Desconec el motiu, però els negacionistes solen ser gent perillosa. Els que negaven que la Terra dóna voltes entorn del Sol van acabar amb Giordano Bruno a la foguera i a punt van estar de fer el mateix amb Galileo Galilei. Anys després, els que negaven l’evolució de les espècies segons va demostrar Darwin, produïren veritables estralls al sistema educatiu dels EUA donat que a molts Estats va estar prohibit ensenyar l’evolucionisme durant anys. També els que neguen l’holocaust jueu solen ser nazis, gens de fiar. Hi ha també qui nega que la Terra sigui esfèrica malgrat que només cal veure el que tarden els avions per anar d’un punt a l’altre per comprendre que no pot ser plana.
També hi ha un tipus perillós de negacionistes que són aquells que malgrat participar en els processos democràtics, que es fonamenten en una cosa tan senzilla com comptar vots, neguen els resultats si no els hi són favorables. Ho hem vist amb en Trump i, malauradament també aquí amb el PP que encara, anys després, va negant que la presidència d’en Pedro Sánchez sigui vàlida. I com sol passar, els mètodes emprats són diferents: als EUA fins i tot intenten amb violència ocupar el Capitoli; aquí els negacionistes dels resultats de les darreres eleccions són més poregosos i es limiten a bramar i fer el ridícul des de la seva còmoda butaca del confort. Curiosament, almenys en el nostre país, són elements de la dreta els que ho fan, des del desaparegut “primo de Rajoy” a Díaz Ayuso, la presidenta de la Comunitat de Madrid. Com en el cas de Darwin, els que desmenteixen el canvi climàtic sovint es confessen a la vegada com a persones religioses. Res a dir, però francament no veig el perquè es pot creure en un Déu que no han vist i, en canvi, no volen creure en una alteració del clima que ja estem patint.
Negar el canvi climàtic quan hi ha un elevadíssim consens científic sobre la seva existència, quan se sap que les companyies petrolieres van amagar informes dels anys seixanta i setanta del segle passat que ja alertaven de les conseqüències de l’ús massiu dels combustibles fòssil i quan n’estem patint els primers efectes (onades intenses i perllongades de calor, desaparició de glaceres, sequeres, fenòmens extrems fins i tot en les pluges, etc.), demostra que la ximpleria humana no té límit.
Que cada persona, dins de la seva llibertat, pensi el que vulgui, ho respecto totalment. Tothom té el dret d’equivocar-se lliurement. El problema rau quan els negacionistes del canvi climàtic són a la vegada els responsables del govern d’un país o d’una comunitat autònoma. I és que si davant d’una administració hi ha qui no creu amb el canvi climàtic, és evident que les seves polítiques no estaran enfocades a combatre allò que no creu. En conseqüència, actuacions com el foment del transport col·lectiu, la limitació de les emissions, la gestió adequada dels residus, la descarbonització de l’economia o el foment de les energies renovables quedaran greument compromeses.
Si em permeteu l’exemple, poc es pot esperar que un masclista desenvolupi amb convenciment polítiques d’igualtat de gènere. Tampoc cal confiar que qui no creu en el canvi climàtic, contradient totes les evidències, es comprometi en l’adaptació o la mitigació del canvi climàtic. És a dir, si els negacionistes es queden a casa, poden fer poc mal; si gestionen un pressupost, tenen perill, molt perill.
La política és de les poques professions que no es demana un títol per exercir-la. La formació universitària no és garantia de res però potser ajuda. No és d’estranyar, per tant, que el nivell intel·lectual i de coneixements d’alguns polítics sigui ridícul. I la presidència de la Comunitat de Madrid sembla especialment acollidora d’aquesta mena de personatges, amb una Aguirre parlant de l’escriptora Sara Mago i una Ayuso negant que la Terra s’escalfi.
No em negareu que si no fos penós seria divertit!
Catalunya Plural, 2024 
