“De madrugada han trucat
Són al replà de l’escala
La mare quan surt a obrir
Porta la bata posada
Què volen aquesta gent
Que truquen de matinada?”
Els versos de Lluís Serrahima, cantats per Maria del Mar Bonet com a denúncia a la repressió política franquista, ressonen al meu cap constantment davant les notícies diàries que ens envolten. Sobretot davant dels desnonaments, un drama que bé podia tenir aquesta cançó del 1968 com a banda sonora.
Que a l’estat espanyol el dret a l’habitatge no està garantit no és cap novetat. Que estem en un estat, en plena recessió, que els alimenta, tampoc. Només cal veure les xifres més recents sense necessitat de remuntar-nos enrere en el temps. Una mitjana de 100 desnonaments diaris i un total de 13,1 milions de persones en risc de pobresa i/o exclusió social. Només la precarietat alimenta els desnonaments? En absolut, aquests també vénen provocats per unes polítiques reaccionàries que avancen perillosament amb els seus defensors i aliats.
Polítiques no lliures d’escàndols, com el bloqueig i el retard de la llei d’habitatge del PSOE, alhora que impulsa mesures per acabar amb l’ocupació davant els aplaudiments del PP, Vox i JuntsxCat o l’acord de l’alcalde de Premià de Dalt, Josep Triadó (Junts), amb Desokupa per contractar-los d’assessors.
Tot un despropòsit que indica dues coses: que Junts cada cop està per mostrar-se a cara descoberta sense embuts i fins on pot arribar la influència de Desokupa o dels que estan darrere d’aquesta polèmica empresa pels seus mètodes per desallotjar immobles, contra els quals ja hi ha més d’una vintena de denúncies.
Que la indignació social i política hagi aconseguit fer enrere aquest contracte, no treu gravetat al tema. Més quan David Esteve, propietari de Desokupa, ha decidit prestar els seus serveis de franc per assessorar la policia local. “Invita la casa”, afirma després de demanar disculpes per unes declaracions contra els independentistes ja que “no són tots iguals”. Tot un circ per alimentar i aplanar el camí que fa temps estan intentant la ultradreta dreta espanyola i catalana, aquesta vegada amb el suport del PSOE/PSC ja com a autèntics impulsors de mesures legislatives per acabar amb l’ocupació, tant a Catalunya com al Congrés . Distòpic com a mínim, en un marc social on calen mesures per afrontar la precarietat, no criminalitzar-la. Venen les mesures que presenten com a necessàries per protegir els petits propietaris i combatre les “ocupacions conflictives”, la veritat és que no aborden l’arrel del problema i acabaran pagant-ho les famílies vulnerables i no les màfies de l’ocupació.
Què és Desokupa?
Desokupa és una empresa fundada el 2016 que es publiciten com “la millor empresa de desokupacions” per treure de “forma ràpida i legal” els okupes i “llogaters problemàtics” d’un habitatge. L’empresa, que apareix com Consciència i Respecte 1970, SL al Registre Mercantil de Barcelona, des del seu naixement ha gaudit del beneplàcit i publicitat de les matinals televisives, alimentant amb les seves històries d”’herois”, com els agrada catalogar-se, les campanyes contra l’ocupació amb històries impactants i sensacionalistes, alhora que falses com en alguns casos, s’ha pogut demostrar.
Especialment a l’estiu del 2020, quan el tema inundava 24/7 els programes i premsa de les clavegueres de l’estat. La polèmica de l’okupació dels habitatges va recórrer les televisions, desencadenant un debat sobre si calia aprovar una llei de desnonaments exprés, del qual van treure profit empreses com Securitas Direct, Desokupa, partits polítics de l’oposició i de rebot els grans tenidors d’habitatges i immobiliàries que viuen de l’especulació.
Els primers treuen rèdit econòmic, els segons alimenten el seu discurs i els últims, feliços amb un debat que distreu i tergiversar la realitat que no els interessa que es toqui. El que converteix Desokupa en un peó propagandístic al servei dels voltors. Això ha conduït al blanquejament d’una organització que, tot i presentar-se com a mediadora entre llogater i propietari, cada vegada és més a l’ull de l’huracà per presumptes activitats il·legals i per ser un refugi de persones violentes d’ideologia neonazi.
De fet, el negoci de la por està tan ben orquestrat que la contractació d’alarmes o de serveis de desallotjament, s’ha incrementat un 200% des del 2020, alhora que les usurpacions d’habitatge han baixat gairebé un 70% en els darrers cinc anys.
