Una trista bellesa de caminar Barcelona per a estudiar-la és adonar-se de la separació entre tots els seus espais, fruit de com s’ha explicat de malament la seva Història, causa de molts malentesos, com el meu, sense anar més lluny.
Sent del Guinardó sempre he vist els barris envers el Llobregat des d’una perspectiva errònia, doncs de petit, llocs com Sant Gervasi, Sarrià o Les Corts ensumaven a ric convergent o del PP sense cap preocupació de tipus social.
Bona culpa d’això, i ara algú s’aixecarà del seient, és del llarg govern socialista, en aquest sentit ben continuat a la seva missió per Barcelona en Comú, ambdues formacions ben tossudes a l’hora de desdibuixar el relat històric per a fomentar tòpics favorables als seus interessos electorals i partidistes.
Per això, a més d’un li pot sorprendre el passat fabril de cert sector de Les Corts, quan a la Diagonal just després de Francesc Macià, on s’ubicà la granja experimental, era en bolquers i molt abans de l’hegemonia d’aquesta arteria hi havia un ingent nucli d’indústries químiques, xocolateres i fins i tot un verd prat d’indianes, el d’en Rull, més tard escollit per establir-hi la Colònia Castells, al costat del Camp de la Creu, protagonista d’aquest reportatge.
El territori de Les Corts, escassament poblat, fou vastíssim fins a les agregacions de 1897. El símbol del seu doble poder, d’hectàrees i possibilitats econòmiques, era l’actual Escola Industrial, abans Can Batlló impulsora d’altres exemples similars, ben acompanyats de l’escola i convent de nostra senyora de Loreto, desapareguts després de la Guerra, o l’Asil de Sant Joan de Déu . Tots aquests elements, però sobretot els productius, animaren a la construcció de vivendes per a treballadors en una mescla clàssica a Barcelona entre un gust rural i la modernitat empresarial.
Ambdues es conjugaren al Camp de la Creu. El seu nom remet a una vella creu medieval, vàlida als nostres dies per a comprendre la proliferació vegetal d’antuvia partir del pas de la llarguíssima riera de Magòria. En aquest enclavament es situà la plaça del Carme vers 1870, culminació del carrer central d’aquesta petita barriada, el de Morales, batejat en honor a un alcalde de Les Corts vinculat amb fàbriques de xarol, més tard soci d’Agustí Castells, qui el 1923 es posà la medalla de la seva homònima colònia per a allotjar treballadors a dues-centes cases repartides en quatre passatges.
Els anys vint foren crucials pel boom demogràfic barceloní, degut a la massiva immigració del sud, sorgida, per estalviar-nos explicacions i complir amb els tòpics, a partir de les obres del gran metro i l’efecte trucada de l’Exposició Internacional de 1929.
A Les Corts, la Colònia Castells fou el paradigma per excel·lència d’aquell instant, amb els alentorns del Camp de la Creu llançats a la seva integració urbanística i edilícia, com prova el nomenclàtor al passatge de les Cinc Torres, les primeres establertes a l’indret, o la mateixa arquitectura de la zona, a destacar per la casa Sardañes i Bonet del genial Puig i Gairalt al 146 de Déu i Mata, apaivagada a la seva lluentor per la mola de l’edifici Atalaia de la Diagonal.
Durant aquells anys de dictadura també degueren alçar-se els blocs més o menys uniformes del carrer d’Entença, rars en aquesta avinguda, amb tota probabilitat en perill per la poma de la discòrdia d’aquest segle en aquest entorn, un botxí sens rostre amb tanta prestància com per a tancar aquest estiu el restaurant Las Gabarras i haver passat per la piqueta gairebé tota la Colònia Castells per a obrir un parc de deu mil metres quadrats, complementat amb equipaments, alguns d’ells ja establerts i per damunt del pressupost establert a principis de la nostra centúria, doncs tot l’embolat porta en marxa més de quinze anys, per a desgràcia del veïns, preocupats tant per les expropiacions com per la lentitud d’execució, un despropòsit molt en la línia de tots els consistoris democràtics, ara accelerat per l’actual ignorància dels mandataris a la plaça de Sant Jaume, els mateixos que jutgen la memòria història com un esnobisme relacionat amb la conservació patrimonial.
La darrera queixa nasqué per la remoció d’un dels caps d’animal de les façanes del Camp de la Creu. Es mantindrà els de les cavallerisses Comas del carrer de Morales, no així la de Montnegre 46, preciosa testa de boc eliminada de la finca ampliada el 1923 amb dues plantes rubricades per Antoni de Falguera, fidel encarregat de complir els desigs de Francesc Olivé.
