Des de fa més o menys un any, en essència des de l’obertura de fronteres després del clímax pandèmic, viatjo per tota Europa amb relativa freqüència. Les persones tenen ganes de parlar amb els forasters. Fa poc, a Milà, vaig mantenir una meravellosa xerrada amb un jove pensionista retirat a València. La seva conclusió era idèntica a la de molts altres ciutadans: desitgem a la suposada esquerra real, però el seu moralisme ens resulta molt indigest, sobretot al provenir de persones repletes de majúscules ignoràncies.
Un cas concret de tot això a Barcelona és el de Janet Sanz, si bé personalitzar no és pas bo; reconec la meva estima a l’hereva mai consumada de l’alcaldessa, en especial quan l’escolto a les distàncies curtes, on és brillant. Tot i així, encara més perquè manquen pocs mesos per a les eleccions, el seu paper a les xarxes socials consisteix en vendre una moto, com la ciutadania tingués el coeficient intel·lectual d’una regadora, o si prefereixen d’un càntir.
Les seves proclames triomfals sempre oculten el revers negatiu. La setmana passada comunicà la conservació del paviment decimonònic trobat per sorpresa, no tanta, al lloc de la futura súper illa de l’Eixample. Això serveix per a inventar una imatge de preocupació pel passat, compassada en general amb la participació dels barcelonins, quelcom desmentit amb la taula patrimonial, on a la segona reunió els ponents vingueren amb una bateria de mesures, gairebé impossibles de discutir per part d’associacions i especialistes, en realitat quelcom comprensible, doncs els Comuns sempre tenen la raó i Brutus, com deia Marc Antoni, és un home honrat.
El seu menyspreu pels barris de la perifèria, sobretot si parlem del passat dels mateixos, encaixa, i això els hi dol, però són cínics, amb polítiques neoliberals de renovació urbana mitjançant nous parcs immobiliaris. Per això, la zona de la Sagrera, amb la seva flamant estació, s’erigeix en la quintaessencia del canvi, encara millor sense Història, cancel·lada amb el mètode la piqueta, fantàstica per a accelerar els processos, sense sedició ni malversació.
Tota aquesta llarga introducció ens condueix a un darrer reducte abans de pujar Trinxant i encetar la sèrie dedicada als barris dels Indians i el Congrés. Sóc al carrer de Tomàs Padró, on només passes si el coneixes. Abans l’ocultaven les urbanitzacions del senyor Trinxant i el seu veí Oliva. Ara, des d’abans l’estiu, la seva sentència de mort s’ensuma a l’aire per la bretxa oberta per a unir-lo amb el parc del Camp de l’Arpa, si bé, com poc o res s’informa des d’instàncies municipals, tot és pura incertesa.
Tomàs Padró s’anomenà Ordre fins 1907, una paraula màgica als batejos del nomenclàtor de tots els pobles del Pla durant la darrera meitat del Vuit-Cents. Després homenatjà, i així segueix, a un dels majors artistes gràfics de la Renaixença, avui en dia caigut a l’oblit més profund, com si ballés al ritme del carrer, d’origen intrigant.
A partir de consultes al cadastre, mapes i antigues guies de la capital catalana vaig poder extreure interessants i variades conclusions. La primera remet a la seva pertinença. Amb tota probabilitat les seves hectàrees integraven les adquirides per Francesc Trinxant i quallades pel seu fill Josep.
Algunes de les seves finques daten del segon lustre de la dècada de 1870, mentre la fila de la dreta, encara gairebé íntegra, es construí vers 1910. Fins l’any passat era possible observador un passadís intern com espai de connexió a les vivendes més vetustes, anihilat sense preguntar als experts si disposem d’aquest material als nostres discs dur, doncs els marges són el no res per a Colau i els seus regidors. Ho escric amb ganes boges de fer-los un examen i suspendre’ls amb escreix, com també passaria amb Collboni, Maragall i altres candidats, tots d’un nivell baixíssim, indigne de les necessitats d’una ciutat com la Comtal.
Tomàs Padró viu a la situació del pitjor marginat, doncs és clara la seva pertinença a uns coordinades, però la seva proximitat amb la frontera causa la seva desesperació. És un limbe perdut al límit. Almenys, o això deduïm, tingué una breu companyia a través del carrer de L’Onyar, generat amb la intenció d’unir-la amb el Districte de Sant Andreu quan ni tan sols existia Navas, oberta a finals dels vint del segle passat.
L’Onyar irromp als planisferis republicans. Degueren descartar-la després de la Guerra, quan s’impulsà la Meridiana motoritzada. Això es copsa a l’escassetat de noticies sobre Tomàs Padró als diaris, amb l’excepció de 1946, quan pel gener es parla d’alineacions amb vistes a aquest projecte per a la perifèria. Navas havia adquirit cert cache, clau per a presentar tot l’entorn de Trinxant i Oliva com a mig prehistòric, les seves cases baixes rèmores d’un esplendor impossible, encara mes tot comparant-les amb l’aspiració de pantalles immobiliàries per a fomentar una densitat demogràfic ben del gust dictatorial.
La irrellevància de la pobra Tomàs Padró juga amb els seus hipotètics socis al llarg de la Història. Es troba a un pas del Rec Comtal i del ferrocarril. Serví per a quelcom? Poden imaginar la resposta. Dins d’uns decennis desapareixerà tota aquesta bellesa exiliada dins seu. Ho sabrem amb una oferta repartida a mil pàgines immobiliàries, pisos espectaculars, ideals per a parelles joves, preus accessibles, hipoteques flexibles, poesia del segle XXI. Cap placa explicarà la massacre i potser algun polític anirà a l’indret per a penjar-se una medalla d’estultícia, correcta per a les intel·ligències al poder, felices d’esputar envers allò pretèrit perquè un present sense res darrere és molt més emmotllable des de la voluntat d’implantar una neciesa superlativa.
Catalunya Plural, 2024 
