L’escriptor Ray Bradbury (1920-2012) publicava una de les seves obres més populars en plena era McCarthy, a la primera meitat de la dècada dels anys cinquanta. Una època que passaria a la història per les accions del senador que feia acusacions infundades, denúncies, interrogatoris i llistes negres contra persones sospitoses de ser comunistes als Estats Units… i també la seva pròpia llista negra de llibres. Va arribar a obligar l’exèrcit a retirar alguns llibres «corruptes» de les biblioteques de les bases militars a l’estranger. I va ser el mateix president Eisenhower qui va ordenar que es tornessin els llibres als prestatges… perquè no els havien arribat a cremar.
Fahrenheit 451 (1953) va ser una història forjada i treballada prèviament en cinc curts (algun inèdit), escrits amb anterioritat i que van formar la base de l’obra immortalitzada a la pel·lícula homònima dirigida per François Truffaut el 1966. 451 són els graus en què crema el paper a l’escala Fahrenheit, i el títol era pertinent en aquesta ocasió. La novel·la retratava una societat totalitària on els bombers s’encarregaven de cremar qualsevol mena de llibre; s’entén que perquè els lectors no poguessin desenvolupar o compartir idees dissidents contra l’autoritat establerta.
Si bé Bradbury va reconèixer al pròleg que als nou anys d’edat el va impressionar descobrir que hi va haver fins a tres incendis a l’antiga biblioteca d’Alexandria (dos accidentals i un d’intencionat, que la va destruir definitivament), i que coneixia l’històric episodi del 10 de maig de 1933 quan van ser cremats milers de llibres a diferents places de Berlín en una acció instigada pel govern nazi (aquesta escena la vam poder veure fugaçment a la pel·lícula Indiana Jones i l’última croada, Indiana Jones and the Last Crusade, 1989), la realitat és que les fogueres que va poder veure en persona i, probablement, amb algunes de les seves obres guionitzades cremant, no eren de llibres… eren de còmics. Però fem una mica d’història per entendre com es va arribar a aquesta situació.
Les historietes gràfiques van tenir un gran èxit a la premsa de principis del segle XX als Estats Units, alguns títols es consideren obres mestres de la història del còmic, com el Little Nemo in Slumberland de Winsor McCay, publicat entre 1905 i 1927, i tants altres, adaptant novel·les, històries curtes de les revistes pulp, inspirant-se o creant històries originals de tota mena. Després de tres dècades de gran èxit creatiu, les editorials van pensar a publicar tota aquesta obra que només havia aparegut a les pàgines dels diaris i que havien tingut una vida efímera (la del dia de la setmana en què s’inseria a les pàgines del diari ). I van trobar el format adequat, el que coneixem popularment des de llavors com a comic-book, i que té una mida que es correspon a la vuitena part d’un full de diari d’aquella època, per tant, no caldria canviar les màquines de les impremtes… i fins avui.
Això succeïa a principis dels anys trenta, però la gran revolució va esdevenir el 1938 amb la publicació del primer número d’un personatge que havia arribat de l’espai i que tenia una força superior a la dels terrestres. Superman va batre tots els rècords inimaginables venent milions d’exemplars i impulsant una indústria que va inundar el mercat de superherois… i fins avui també. Poc després, el desembre de 1940, apareixia el primer número del Capità Amèrica, ni més ni menys que donant un fort cop de puny a la cara a Hitler, a la portada del primer número. És a dir, els superherois van anar a la segona guerra mundial anys abans que el mateix país.
Però, aquests joves adolescents lectors de còmics de finals dels anys trenta van créixer, alguns es van convertir en lectors fins i tot durant la guerra, i a finals dels anys quaranta van buscar històries més d’adults… i les van trobar. Les editorials provaven contínuament amb les capçaleres buscant la gallina dels ous d’or, copiant-se entre elles i experimentant totes alhora, en una competència ferotge que potenciava la creació de portades més provocatives (en tots els sentits), amb històries més contundents, amb més acció. Entre altres, es van popularitzar les històries inspirades en crims reals (doncs sí, el true crime no és una cosa nova, va arribar a haver-hi seixanta títols sobre el tema alhora als quioscos).
