Els experts en política brasilera es refereixen al “lulisme” per descriure l’articulació política d’un espai capaç d’anar més enllà del PT. El 2002, a la fórmula electoral van incorporar, com a candidat a vicepresident, José Alencar, un empresari i polític de clara tendència conservadora. En aquella ocasió el seu rival va ser José Serra, candidat del Partit de la Social Democràcia Brasilera (PSDB, partit que forma part de la internacional demòcrata cristiana), que -com és sabut per tots- va caure derrotat davant de la candidatura encapçalada pel PT i els seus aliats. Aquell 2002 sembla ser una clara inspiració per a articular l’espai polític que ha portat Lula, de nou, a la Presidència brasilera. Una piulada del mateix candidat és explícita: “Un govern nostre no serà un govern del PT. Haurà d’anar més enllà. Henrique Meirelles no era del PT, ni Furlan, Gilberto Gil o Celso Amorim. No farem un govern del PT, farem un govern del poble brasiler”. Meirelles (2003-2010) va ocupar la presidència de Banc Central durant les presidències del PT, Furlan fou un empresari que exercí de ministre d’Indústria i Comerç (2003-2007), Gilberto Gil un famós músic que va acceptar ocupar la cartera de Cultura (2003-2008) i Celso Amorim un diplomàtic de carrera que va ser Ministre de Relacions Exteriors (2003-2010). Heterodòxia com a marca d’identitat política.
Make Brasil 2002 again
Els esdeveniments que van tenir lloc després que les cambres apartessin Dilma Rousseff de la Presidència de la República (2016) han marcat profundament el context sociopolític d’aquell país. No s’entén el cop parlamentari sense la connivència d’una part dels aliats del PT, encapçalats pel vicepresident Michel Témer; així com no s’entén la victòria de Bolsonaro sense la conxorxa politicojudicial que va obstaculitzar la candidatura de Lula l’any 2018. Si l’esgotament social en relació als governs del PT era real, la repressió que van patir les seves principals figures polítiques van marcar la política brasilera per sempre més.
La candidatura d’enguany de Lula da Silva ha volgut recuperar aquell esperit de 2002, i afegint-ne nous elements, amb l’objectiu de superar la polarització generada els darrers 6 anys. Només amb el suport del màxim nombre d’aliats, Lula podria arribar a la presidència, com així ha quedat demostrat amb l’ajustat resultat final. Aquest fet explica que el seu company de fórmula, Geraldo Alckmin, hagués format part durant dècades del Partit de la Social Democràcia Brasilera (PSDB), la formació política tradicional del centre-dreta brasiler -la de l’expresident Fernando Henrique Cardoso, José Serra o d’Aécio Neves-. Si bé Alckmin s’ha afiliat recentment al Partit Socialista Brasiler (PSB), el gest de Lula opera en clau de pragmatisme i de capacitat de teixir acords.
Observant la estratègia d’eixamplar la base social de la seva plataforma de suport, és inevitable no pensar en un manifestant que, el dia abans de la primera volta presidencial, lluïa una bandera ben explícita. Make Brasil 2002 again.
El constructor de coalicions
El pragmatisme i l’heterodòxia ideològica són, sens dubte, característiques del lulisme, que alhora mai va deixar de tenir com a màxima prioritat les polítiques socials. Aquesta orientació l’apropa a certs sectors del peronisme argentí, del Front Ampli uruguaià o de la coalició governant a Xile; una síntesi entre ideologia i realisme. El Brasil, però, és un camp de joc força més complicat per raons de dimensió i de complexitat. Per aquest motiu, el Partit dels Treballadors ha hagut de treballar de valent per teixir una amplíssima xarxa de suport a la seva candidatura.
L’any 2018, amb Lula a la presó, la candidatura presidencial del PT fou encapçalada pel professor Fernando Haddad (PT), amb una coalició on només compartia fórmula amb els seus socis del Partit Comunista del Brasil (PCdoB) i del Partit Republicà d’Ordre Social (PROS); dues forces d’esquerres. Haddad finalment no va guanyar la Presidència i, a sobre, va haver de trobar-se als debats electorals de la primera volta candidats com Guilherme Boulos (PSOL) o Marina Silva, que enguany ja han començat la partida del costat de Lula.
