Quan Pepe Encinas començava al món de la fotografia, als anys setanta, tenia dues frases. La primera, una mena de lema: “Pepe Encinas, crea una imatge”. La segona, “jo faig fotos, no miracles”, un recurs habitual quan l’interpel·laven amb la frase de “treu-me guapo (o maca)”. Era molt difícil sostreure’s a la simpatia aclaparadora de Pepe Encinas. Desarmava els més reticents.
El primer mitjà per al qual va treballar de forma remunerada va ser Tele/eXpres, un diari de tarda propietat dels Godó (llavors encara no existia com a Grup). En realitat, Pepe Encinas (Barcelona, 1954) era administratiu i quan hi havia alguna urgència i no trobaven el fotògraf titular hi recorrien. Aquestes col·laboracions ocasionals van anar creixent fins al punt que passava més temps al carrer fent fotos o al laboratori revelant que a la seva taula d’administració.
Fins que es va creuar casualment amb el director del diari, Manuel Ibáñez Escofet, i aquella fugaç xerrada es va traduir que l’endemà es va incorporar a temps complet a la redacció.
Els seus primers passos a la fotografia els havia fet a la revista Quatre Cantons, del Poblenou, el seu barri. L’ànima mater d’aquella revista era Josep Maria Huertas Clavería i aquella redacció ubicada a la parròquia de Santa Maria del Taulat va ser un autèntic viver de “huertamaros”. “Huertas va ser un amic, o potser el germà gran que et guia i t’aconsella”, diu Pepe Encinas. Amb Huertas va coincidir a Tele/eXpres i després a El Periódico. Però, sobretot, es van recorrer junts Barcelona i van treure a la llum un bon nombre de llibres. Es podria dir que Pepe Encinas era el fotògraf de capçalera de Huertas.Hi ha dos referents més en el seu recorregut professional. El primer, Xavier Miserachs, de qui al cap dels anys, arribaria a ser amic i que “va tenir sempre en mi una influència majúscula”. Pepe Encinas considera que el llibre “Barcelona Blanco y Negro”, dels anys seixanta, va ser i continua sent “una bíblia per als fotògrafs”.
El segon és Francesc Català-Roca, “un mestre i una institució, sempre accessible per a tothom”. Diu Pepe Encinas que no hi ha fotògraf que l’hagi conegut i no el veneri, per les imatges i l’empatia”. D’ell va aprendre que a les fotos hi ha d’aparèixer gent.
Pepe Encinas considera que les fotografies que exposa a Palo Alto i que representen una part del pols ciutadà de Barcelona són un bon reflex d’aquestes tres influències que han marcat la seva vida personal i professional.
Sis fotos comentades per l’autor
Catalunya Plural ha demanat a Pepe Encinas que seleccioni i comenti mitja dotzena de fotos exposades a Palo Alto (fins al 29 de novembre), una mostra organitzada pel Fotoclub Poblenou.
“Una nena, Júlia, fa pessigolles a una escultura de Joan Miró, ‘Muchacha evadiendose’, instal·lada al terrat de la Fundació Miró. L´edifici de Josep Lluís Sert és un dels meus llocs preferits i m´encanta veure com els nens gaudeixen dels colors del pintor català. Sempre que hi vaig, pujo de seguida al terrat per veure com els nens s’acosten a aquesta escultura, que sembla complaguda, els esperi”.
“Rosa és una nena gitana que a classe sempre estava molt atenta a les explicacions del mestre. Quan es va adonar que m’acostava a fer-li una foto, va agafar el plomier nou de flors i el va posar damunt la taula perquè el fotografies. Aquesta imatge s’ emmarca en un reportatge sobre les escoles del barri de La Mina, quan els mestres reivindicaven que aquest tipus de centres haurien de tenir uns horaris especials. La gent de la Mina vivia a pisos superpoblats i els nens anaven a dormir molt tard, quan s’apagava la tele. Solien dormir en matalassos a terra del menjador. Al matí, ningú no els podia aixecar…”
“Una nena ajuda la seva mare a rentar roba als safareigs de les Cases del Governador, a Verdum, també conegudes com les “cases de paper” perquè els pisos no arribaven ni als 20 metres quadrats. Aquests habitatges tenien molt poca potència elèctrica, només 100 watts, i era impossible planxar roba o endollar qualsevol electrodomèstic. Les dutxes i safareigs eren comunitaris.”
“Era al Poblenou, davant una casa pintada amb la imatge d’una dona. Mentre esperava que passés algú, de cop i volta, va arribar una mare amb el seu fill. Vaig pensar que passaria de llarg, però es va aturar a la porta i la va obrir. Quina sort!”
“A l’andana de l’estació de plaça Catalunya dels Ferrocarrils de la Generalitat, una nena, la Laia, s’adormia asseguda al banc. Tenia son i sembla que el nostre ancestre més famós, Lucy, la mima.”
“Un immigrant escapa de l’autoritat amb la seva mercaderia a sobre i passa corrent davant d’un mural que representa un mar ple de peixos. Desgraciadament, al mar de veritat, el nostre estimat Mediterrani, avui viuen els mateixos peixos, però també moren molts dels seus compatriotes.”
Catalunya Plural, 2024 