A finals dels anys quaranta es venien unes 600 capçaleres diferents de còmics al mercat nord-americà, alguns amb un milió d’exemplars de tiratge i unes vendes totals que superaven els 70 milions de comic-book, encara que es considera que el seu impacte era cinc vegades més gran a causa del fet que cada obra la podien llegir diverses persones diferents del cercle d’amistats que compartien les compres de cadascú… fins que l’increment de la delinqüència juvenil va fer saltar les alarmes al país.
El 1948, un fiscal amb ganes de protagonisme declara Detroit com «la primera ciutat lliure de còmics», bé, caldria afegir, de «còmics perniciosos», perquè la llei que va promulgar prohibia els còmics que mostressin algun delicte, o on participessin joves o en què es realitzessin actes violents contra dones o nens al relat. Per exemple, la primera adaptació al còmic de la història del personatge del monstre de Frankenstein creat el 1818 per Mary Shelley, va haver d’adaptar-se als nous temps. L’autor dels dits còmics, Dick Briefer, va evolucionar de les primeres històries de terror del personatge inspirat en la novel·la original a unes vinyetes d’humor durant anys que el va convertir en un dels clàssics imprescindibles de la història del còmic (inèdit al nostre país fins i tot que recentment ho ha recuperat Diábolo Ediciones a la seva col·lecció de la Biblioteca de Cómics de Terror de los años cincuenta).
De fet, totes les editorials es van haver d’adaptar a la nova situació i van començar els primers moviments d’autocensura. I el congrés organitzat per l’Associació per a l’avenç de la psicoteràpia va acabar de donar el cop de gràcia al sector. El president del congrés i de l’associació, el psiquiatre d’origen alemany, Fredric Wertham, afirmava rotundament que, dels seus estudis amb joves marginats, arribava a la conclusió que els comic-book eren clarament nocius per a les persones impressionables i «la majoria dels joves ho són»: «Crec que, comparat amb la indústria del còmic, Hitler era un principiant, ja és hora que prohibàrem els comic-book als quioscos de premsa», asseverava amb rotunditat.
La popularitat del psiquiatre va arribar a la seva màxima expressió amb la publicació del fatídic llibre La seducció de l’innocent (Seduction of the innocent, 1954), on mostrava els resultats dels seus estudis i el va convertir en algú habitual a la televisió, la ràdio i la premsa. Els científics el van creure (van passar uns quants anys fins que es posés en dubte els mètodes utilitzats en el seu estudi), però, sobretot, li van creure els pares de família que, espantats, van deixar de comprar còmics als seus fills, o prohibir-los que ho fessin. I aquí és quan es van realitzar les fogueres de còmics quan es van organitzar caminades per recollir exemplars per les cases, portar-les a la plaça del poble i cremar tots els còmics perniciosos recol·lectats… i van ser unes quantes cremes de còmics (us animo que busqueu les fotos a internet).
L’expressió màxima del que es volia denunciar es pot veure perfectament a la pel·lícula Salvatge (The Wild One, 1953), protagonitzada per Marlon Brando. La pel·lícula s’inspirava lliurement en fets reals esdevinguts el 1947, i l’argument era descoratjador: «Dues bandes de motoristes rivals aterren un petit poble després de la detenció d’un dels seus líders». Violència gratuïta del que semblen joves apàtrides amb afany de buscar el conflicte de manera perenne. Però encara hi hauria una escena que deixava molt pitjor els lectors de còmics, al capdavall, els motoristes no llegien res en tota la pel·lícula, prou feina tenien destrossant tot al seu pas. A la pel·lícula Mientras Nueva York duerme (While the City Sleeps, 1956), considerada pel mateix director com la millor de la seva extensa carrera cinematogràfica, ni més ni menys que parlem de Fritz Lang, es narra la història d’un assassí en sèrie de joves dones a la ciutat dels gratacels. Els sanguinaris crims tenien atemorida la població i va animar el propietari del diari local a proposar un ascens al primer que li portés una primícia sobre el cas, cosa que va portar diversos periodistes a investigar i competir entre ells (mitjans de comunicació sense escrúpols a la ficció, què curiós). Quan un dels periodistes diu a la ràdio que gairebé amb tota seguretat l’assassí és «un jove que llegeix còmics», l’assassí està escoltant el programa a casa seva… llegint un còmic, que llança immediatament a terra de manera irada.