No sorprèn el fet que aquesta organització sembla gaudir de certa impunitat. No prosperen les causes en contra i podria estar donant-se certa col·laboració entre autoritats policials i els principals mitjans de comunicació, malgrat que la mateixa Policia Nacional i experts en Dret Civil han advertit que: «Les forces i cossos de seguretat de l’Estat alerten de les possibles activitats delictives que poden dur a terme algunes empreses de desocupació durant els seus serveis, com ara coaccions, aplanament de casa, lesions i assetjament».
El comando Desokupa
Segons diverses fonts consultades per internet i diversos articles de premsa escrita, entre el personal de Desokupa hi ha diversos membres assenyalats pels seus vincles amb l’extrema dreta i grups paramilitars, que exposen tatuatges de simbologia nazi amb esvàstiques al braç i acumulen antecedents per altercats amb arma blanca i intent d’homicidi. No és només que el seu líder hagi organitzat actes amb la candidata de Vox a Andalusia, Macarena Olona, el diputat de Vox, Víctor Sánchez del Real, és un fidel defensor de Desokupa i difusor de les seves gestes. També cal destacar la naturalesa racista, transfòbica i masclista dels trets d’Esteve en xarxes socials, així com el seu explícit suport a iniciatives i periodistes d’extrema dreta.
Daniel Esteve, és el fundador i soci darrere d’aquest negoci. Té una llarga trajectòria al món de les arts marcials mixtes i de la seguretat privada. A principis dels anys 2000, es va fer conegut per un altre negoci: Morosos BCN, una organització que es publicitava com: “grup de professionals amb més de 20 anys d’experiència al sector. Som especialistes en la gestió de cobraments impagats, deutes i fraus. Utilitzem mètodes ràpids i expeditius i comptem amb una assessoria jurídica especialitzada en impagaments. Cobraments expeditius, fins i tot sense factura i en diners B, no importa l’antiguitat, utilitzem tècniques pròpies de garantida eficàcia, amb ètica i dins de la legalitat”.
Una organització per la qual ja va rebre nombroses denúncies per coacció, fet que va portar la unitat de segrestos i extorsions a dur a terme una investigació contra ell. El novembre del 2008, el Grup Especial d’Intervenció dels Mossos d’Esquadra va dur a terme l’operació per aturar Esteve, acusant-lo dels càrrecs de detenció il·legal, vexacions, amenaces i associació il·lícita.
Erneso Navasés conegut com Gos de Baralla, i per lluir un tatuatge de Rudolph Hess al ventre. Rudolph Hess és el nom d’un dels jerarques més importants de l’Alemanya Nazi i figura molt propera al dictador Adolf Hitler. També té tatuada una esvàstica nazi en un dels braços. Navas va ser condemnat per intent d’homicidi en una causa oberta arran de la pallissa a tres joves redskins i l’apunyalament a un d’ells al metro de Camp de l’Arpa, l’octubre del 2006, quan encara era menor. Va fer dos anys i dos mesos en llibertat vigilada.
Jivko Ivanov,va participar en el conflicte armat a Kosovo, lluitant contra la independència del país; va participar a la guerra d’Ucraïna del costat de les forces favorables a Rússia per aconseguir l’escissió de Crimea; és simpatitzant del moviment islamòfob i supremacista europeu Stop Islamisation of Europe i és militant del grup paramilitar búlgar Alba Ortodoxa on defensen la «puresa ètnica».
Germà Plaça, l’advocat de Desokupa, va ser fundador de l’assessoria jurídica Plaça Legal. Així mateix, té un peu dins del sector immobiliari, com a conseller delegat de la immobiliària Sanboal, on comparteix càrrec amb empresaris del sector turístic. Diversos familiars de Plaça vinculats a Sanboal també ostenten càrrecs de consellers al sector immobiliari en empreses turístiques i hoteleres de tota la península i les Illes Canàries.
Joaquim B., un home que compaginava la seva activitat d’expulsar ocupes amb el tràfic de drogues. Se l’investiga com a membre d’una suposada trama de narcos dedicada al robatori de droga dels contenidors que arriben al port de Barcelona compinxats amb agents de policia.
Modus operandi de Desokupa
Oficialment i segons la seva pròpia publicitat, Desokupa només actua entre llogater i propietari, sovint davant d’un advocat i/o la policia. Això dista molt del que narren les persones desallotjades o antics treballadors de l’organització, tal com van relatar a El Salto, on afirmen que “Desokupa és una organització criminal que delinqueix a consciència per enriquir-se”.
En primer lloc, els membres de Desokupa vigilen el domicili i monitoren l’activitat de les persones que pretenen desallotjar, sense que siguin conscients. En segon lloc, coaccionen aquestes persones mentint, fent-se passar per policies, amenaçant, arribant a oferir diners per abandonar “voluntàriament” l’habitatge, difamant en xarxes socials o amb la mera presència de matons. En tercer lloc, es presenten al domicili.
