Fa dotze anys, el comitè executiu de la FIFA va estar a punt d’acordar que Rússia organitzés el Mundial de futbol del 2018 i que Estats Units muntés el del 2022. Havia de significar un nou gest de pau entre els dos grans rivals geoestratègics a través de l’anomenat esport rei. Però una setmana abans del congrés de la federació internacional del 2010, Michel Platini va convèncer als directius del futbol planetari que la convocatòria del 2022 anés a parar a Qatar. Platini va adduir que el president Nicolas Sarkozy havia parlat amb el príncep hereu d’aquell emirat àrab i que tot estava lligat i ben lligat. Aquesta història ha estat revelada aquesta mateixa setmana pel que aleshores era president de la FIFA, Joseph Blatter, a un diari suís. Blatter ha afegit que sis mesos després de que Qatar es quedés amb el Mundial que es disputarà d’aquí un dies, l’emirat va comprar avions de combat a la França de Sarkozy per un valor de 14.600 milions de dòlars. Blatter, destituït al capdavant de la FIFA per corrupció el 2015, va ser substituït per l’hàbil intermediari Michel Platini.
El mateix dia que es coneixien aquestes confessions de Blatter, destinades sobretot a empastifar el seu successor a més desmarcar-se de l’“error” d’escollir un “país massa petit” com Qatar, un ambaixador d’aquest país, Khalid Salman, qualificava l’homosexualitat de “dany mental” i “un pecat”.
Qatar, com molts altres països d’Orient Mitjà, està governat per una petromonarquia absoluta que es distingeix pel seu fanatisme religiós, la intolerància envers les minories, l’homofòbia, el patriarcat masclista, la xenofòbia i l’explotació sense mesura dels treballadors immigrants, la majoria dels quals, paradoxalment, son musulmans i professen la mateixa religió que els que els exploten com si fossin gairebé esclaus.
A Alemanya, les aficions de Bayern de Munich, Borussia de Dortmund i Hertha de Berlin han demanat boicotejar el campionat. “15.000 morts per 5.760 minuts de futbol”, deia una pancarta a Munich en al·lusió als treballadors emigrants caiguts durant la construcció a correcuita dels estadis al desert. El mític exjugador Eric Cantona ha manifestat públicament el seu rebuig a la celebració d’aquest gran esdeveniment esportiu i s’esperen les adhesions d’altres esportistes sensibilitzats en la lluita a favor dels drets humans.
També en senyal de protesta, diversos ajuntaments de grans ciutats franceses, entre les quals París, i el govern municipal de Barcelona han decidit no repetir el que havien fet en anteriors ocasions i aquesta vegada no instal·laran pantalles gegants als centres urbans per a que els aficionats puguin gaudir col·lectivament dels partits de les respectives seleccions nacionals.
El mínim que es pot fer per protestar i rebutjar l’organització d’aquest campionat en el qual es mouran molts centenars de milions d’euros que aniran a parar a les mans dels de sempre –i en aquest cas, a més, gràcies a unes quantes famílies de sàtrapes qatarians– és no veure cap dels partits que transmetran incansablement les televisions des d’aquest indret del 20 de novembre al 18 de desembre. Pot ser un acte testimonial, esquifit, ridícul si es vol, comparat amb les audiències multitudinàries que registrarà l’esdeveniment arreu del món. Però és una manera pacífica –i gens arriscada ni cansada– d’oposar-se i repudiar el Mundial de Qatar. Ho sento Messi, Roja, Canarinha i companyia. Aquest cop no penso veure les vostres proeses prenadalenques. No compteu amb mi. Prenguem-nos-ho com que veure els partits –i els seus caríssims anuncis— per la tele és, sota la coartada de la pilota, col·laborar a l’oblit i el perdó de les barbaritats que les teocràcies despòtiques del golf Pèrsic estan perpetrant cada dia entre els seus habitants i alguns dels seus veïns, com els iemenites. I aquests es mereixen la nostra solidaritat.
Catalunya Plural, 2024 
