Ignoro quin va ser l’algorisme geopolític a partir del qual es va decidir que la COP27 tingués lloc a Sharm el-Sheikh, una ciutat a l’extrem nord del Mar Roig, dedicada al turisme de luxe i on abunden les piscines, els camps de golf i les llacunes artificials (en un país, Egipte, que s’ha declarat en estrès hídric).
El llistat de flagrants contradiccions que, entre d’altres, envolten aquesta nova cimera inclou el patrocini de Coca Cola -principal responsable de la contaminació per plàstics- o la participació d’un nombre cada vegada més gran de lobbistes del carbó, el gas i el petroli- més de sis-cents en aquesta ocasió.
Que, a més, les prop de 40.000 persones que viatjaran a Sharm el-Sheikh durant els dotze dies de la cimera ho facin amb avió -un mitjà de transport que emet grans quantitats de CO2- o que el govern del país amfitrió impedeixi qualsevol manifestació de caràcter ecologista, només confirma la diabòlica complexitat de l’entramat que sosté i fa possibles – eficaces?, útils? – les successives edicions de les COP.
Les crítiques al desenvolupament insostenible
Tot i això, la cimera de Sharm el-Sheik també és una nova ocasió perquè els crítics del creixement il·limitat i del pensament econòmic que segueix centrat en el PIB facin sentir la seva veu: “El PIB comptabilitza la contaminació atmosfèrica, la publicitat del tabac i les ambulàncies que netegen les carnisseries que es produeixen a les nostres autopistes. Compte els panys de seguretat de les nostres portes i les presons per a aquells que les forcen. Compte la destrucció d’arbres centenaris i la pèrdua de les nostres meravelles naturals en un desenvolupament caòtic. Compta les ogives nuclears i els blindats amb què la policia s’enfronta als aldarulls a les nostres ciutats. (…) El PIB, en resum, ho mesura tot, excepte el que fa que la vida valgui la pena”.
Aquestes paraules de ressonàncies tan actuals van ser pronunciades el 1968 pel llavors senador Robert Kennedy. Va ser a Kansas, en un dels seus primers mítings de campanya i poc abans de ser assassinat. Les recorda Tim Jackson, en un llibre recent –Postcreixement. La vida després del capitalisme[i]– en què també llegim que el seu germà John Fitzgerald -assassinat el 1963, sent president dels EUA- estava molt preocupat pel deteriorament mediambiental que el potent desenvolupament industrial d’aquelles dècades començava a produir.
La prova que aporta d’aquesta preocupació ha estat, almenys per a mi, sorprenent i té a veure amb Primavera silenciosa[ii], el llibre de Rachel Carson que va denunciar que l’ús massiu de pesticides altament tòxics estava acabant amb la presència d’insectes i aus als boscos del seu país. La meva sorpresa ha estat saber que el mateix John F. Kennedy va ajudar Rachel Carson durant tot el procés d’escriptura d’aquell llibre extraordinari, que va contribuir decisivament al naixement de l’ecologisme i la preocupació mediambiental a Amèrica del Nord. I Kennedy no només va fer això: quan es va publicar, li va donar suport davant la ferotge oposició de les indústries productores dels pesticides.
Com deia una crònica de l’època, els Kennedy “eren sens dubte uns nois rics de Boston, però que semblaven connectar més que cap altre polític amb els veritables interessos de la ciutadania”. Els fets van demostrar, en tot cas, que alguns dels seus plantejaments -el seu suport al moviment en pro dels drets civils dels afroamericans i, en particular, els seus escrúpols mediambientals- no encaixaven al programa del capitalisme extractiu i depredador que en aquella època va donar mostres ja d’una gran ferocitat, tant als Estats Units com a l’Amèrica Llatina.
Capitalisme i pulsió de mort
Tim Jackson, un economista pioner en la investigació dels atzucacs del creixement il·limitat i dels usos i abusos del PIB (autor també de Prosperitat sense creixement[iii]), fa, al meu entendre, un bon diagnòstic de les causes de la crisi mediambiental global i, en particular, del canvi climàtic.