Com entendran, aquella cornamenta i els ulls cecs de la bèstia parlaven sense paraules d’una funció, segons l’hemeroteca la d’atreure clients d’una carnisseria situada als baixos, si bé les veus populars especulen sobre si es venia llet, malgrat d’altres prefereixen la versió de tenir al propietari de l’immoble com un déu de la triperia.
Qui sap on ha anat a parar el boc. La casa anirà a terra per a assimilar-se amb el carrer Castells, el de la Colònia Castells i el passatge Castells. El darrer mohicà és el passatge de Piera, del qual s’enderrocarà la meitat per a deixar un testimoni de record.
Dóna igual per on s’accedeixi al Camp de la Creu i a la Colònia Castells. Solc fer-ho després d’haver passejat pels passatges, altres miracles dempeus, d’Albert Piñol o Planell, però si hi ingresso des de la travessera de Les Corts, sempre tinc la impressió de trobar-me a l’escenari d’una guerra sense armes, ben definida per l’historiador Adrià Terol, per a qui resulta escandalós el contrast entre les campanyes de promoció del monestir de Pedralbes o les cavallerisses Güell, arquetips d’una imatge a vendre, a diferència del Camp de la Creu o la Colònia Castells, sense arquitectes de renom, com si les morfologies de barri fossin irrellevants, potser, això és tot meu, pel plaer d’homologar tot sabent de trobar-se en angles urbans poc aprofitables pel turisme.
No obstant, aquesta conflagració bèl·lica té la seva dosi poètica. La porta del passatge de Piera podia obrir-se fins fa no gaire. Circular per la seva línia recta era la constatació d’una derrota per les ruïnes, ocupades de mode conflictiu durant els anys 2010, l’acumulació de males herbes i la consciència de l’adéu, encara més agreujat per l’argúcia municipal de treure’l del catàleg municipal per a fer i desfer sense obstacles, quelcom propi de la millor tradició porciolista.
Les vistes no són millors a la plaça del Carme, els seus murs tenyits de color Burdeus, amb una placa decimonònica i una font com a observadors dels nombrosos descampats a la vora, i com el lector no haurà nascut ahir podrà intuir en tot aquest desenvolupament una sèrie de dinàmiques repetides fins a la sacietat a Barcelona, on és més fàcil l’abandonament per a la renovació que no pas adoptar el passat per a fomentar pluralitats des de la fita de la diversitat dels seus barris, amb identitats pròpies, fonamentals per a la idea d’una urbs federal pels seus ciutadans.
A Les Corts això suposaria revertir una massacre forjada a través les dècades, amb episodis desastrosos per l’especulació, des de la paràlisis al franquisme del destí de l’antic camp del Fútbol Club Barcelona fins a l’erecció de pantalles de ciment, amb la sola virtut de tapar els centres neuràlgics com el rovell de l’ou de la plaça de la Concòrdia, rehabilitat pel bon funcionament de Can Déu i els nous usos per a la Cristalleria Planell, famosa a la seva època per la vaga dels nens de 1925, ben acompanyada a la contemporaneïtat per l’Escola Bressol Xiroi, esplèndida i particular en aquest tombant, notable i a reivindicar, no com el deplorable estat del tram superior del carrer de Joan Gamper.
No pretenc desgranar totes les problemàtiques de Les Corts per ètica professional, consistent en analitzar fil per randa sectors concrets dels districtes per a ponderar el valor dels barris. No obstant, mentre escrivia, vingué al meu cap un detall carregat de rellevància.
Junt a Numància hi ha una drecera per anar vers Nicaragua on podem admirar un bust dedicat a Josep Maria Batista i Roca, racista català partidari de l’eugenèsia per a purificar la raça, amb recolzament d’homes com Pompeu Fabra, i ben capficat a la formació d’un exèrcit català, embrió ideològic del grup terrorista EPOCA.
Malgrat a demanar la defenestració de l’homenatjat, ningú a l’Ajuntament ha mogut un dit, com si han fet amb el boc de Montnegre, i aquí ressalten factors polítics essencials per a comprendre certes prioritats. El teixit d’una ciutat no para d’explicar una determinada Història; a Barcelona, la de la classe treballadora es desterra fins i tot amb governs d’esquerra els mateixos que, casualment, governen des de la restauració democràtica, un absurd, fantàstic per a preguntar-nos si en determinats arguments aquests progressisme és una fal·làcia per a enganyar a tants votants de tantes altres generacions.
Catalunya Plural, 2024 