En una denúncia interposada per José Luis Sánchez, víctima de l’organització que va guanyar un judici per coaccions i amenaces contra Daniel Esteve i tres dels seus treballadors, des de Desokupa van arribar a trucar als Mossos dient que hi havia una plantació de marihuana a l’interior del immoble perquè forcéssin l’entrada, era mentida.
Extreballadors, que també han denunciat per contractacions il·legals, asseguren que la quantitat d’il·legalitats de Daniel Esteve és àmplia, arribant fins i tot a tallar la llum, l’aigua o el gas, dels immobles, no deixar entrar els repartidors o el servei de correus al domicili, i fins i tot portant substàncies psicotròpiques il·legals a sobre.
Amb tot la fama de Desokupa, aconseguida gràcies a la televisió, és àmplia i l’aprofita a les seves Xarxes socials per incrementar l’abast de l’assetjament i la coacció, fins i tot difonent dades personals dels llogaters, com el noms, cognoms o fins i tot el telèfon particular, la qual cosa atempta contra la Llei de Protecció de Dades. Daniel Esteve és molt clar amb això: “Llei de protecció de dades? Em cago a la llei de protecció de dades. Si vols em denúncies, tros de merda”.
Aliats de Desokupa a l’ombra
En el context actual protagonitzat per l’especulació immobiliària, als inversors els interessa desfer-se dels deutors ràpidament i aquí és on entra en joc una empresa com Desokupa. Entre els clients hi trobem fons d’inversió com Mk Premium, Univness o Korsal Project. Esteve s’ha posat al servei, entre d’altres, d’empresaris del sector immobiliari com Simon Castilla Hogbom, amb càrrecs al Banc Sabadell i administrador de la immobiliària Roof Capital, així com de grans accionistes com Alon Younger, administrador de Norvet Property, que ostenta càrrecs en deu empreses més del sector.
Esteve també ha estat propietari d’una immobiliària. El 2012 va comprar l’empresa Newton Innova SL, Raúl Pons Serraclara, testaferro amb més de 900 vinculacions amb empreses del sector. La societat es dedicava a la compravenda de finques rústiques i urbanes, ia la promoció, la construcció i altres operacions de caràcter immobiliari. Com a testaferro, Serraclara juntament amb Manuel Bravo Solano van crear l’empresa que va acabar sent propietària del Banc Expropiat de Gràcia. El cas va evidenciar un procés especulatiu iniciat des de l’abandó de l’oficina, la compra posterior del local per part de l’empresa per prop de 80.000 euros, coneixedora que estava ocupada i el pagament secret d’uns 65.000 euros per part de l’exalcalde convergent Xavier Trias cap a Solano per evitar un nou efecte Can Vies a Gràcia si el Banc era desallotjat.
En moltes ocasions Desokupa actua amb STM Seguretat Integrada empresa que s’encarrega de la fabricació i instal·lació de portes ‘antiokupes’, construïdes totalment d’acer i amb panys de seguretat. Segons el responsable comercial de l’empresa Juan Carlos Parra, el 90% dels seus clients no són particulars, sinó societats com la Sareb, l’Institut de l’Habitatge de Madrid (IVIMA) i els fons d’inversió. L’administrador de STM Seguretat Madrid és Juan José García García, apoderat també de diverses immobiliàries i d’entitats bancàries com BBVA o les desaparegudes Banco Popular y Bankia, entre altres.
Reforma de LeCrim, assetjament i enderrocament a les ocupacions en precari
Juntxcat, PSOE, PSC, PP, Vox, Ciutadans, Desokupa, premsa sensacionalista, fons d’inversió, immobiliàries… llarga és la llista dels qui alimenten l’alarma sobre les ocupacions, s’alcen com a defensors de petits propietaris, promouen mocions municipals, propostes en Parlaments i Congrés i canvis de lleis com els desnonaments express o les actuals esmenes a la reforma de la Llei d’Enjudiciament Criminal, que es troba en tramitació parlamentària, per PP i PSOE, pensades per a agilitzar els desallotjaments i endurir les penes.
Una dubtosa alarma social infundada, ja que les dades i estadístiques ens diuen el contrari. Els casos que salin en la tele com a habituals, tornar a casa i trobar-la ocupada, són molt rars. La realitat és que la immensa majoria d’ocupacions són de pisos buits de bancs i entitats jurídiques que no creen alarma social (82% a Catalunya). Tirar a un okupa de la casa habitual o d’una segona residència ja és immediat amb una llei de desallotjament exprés de 2018, aprovada precisament per PP i Ciutadans, que van deixar fora del text els pisos buits dels bancs.