El primer factor que assenyala és, encara que potser obvi, fonamental: hi ha un punt a partir del qual el creixement no comporta progrés sinó “destrucció ecològica, fragilitat financera i inestabilitat social”. En conseqüència, “un dels dos defectes crítics al cor del capitalisme és la incapacitat de saber on es troba aquest punt. L’altre és no saber com aturar-se quan s’hi arriba”.
En aquesta qüestió, el llibre de Jackson se situa en la línia d’altres textos que, davant de la insensatesa, aporten grans dosis de lucidesa. El de David Pilling –El deliri del creixement[iv]– i el no tan recent però igualment important del nostre Ramon Folch –La quimera de créixer[v]-. El deliri, la quimera… tots dos assenyalen com és d’insostenible un desenvolupament que ha perdut el seu ancoratge en la realitat. La realitat dels límits del planeta -tant dels seus recursos com de la seva capacitat per assimilar els detritus que genera la civilització- i la dels equilibris econòmics i socials que salten pels aires quan el capitalisme funciona sense cap fre.
Va ser el psicoanalista francès Jacques Lacan qui va assenyalar la manera com el desplegament del discurs capitalista és, al límit[vi], equiparable al treball de la pulsió de mort, especialment visible avui en els efectes del canvi climàtic. I és Jacques-Alain Miller[vii] qui, quaranta anys després de la mort de Lacan, reelabora i rellança aquest pensament tan actual com imprescindible.
Sobre el fons dels nombrosos assaigs que tornen a posar el capitalisme al punt de mira de les seves anàlisis, la notorietat mediàtica de Byung-Chul Han ha donat ales a un llibre recent que pren el títol del primer dels breus articles que recull: Capitalisme i pulsió de mort[viii]. Encara que citi Freud[ix] per qüestionar la seva concepció de la pulsió de mort, el seu treball testimonia de la manera com, fins i tot per a autors aliens a la psicoanàlisi, la confluència d’aquests dos termes està cobrant un sentit cada cop més clar: l’absència de límits a l’empenta de la pulsió –això és el que la converteix en pulsió de mort– en el funcionament del capitalisme contemporani.
Quin futur? Per a qui?
Deixo per a una altra ocasió les referències que porten a suposar que certs caps pensants de les elits del poder financer/polític ja treballen amb les hipòtesis i els escenaris d’un món per sobre dels 3°C d’augment global de la temperatura. Encara que calgui seguir lluitant per evitar-ho, tothom sap que això passarà, i aquests caps pensants ja han d’estar tancant els balanços per als propers cinc a deu anys.
Les pèrdues -més enllà del deteriorament de les condicions de vida i d’enormes cotes de patiment- seran en vides humanes i probablement en xifres inimaginables. (¿Exageracions? Nacions Unides alerta que 1600 milions de persones viuen en zones ja molt afectades pel canvi climàtic). Els guanys, una concentració encara més gran de la riquesa en mans d’una fracció cada cop més petita de la població, a costa d’un augment extrem de la desigualtat i de les conseqüències que comporta en tota societat. No cal dir que aquesta fracció cada cop més petita de la població té al seu abast la informació i els mitjans necessaris perquè, per a ells, la festa continuï als llocs on encara sigui possible i com si res estigués succeint.
Estretament relacionada amb aquest sinistre balanç, ha sorgit una de les poques novetats de la COP27: la inclusió al seu programa, a última hora i després d’àrdues negociacions, d’una reivindicació promoguda por països situats bàsicament a l’anomenat Sud global: Àsia, Orient mitjà, Àfrica i Amèrica Central, així com els països illencs més afectats per la pujada del nivell del mar. Exigeixen que el Nord desenvolupat, responsable històric de la immensa majoria de les emissions de CO2, compensi els països en vies de desenvolupament pel que s’ha anomenat les pèrdues i danys patits per una contaminació i un canvi climàtic que no han generat. Ho aconseguiran? En cimeres anteriors, els països rics s’havien compromès a aportar fons per conceptes diferents -ajuts a l’adaptació i la mitigació dels efectes del canvi climàtic- però de les quantitats acordades només se n’ha desemborsat un terç i, a més, segons una fórmula que permetrà a aquests països tornar a embutxacar-se una bona part d’aquests diners, ja que són aportats en concepte de préstecs i no de subvencions.
