Alex Jones, el líder mediàtic de la paranoica extrema dreta dels Estats Units va ser condemnat el 12 d’octubre passat a pagar 965 milions de dòlars en indemnitzacions pels danys causats a les famílies dels nens assassinats a l’escola primària Sandy Hook. El desembre del 2012, un exalumne va matar a trets 20 nens i sis professores. Jones, teòric i divulgador de la conspiració, assegurava als seus milers de seguidors que la massacre no s’havia produït i que, els pares, professors i nens eren actors contractats pel Deep State (Estat profund o les clavegueres de l’Estat) per fer-ne una campanya contra la tinença i ús d’armes.
Les famílies víctimes han estat amenaçades de mort pels seguidors de Jones i s’han vist acorralades de manera sistemàtica per un internet que, des del naixement de les xarxes socials, és cada cop més tòxic, polaritzat i antidemocràtic. De fet, en nom de la llibertat d’expressió, el canal Jones, InfoWars, es dedica a promoure les teories conspiratives i les notícies falses. Jones s’ha definit a si mateix com a paleig conservador i llibertari i va ser un dels personatges mediàtics que va defensar el suposat frau electoral en els comicis presidencials dels Estats Units el 2020 que van acabar amb l’aspiració de reelecció de Donald Trump. En un míting seu, el 6 de gener del 2021, va reiterar el seu suport a Trump, dies abans que els seguidors de l’expresident assaltessin el Capitoli, a Washington.
En nom de la llibertat d’expressió, el canal Jones, InfoWars, es dedica a promoure les teories conspiratives i les notícies falses
La multa de Jones ha tornat a despertar els seus seguidors a totes les xarxes socials. La sentència considera un atemptat a la llibertat d’expressió.
El cas de Jones no és únic al món. La pèrdua del control informatiu per part dels mitjans de comunicació tradicionals ha degenerat en el descontrol absolut. La figura del gatekeeper o guardià de la informació (que actuava com un curador del procés de construcció informativa i del seu propi impacte a l’audiència) és impossible d’aplicar a les poques autopistes (les xarxes socials concentrades) per les quals circulen absolutament totes les informacions del món.
La pèrdua del control informatiu per part dels mitjans de comunicació tradicionals ha degenerat en el descontrol absolut
A les noves autopistes, la possibilitat que qualsevol missatge es pugui llançar a un potencial incontrolat de receptors crea un problema fonamental per a una democràcia que tenia, entre altres, dos principis fonamentals: la concepció de la informació com un bé públic necessari per alimentar el interès i la discussió pública, i la deliberació política com una forma de construcció (i educació) discursiva dins de l’univers polític. En tots dos casos, els mitjans de comunicació complien un paper decisiu per al manteniment dels processos democràtics.
Amb l’imperi de les xarxes socials s’ha perdut el control sobre els emissors que, irresponsablement, han aprofitat el canal per fabricar mentides que afavoreixen els interessos, sobretot, de l’extrema dreta. La sorpresa és que els missatges dels nous grups polítics radicals han connectat directament amb l’estil dels nous canals de comunicació: són ràpids, són emocionals, connecten amb els sentiments bàsics dels ciutadans i han aprofitat totes les crisis del segle XXI (ja en portem diverses en pocs anys) per acusar la democràcia d’afavorir uns quants: les elits i tots aquells altres que han vingut al “nostre territori” a aprofitar-se dels nostres drets.
El discurs de la dreta a les xarxes socials ha estat, sens dubte, molt efectiu. Sven Engesser, Nicole Ernst, Frank Esser i Florin Büchel indiquen que la seva estratègia comunicativa es compon de cinc claus narratives. Al seu estudi, els investigadors de la Universitat de Zuric plantegen que el missatge de la dreta emfatitza la sobirania popular; advoca pel poble que s’ha de protegir d’enemics; ataca les elits tradicionals i “traïdores” inclosos els mitjans de comunicació; exclou altres (dones, migrants, minories sexuals o racials) i invoca el sentiment de la pàtria com una raó sentimental que està atacada pels enemics fabricats. Els autors assenyalen que les xarxes socials han donat als actors polítics la llibertat d’articular la seva ideologia i difondre els missatges sense cap tipus de filtre o control de l’ús de la informació.
El discurs de la dreta a les xarxes socials ha estat, sens dubte, molt efectiu
Alhora, la configuració dels continguts i la seva estètica trenca també amb el discurs polític tradicional lligat a la construcció racional d’un pensament polític estructurat. L’ús de la sàtira o de la caricatura de la realitat és un dels elements principals dels missatges de l’extrema dreta als canals preferits, les xarxes socials.
La investigació realitzada per Christian Schwarzenegger i Anna JM Wagner titulada “ Can it be hate if it is fun? Discursives assemblees de hatred and laughter in extreme right satire on Facebook”, indica que l’estratègia de la sàtira, la burla i la caricaturització dels discursos polítics progressistes ajuda a l’extrema dreta a ampliar la seva estratègia discursiva i a posicionar amb més èxit la seva ideologia radical. Els autors demostren que la sàtira, després de publicar-se i rebre les interaccions dels usuaris, conforma un conjunt discursiu, un argumentari efectiu que, en recolzar-se en l’humor (estratègia que redueix l’escut cognitiu racional de l’individu) encobreix, però revela inconscientment la intenció política del posicionament ideològic. Alhora, aquesta estratègia narrativa multiplica les possibilitats de difusió de les posicions de dreta extrema a través de la projecció de narratives i imatges radicals.
L’estratègia de la sàtira, la burla i la caricaturització dels discursos polítics progressistes ajuda a l’extrema dreta a ampliar la seva estratègia discursiva
A través del discurs alternatiu, l’extrema dreta també aconsegueix posicionar en l’imaginari social “fets alternatius” que confirmen els biaixos d’opinió que un individu té i amb els quals, normalment, ens podem sentir més còmodes. En aquesta lògica, els fets, en principi verificables empíricament, s’han desdibuixat en fets alternatius construïts amb intencionalitats polítiques evidents: les darreres eleccions presidencials als Estats Units o a Colòmbia han estat robades, per exemple.
L’absència de deliberació als espais mediàtics, així com la impossibilitat de controlar la qualitat de la informació com a bé públic per a la presa de decisions i per a la construcció de l’opinió pública, ha fet que l’extrema dreta tingui un canal obert i disponible per a construir, amb bones tècniques publicitàries, milers de fets alternatius. L’agreujant del problema és que, igual que amb les mentides (fake news) , construir un fet alternatiu és fàcil, ràpid i efectiu, mentre que desmuntar-lo és costós, llarg i excessivament complicat ja que es tracta d’un procés de pensament racional, no guiat per les emocions.
Tim Wu escriu al seu llibre sobre l’atenció que “Hitler va entendre el principi fonamental de la demagògia: ensenyar o persuadir és molt més difícil que deslligar emocions. I té una acceptació molt pitjor: el que més desitja la gent és una excusa per experimentar plenament sentiments poderosos latents al seu interior, els quals la consciència porta a reprimir-los”.
Els mitjans de comunicació necessiten tornar a ser així l’impuls de la consciència social perduda. Alex Jones és l’exemple més recent (però no l’únic) de la gran pèrdua.
Article original de El Comején
Catalunya Plural, 2024 