Ja existeixen penes marcades en l’article 245.2 del Codi Penal, on s’estableix per a aquests delictes una pena de multa “de tres a sis mesos” si no s’exerceix violència o intimidació. Unes penes més lleus que les plantejades per al delicte de violació de domicili en l’article 202.1 del mateix cos legal i es castiga amb pena de presó de sis mesos a dos anys en el cas que no s’utilitzi la violència.
Distingir entre usurpació i violació de domicili és clau. Entrar en un habitatge és violació de domicili, amb desallotjament immediat i penes de fins a dos anys de presó. En un pis buit d’un banc o un fons voltor, és una usurpació, amb processos més llargs i màxim sis mesos de presó. Uns 100.000 pisos usurpats a grans especuladors, és una xifra gairebé irrisòria si la comparem amb els més de tres milions d’habitatge buit que posseeixen o amb les xifres dels desnonaments des de 2013, data des de la qual i com a efecte de milions de persones expulsades de les seves cases, van començar a augmentar les usurpacions.
Segons l’Institut Nacional d’Estadística (INE) en 2018 va haver-hi 285 condemnes per violació de domicili a Espanya, i això que la dada inclou tots els delictes, no sols l’ocupació. Una xifra estable des de 2013.
Amb tot, l’estratègia, sobretot política, és clara: generar falsos debats i crear cortines de fum que desviïn l’atenció d’allò que sí que hauria de preocupar-nos, però clar, posar solucions implica tocar els seus interessos financers. Per això les dretes, les opressores de tota la vida, opten més per promoure polítiques reaccionàries que criminalitzen la precarietat i la desesperació de la gent que no té on viure, que promoure polítiques socials que responsabilitzin als veritables culpables. Per això PSOE, malgrat el bloqueig que retarda la seva posada en marxa, ha redactat una llei d’habitatge a mesura dels grans inversors i no de la problemàtica que hauria de resoldre. Per això el PSC i JuntsxCat, a Catalunya, fa mesos que promouen un relat i unes mesures, que ja han arribat al Congrés. Unes que no ataquen a les màfies de l’ocupació, com volen fer creure amb termes tan cridaners com ocupacions delinqüencials, sinó a les seves víctimes.
Lamentablement, ara el debat no està a posar fi als desnonaments, les pujades abusives del lloguer o com evitar que es repeteixi la massacre de les execucions hipotecàries com va passar en el nostre passat més recent. Ara el debat està en com desnonar al sector més vulnerable de la nostra societat, aquest que el mateix sistema ha manat a viure en els marges, en 24 hs (PP) o en 48 hs (PSOE), així com posar penes de fins a tres anys de presó sense fer distinció entre aplanament i usurpació.
En qualsevol dels casos, la llei actual és ja prou robusta per a obligar a desnonaments immediats i són nombrosos els experts jurídics que apunten a la suficiència de les lleis per a atallar el problema. El que realment necessitem és garantir de manera eficaç el dret a l’habitatge, posant les necessitats d’una majoria per davant dels beneficis d’una minoria per conservadora i radical que sigui.
Les alternatives de mínims del moviment per l’habitatge
Catalunya ha estat pionera a aprovar mecanismes legals per a regularitzar a les famílies en situació de vulnerabilitat, obligades a ocupar un habitatge o que no poden pagar el lloguer o la hipoteca. La mesura principal és l’obligatorietat dels grans propietaris a oferir un lloguer social i a cedir els pisos buits a l’administració. D’aquesta manera, evitem desnonaments i guanyem habitatge social.
Actualment, el PSOE té bloquejada la Llei d’Habitatge en el Congrés per què es nega a incloure una cosa tan mínima com l’obligació a oferir lloguers socials. Acceptar aquesta condició assegura la majoria parlamentària per a poder aprovar la llei de manera immediata. Els socialistes, de moment, optant per seguir el camí del PP.
Des de principis d’any, l’Estat és l’accionista majoritari de La Sareb i té a les seves mans el poder de posar els seus habitatges i sòl al servei de les Comunitats Autònomes i Ajuntaments, ampliant així el parc públic d’habitatge necessari per a donar resposta a l’emergència residencial creixent.
Aquests són dos cavalls de batalla a defensar i implementar, que donarien millor resultat per a donar resposta a les ocupacions. Més solucions, més drets i menys persecució de la pobresa.
Si vaig començar l’article amb Què voleu aquesta gent?, no puc evitar que ara al tancament ressonin al meu cap estrofes de L’estaca.
Siset, que no veus l’estaca on estem tots lligats?
Si no podem desfer-nos mai no podrem caminar!
Catalunya Plural, 2024 