Les fórmules que es proposen ara volen ser més ambicioses i, per tant, topen amb grans resistències. La primera passa per una reforma de l’FMI i del Banc Mundial que situï el canvi climàtic com a màxima prioritat d’aquestes grans institucions financeres. La segona -recolzada amb entusiasme per Antonio Guterres, secretari general de les Nacions Unides- consistiria a aplicar un impost del 10% sobre els beneficis que obtenen les indústries dedicades a l’extracció de combustibles fòssils. Beneficis ara més que mai extraordinaris, ja que fins i tot la Unió Europea està incentivant la crema de carbó per produir electricitat, atès que la sequera i la manca del gas rus ho fan, suposadament, necessari.
L’esmentada sequera és, per descomptat, efecte del canvi climàtic, com també ho és l’augment de les emissions de metà, un altre dels gasos d’efecte hivernacle més perillosos i més difícils de regular. El seu augment és degut, entre altres raons, a la pèrdua d’humitat dels manglars -deguda al seu torn a l’absència de pluges- que en dessecar-se produeixen que la matèria orgànica es descomposi a cel obert. Els bucles i els cercles viciosos del canvi climàtic són nombrosos i inclouen els punts d’inflexió detectats i monitoritzats pels científics del clima[x]. Els més perillosos -el desglaç de l’Àrtic, Groenlàndia i l’Antàrtida, el deteriorament dels esculls de corall tropicals, o el col·lapse dels corrents oceànics i atmosfèrics que contribueixen a la regulació del clima- multiplicarien els efectes del canvi climàtic, fent-lo definitivament immanejable .
Les palanques del gaudi
Torno al text de Tim Jackson per assenyalar, breument, un altre dels seus encerts: la constatació que l’èxit del capitalisme es basa en que, més enllà de contribuir inicialment a satisfer necessitats bàsiques de tot ésser humà, va saber trobar una altra via per desenvolupar-lo: “Estimulant el desig. Va arribar tota una nova indústria que no estava dissenyada per manufacturar productes sinó per fabricar desig, per estimular la demanda que el capitalisme necessitava per sostenir la màquina del creixement. Per promoure’n la causa, va recórrer a (…) la idea que el desig humà és insaciable. El capitalisme de consum no fa negocis amb la felicitat, sinó amb el descontentament”.
Si Marx va captar que l’obtenció de la plusvàlua és el motor del capitalisme, Lacan la va equiparar al “plus de gaudi”[xi], el concepte que va forjar per a copsar la satisfacció que la pulsió persegueix i que, una vegada obtinguda, torna a ser exigida, un cop més, sempre. (El bevedor, el toxicòman, ho saben molt bé, i a voltes paguen amb la seva vida aquest saber). L’èxit del capitalisme va ser descobrir i aprendre a accionar aquestes palanques que, com les que mouen repetidament els ratolins de laboratori per obtenir una recompensa, ens porten a un altre èxit, que la medicina nomena amb aquell extraordinari eufemisme: exitus mortalis.
El meu elogi del llibre de Tim Jackson no va més enllà de la primera part. A la segona, la lucidesa que ha desplegat a les primeres dues-centes pàgines es dilueix en una sèrie de propostes per a “la vida després del capitalisme”, d’una indubtable atmosfera new age, amables i agradables de llegir i considerar, però, sens dubte, totalment allunyades de la realitat.