No sabem si l’assassí de la pel·lícula estava llegint un còmic de l’editorial EC Comics però, amb tota seguretat, les seves revistes estarien a les fogueres organitzades, especialment la seva mítica capçalera Contes de la cripta (Tales from the Crypt), publicada entre el 1950 i 1955, amb algunes històries guionitzades pel mateix Bradbury. De fet, el talent concentrat dels diferents autors que van participar en aquesta i altres capçaleres de l’editorial es considera excepcional pels noms dels autors que van treballar i la qualitat dels dibuixos i històries publicats… fins que es van veure obligats a tancar les revistes, readaptant-se als nous temps que reclamaven una autocensura imposada si volien realment continuar venent. Alguns autors, fins i tot, van abandonar el sector; uns altres, simplement, van canviar d’estil.
Afortunadament, Diábolo Ediciones està recuperant els còmics més emblemàtics de l’editorial EC Comics (de moment, terror i ciència-ficció), publicat en el format original. Com a curiositat, val la pena recordar que les editorials dels anys cinquanta als Estats Units es van autoimposar una censura que assegurava que no hi hagués cap mena de violència als còmics que es venguessin. Per assegurar-se, la portada hauria de portar el conegut com el Comics Code Authority (Autoritat del Codi de Còmics), que garantia la tranquil·litat dels pares. El codi es va establir el 1954 i va durar fins a l’any 2000 als Estats Units, encara que molt abans, el 1971, una editorial es va atrevir a no posar el segell a la portada i… no va passar res. L’editorial es deia Marvel i el còmic era d’un personatge conegut com a Spiderman, però aquesta és una altra història.
La persona que les editorials van posar al càrrec d’assegurar el codi per poder tenir el segell a la portada s’ho va prendre extremadament de debò. La seva primera decisió va ser fitxar sis dones que pertanyien a la lliga de la decència (o una cosa així), que tenien l’objectiu formal i sistemàtic «d’asexualitzar els personatges femenins, suavitzant-ne les proporcions i afegint-hi més roba, a més d’assegurar que no aparegués cap aspecte racial als fulls publicats». I vaja si ho van fer.
La història de com es va publicar el llibre Fahrenheit 451 és gairebé tan trist com la pròpia història narrada a les seves pàgines. Ningú volia arriscar-se a publicar a Bradbury una novel·la que tractés de la censura en una imaginària societat distòpica, en una època on als Estats Units es cremaven còmics i es retiraven llibres de les biblioteques. Però, hi va haver un jove visionari que sí que es va atrevir, quan acabava de llançar una nova revista al mercat. Li va proposar publicar el llibre en tres parts, en els números 2, 3 i 4 següents. L’innovador editor es deia Hugh Hefner i la revista… Playboy. La resta és història.
A Espanya també es van fer cremes de llibres durant la guerra civil i es van prohibir llibres durant el franquisme. Actualment, afortunadament, tenim l’oportunitat de llegir aquestes publicacions prohibides al seu dia, i seguirem realitzant activitats de divulgació com aquest article per contribuir, de manera modesta, que no es compleixi una de les prediccions que apareixia al llibre Fahrenheit 451 , quan el cap dels bombers presagiava que arribaria el dia que no caldria llumins ni foc per cremar els llibres… només caldria que la gent no llegís llibres i s’aconseguiria el mateix efecte. Així que ja sabeu… llegiu còmics, maleïts!
Catalunya Plural, 2024 