El President Lula ha estat capaç de construir una coalició d’esquerres molt plural, anomenada “Anem Junts pel Brasil”, de la que participen principalment dues federacions de partits i un partit històric. En primer lloc, la Federació Brasil de l’Esperança, encapçalada pel PT i amb la participació del Partit Comunista del Brasil (PCdoB) i del Partit Verd. En segon lloc, la federació entre el Partit Socialisme i Llibertat (PSOL) i REDE (Xarxa de sostenibilitat). Per últim, un partit històric com és el Partit Socialista Brasiler (PSB), que aporta els candidats a vicepresident del país (Geraldo Alckmin) o la candidata a vicegovernadora de São Paulo (Lúcia França). Tot plegat no és només una sopa de sigles, sinó la unitat absoluta de l’esquerra brasilera -exceptuant Ciro Gomes-. Cal recordar que el PSOL és una escissió del PT o que REDE és el partit de l’excandidata presidencial Marina Silva. Múscul organitzatiu i polític per batre Bolsonaro.
I a les cambres, què?
Als mitjans, des del resultat de la primera volta, s’ha instal·lat un missatge hegemònic: Lula patirà per governar els propers 4 anys. I és cert que el bolsonarisme no només ha resistit, sinó que s’ha consolidat com un moviment polític a tenir en compte. Cal establir un paral·lelisme innegable amb Donald Trump i la seva influència al Partit Republicà; el bolsonarisme ha transformat el llenguatge i les formes de la dreta tradicional brasilera, apartant-la dels seus nuclis de poder. Als republicans estatunidencs cada cop hi ha menys perfils com Mitt Romney, i l’històric PSDB ha perdut gran part dels seus feus, com ara la governació de São Paulo.
La debilitat parlamentària va ser precisament un dels temes que va marcar el debat electoral celebrat l’any 2006, entre Geraldo Alckmin i Lula da Silva. L’escenari actual és ben diferent, però caldria informar el lector de l’existència -a la cambra baixa brasilera- de partits frontissa que normalment negocien i pacten amb el govern. Aquestes forces polítiques s’etiqueten com a Centrão -res a veure amb la idea de centre polític- i segurament siguin capaces d’entendre’s amb l’executiu de Lula, ja que la seva orientació és plenament pragmàtica i gens ideològica. En les seves pròpies paraules: “el President ha de conversar amb les persones electes per a debatre els problemes del poble, independentment de la seva posició política.
L’aritmètica, a més, no és tan negativa per als interessos del PT. Segons una projecció de Folha de Sao Paulo, la suma de totes les forces que previsiblement poden ser favorables a Lula da Silva aplegaria 228 escons, mentre que el bolsonarisme tindria només 201 escons. Una situació similar a la que es viurà al Senat, on el nou oficialisme podria tenir fins a 36 senadors, per 24 de l’oposició.
Un fet addicional que facilitarà la feina parlamentària del govern és el compromís del President Lula a ocupar el poder només durant 4 anys. El fet que no es presenti a la reelecció ajudarà a focalitzar el govern en la gestió i en superar la polarització. Les cambres seran un obstacle, però aquest no sembla insalvable. Els tocarà construir majories per a cada projecte.
Tot i això, i recordant el cop parlamentari contra Dilma, el PT insisteix off the record que “Alckmin s’ha compromès”, donant a entendre que durant aquest mandat no hi haurà estranys judicis parlamentaris ni polèmiques al voltant de la Presidència.
I com serà el nou govern?
El President electe ha manifestat la seva voluntat de muntar un equip diferent, que conegui l’administració i que tingui al cap la inclusió social, però que alhora sigui dialogant i estigui a disposició de tots els sectors socials -inclosos els empresaris- per a dirigir les polítiques públiques. Durant la campanya ha destacat el seu compromís amb la “responsabilitat fiscal” i en la sostenibilitat econòmica -en un clar missatge d’ortodòxia econòmica- i la seva voluntat d’impulsar les petites i mitjanes empreses. Un programa de mínims, social, però prou obert com per a representar capes socials que vagin més enllà d’aquells que l’han votat. La candidata presidencial -en primera volta- Simone Tebet ja apareix a les travesses com a possible ministra, malgrat pertànyer a una força política de centre liberal.
4 anys més de Lula al Palau de Planalto. El repte més important de la seva carrera política serà recosir el seu país, trencat a la meitat com mostren els resultats de la segona volta. Haurà d’exercir com a constructor de coalicions, com a aliat del poble. Si ho aconsegueix, honorarà l’amplíssim 81% dels brasilers i brasileres que quan va abandonar el poder l’any 2010 encara aprovaven la seva.
Catalunya Plural, 2024 