Les orelles del llop
Servirà de res la COP27? A diferència de les cimeres anteriors, comportarà algun resultat positiu, tangible? Tindrà un efecte vinculant per als països participants? Les respostes semblen òbvies. Alguns dels països més contaminants -Xina, Índia, Rússia- han enviat delegacions de baix nivell i sense capacitat decisòria, potser perquè han tingut en compte una dada molt significativa, que testimonia de la inutilitat de les anteriors: la quantitat de CO2 abocada a l’atmosfera des de 1990, any de publicació del primer informe de l’IPCC[xii], és superior a l’emesa durant tota la història humana anterior (948 gigatones davant de 785 gigatones).
Aquesta dada és, per cert, una de les que encapçalen El llibre del clima[xiii], el gruixut volum que, promogut per Greta Thunberg, recull textos recents d’un centenar llarg d’experts -entre els quals hi ha Naomi Klein, Thomas Piketty, David Wallace -Wells i una dotzena de membres de l’IPCC- que han volgut sumar les seves aportacions a aquesta nova iniciativa de la jove activista, ara ja major d’edat i assajant noves estratègies per continuar amb la seva tasca. A hores d’ara, i a la vista de la relativa desmobilització experimentada per Fridays for future, a alguns -fins i tot dins del moviment ecologista- els sembla fàcil criticar-la i trivialitzar el seu camí, però no s’equivoquin: l’aposta de la Greta anava de debò i El llibre del clima confirma una vegada més la solidesa dels seus propòsits.
Com deia abans, potser alguns moviments contra el canvi climàtic hagin perdut part de l’energia que van tenir, però més enllà d’allò que ja ningú espera de la COP27, l’alarma pels efectes del canvi climàtic s’ha fet present massivament i amb una força que fins ara no havia tingut. Com vaig sentir dir avui mateix a una manifestant, “aquest estiu li hem vist les orelles al llop”. Mig món ha vist les orelles al llop, mentre que l’altre mig patia les terribles inundacions que han negat el Pakistan o els huracans que, després d’afectar Cuba, han devastat bona part de la península de Florida.
El canvi climàtic, ara sí, està en boca de tothom i sembla imposar-se a les agendes dels polítics. Però el poder té mal perdre i sap que arriba tard i malament respecte a la ara incontestable urgència del canvi climàtic. Com, si no, entendre la violència amb què governs de la civilitzada Europa carreguen contra ciutadans que protagonitzen protestes pacífiques, però que, ai!, posen el dit a la nafra i reclamen canvis estructurals en un sistema que no sembla disposat a tolerar-los
El malestar a la ciència
El grup de científics que el mes passat es va tancar a dependències de la companyia Volkswagen a Wolfsburg (Alemanya) pretenia, ni més ni menys, que el president els rebés i accedís a les seves peticions: promoure la descarbonització de la indústria automobilística i fixar en cent quilòmetres per hora la velocitat màxima dels nous vehicles. Una proposta molt raonable davant la que, a un expert com Antonio Turiel,[xiv] li sembla del tot necessària per frenar de debò les emissions de CO2: renunciar a l’ús dels vehicles privats. Només a França són més de quaranta milions -més de mil milions de cotxes i altres vehicles lleugers a tot el món- i és ben sabuda la responsabilitat que tenen en la producció de l’efecte hivernacle. També és ben sabuda la reacció de la policia i el govern alemanys. Els científics esdevinguts activistes van ser detinguts i van romandre diversos dies a la presó preventiva. Entre ells hi havia sis espanyols, enginyers i doctors en física i química. Científics que, com tants altres i països de tot el món, han secundat les iniciatives de Scientist Rebellion, el moviment que pretén fer sentir el seu crit d’angoixa davant la inacció dels governs i l’oposició activa de les corporacions industrials.
Els científics i les seves aplicacions tecnològiques són fonamentals per a la renovació constant de l’oferta de consum, però no estan autoritzats a tenir opinió sobre els efectes i les conseqüències en el món del seu treball, i si algun s’angoixa massa pels efectes del discurs al que serveix i intenta manifestar-ho, és considerat un delinqüent. Els científics espanyols que el 6 d’abril passat es van manifestar a Madrid davant del Congrés dels Diputats no van rebre un tracte millor: van ser detinguts per la Brigada antiterrorista de la policia i s’enfronten a penes de multa o de presó.
Un cop més, la psicoanàlisi ens ajuda a entendre la lògica de fenòmens que, sent de la màxima actualitat, s’inscriuen en canvis profunds en l’estructura del discurs social que configura el nostre món. Tal com va plantejar Lacan, la mutació del discurs de l’amo que va donar lloc al discurs capitalista no hauria estat possible sense el discurs de la ciència. Però fets com aquests demostren que la ciència, dipositària de l’autoritat epistèmica i moral que abans va tenir la religió, i posseïdora d’un saber extraordinari sobre múltiples aspectes de la realitat, està en realitat al servei de l’amo capitalista.
Per si algú ho dubta, un detall pot resultar aclaridor. Quan parlem de l’IPCC pensem només en els científics que componen els seus diversos comitès, però ignorem que la seva estructura inclou també representants dels governs, els quals –com es va posar de manifest en la presentació del Sisè informe d’avaluació– no dubten a l’hora de censurar aquelles conclusions que els resulten políticament inassumibles o inacceptables en termes dels canvis que comportarien. No se sorprenguin en saber els noms dels qui, en el moment de constitució de l’IPCC, van imposar la presència dels governs en el seu funcionament: Ronald Reagan i Margaret Thatcher.
Noves formes de protesta
Com a conseqüència d’aquesta consciència més gran dels perills que comporta el canvi climàtic, assistim a noves manifestacions del malestar que experimenten -com no podia ser d’una altra manera- els més joves. Manifestacions diverses, imaginatives, del tot inofensives o, segons els casos, una mica gamberres o provocadores, però totes plenament justificades.
Recentment, grups de joves s’han organitzat per recórrer els carrers de París i d’altres ciutats de França per, després de l’horari de tancament dels comerços, assolir acrobàticament els interruptors dels rètols lluminosos per, apagant-los, denunciar el malbaratament energètic a què assistim amb total indiferència a la nostra vida quotidiana.
Una altra iniciativa, també protagonitzada per joves, consisteix a desinflar -amb l’ajuda de modestes llenties- els pneumàtics de cotxes i vehicles tot terreny de gran cilindrada, devoradors de gasolina i símbols d’un alt estatus social. La dreta i la ultradreta franceses han corregut a estigmatitzar aquestes pràctiques qualificant-les d’“ecovandalisme”, terme que també ha aparegut ja en un diari conservador espanyol.
Les més vistoses d’aquestes pràctiques són, amb diferència, les que consisteixen a llançar algun líquid al vidre que protegeix un quadre mundialment conegut i/o enganxar-se a terra o al marc del quadre mentre es declaren o s’escriuen a la paret els motius d’aquesta acció. Amb això, han aconseguit l’atenció de tots els mitjans de comunicació i han generat una polèmica que els exalça o els demonitza.
Més enllà de l’eco que obtingui el seu missatge -la irrellevància del bé cultural més preat davant el perill d’extinció de la vida al planeta- em preocupa el risc que assumeixen al nostre país algunes d’aquestes activistes (i dic algunes perquè són, a la seva gran majoria, noies). Després de ser detingudes i comparèixer davant el jutge, les dues noies que es van enganxar al marc de les “Majas” de Goya i van escriure a la paret aquests 1,5oC d’augment de la temperatura global que les Nacions Unides ja reconeix que serà inevitable, s’exposen també a multes i penes de presó d’entre sis mesos i tres anys (penes que els partits de dreta espanyols han demanat que s’augmentin, encara que l’obra d’art no pateixi cap mal). A Londres, en canvi, Phoebe Plummer, una de les joves que van llançar sopa a “Els gira-sols” de Van Gogh -quadre òbviament protegit per un vidre- va ser entrevistada a la ràdio i la televisió[xv] perquè exposés els motius de la seva acció de protesta.
Acting i passatge a l’acte
Aquesta distinció clínica em serveix per marcar la diferència entre aquestes formes de protesta que, essencialment, són una crida a l’Altre social -a un Alltre al qual se suposa capaç de governar el món i que, benèvolament, podria respondre a aquesta demanda- i actuacions d’un altre ordre, que es poden desencadenar quan aquest Altre no respon o, fins i tot, ho fa agressivament.
En un acting, el subjecte puja a l’escena del món, reclama un instant de protagonisme per a la seva causa i per a la seva persona, i espera el reconeixement del seu ésser, d’allò que és legítim en la seva aspiració. En un acting hi ha, al límit, una demanda d’amor: el subjecte reclama el seu lloc a l’Altre, de qui reclama la mirada i l’atenció.
En el passatge a l’acte, en canvi, es tracta de tallar amb l’Altre, de sortir de l’escena, tot sol o fent que aquest Altre -de manera simbòlica o real- salti també pels aires. En el passatge a l’acte es tracta d’un acte sense esperança, sense futur, guiat per l’odi a l’Altre i l’odi de si mateix.
Què passarà si aquestes i tantes altres manifestacions de l’angoixa que genera el canvi climàtic no troben cap mena de resposta, mínimament proporcional a la magnitud del problema? Quines altres accions de protesta, ni tan simbòliques ni tan pacífiques, veurem sorgir? Alguns serveis d’intel·ligència del primer món ja treballen amb la hipòtesi que puguin començar a proliferar fenòmens del que ja es coneix com a ecoterrorisme: la possibilitat de que grups organitzats o llops solitaris duguin a terme accions de sabotatge dirigides a, entre d’altres, les infraestructures que obtenen, processen i fan circular els combustibles fòssils i els seus derivats per les venes de totes les economies avançades.
Tinc motius per pensar que llibres com el d’Andreas Malm –Com dinamitar un oleoducte[xvi]– formaran part en un futur dels malsons d’aquests serveis d’intel·ligència i, potser, també dels nostres.
[i] Tim Jackson, Postcreixement. La vida després del capitalisme. Arcadia. Barcelona, 2022.
[ii] Rachel Carson, Primavera silenciosa. Crítica, Barcelona, 2016.
[iii] Tim Jackson, Prosperidad sin crecimiento. Icaria. Madrid, 2011.
[iv] David Pilling, El delirio del crecimiento. Taurus. Barcelona, 2019.
[v] Ramón Folch, La quimera de créixer. La Magrana. Barcelona, 2011.
[vi] Jacques Lacan, Hablo a las paredes, Paidós, Buenos Aires, 2012.
[vii] Jacques-Alain Miller, Polémica política. Gredos. Barcelona, 2021.
[viii] Byung-Chul Han, Capitalismo y pulsión de muerte. Herder. Barcelona, 2022.
[ix] Sigmund Freud, “El malestar en la cultura” (1929), Obras completas, Biblioteca Nueva, Tomo VIII, Madrid, 1974.
[x] Exceeding 1.5°C global warming could trigger multiple climate tipping points | Science
[xi] Jacques Lacan, El Seminario, libro XIX, De un Otro al otro, Paidós, Buenos Aires, 2012.
[xii] IPCC: Són les sigles en anglès del Grup Intergovernamental d’Experts sobre el Canvi Climàtic, creat el 1998 per les Nacions Unides.
[xiii] Greta Thunberg, El libro del clima. Lumen. Barcelona, 2022.
[xiv] theoilcrash_2010-2011.pdf (wordpress.com)
[xv] Phoebe Plummer on BBC Newsnight | 02 November 2022 | Just Stop Oil – YouTube
[xvi] Andreas Malm, Cómo dinamitar un oleoducto. Errata naturae. Madrid, 2022.
Catalunya Plural, 2024 
