Esmeralda Berbel: la inspiració de 28 artistes contra el maltractament

Interpretar Lo prohibido és una obra col·lectiva, en la qual 28 artistes provinents de diferents branques de l’art, van ser convocats per Esmeralda Berbel a representar la seva novel·la Lo prohibido (Editorial Tres Hermanas, 2022). Es tracta d’una exposició que, com ho aconsegueix la trama del llibre en què es van inspirar els artistes, genera una gran incomoditat a l’espectador.

A través d´un relat íntim, el llibre narra la relació amorosa entre una escriptora i un home manipulador. Les obres que formen part de l’exposició estan embastades al voltant de la idea del maltractament psicològic, el qual és representat a través de disciplines tan variades com la poesia, la fotografia, la dansa i el disseny d’indumentària, entre moltes altres.

Durant la inauguració de l’exposició, que ja es pot visitar a la FX Animation Barcelona 3D and Film School, vam tenir l’oportunitat d’entrevistar Esmeralda Berbel, per preguntar-li sobre el llibre i sobre l’obra que està presentant:

Què és “allò prohibit”?

Allò prohibit són aquests territoris que és millor no tocar. Són molt atractius, perquè el que està prohibit sempre ens atrau, no? Més als de la meva generació, amb tanta repressió franquista que teníem. Però n’hi ha alguns que és millor no tocar-los, o que si els toques, millor sortir-ne ràpid.

De què tracta la novel·la Lo prohibido?

Es tracta d’una relació de poder molt confusa, on hi ha dos personatges: una dona enamorada i entregada, que no comprèn el que està passant, i un home fosc. Ella, alhora que li atrau aquesta foscor, també hi veu la llum, i aquesta és la contínua confusió. És una relació de molta manipulació i molt confusa, perquè el maltractament no és evident, fins que comença a ser-ho, perquè el verbal acaba sent molt fort, però no hi ha empentes, no hi ha res que ella pugui dir “Ostia, què està passant aquí”.

I després la violència que ell exerceix sobre ella està molt dosificada, de manera que també ella està molt confusa. Està desxifrant què li passa a ell i quina necessitat té aquest home d’actuar daquesta manera. Va sobre un maltractament, però no és un maltractament tan evident, i per això m’interessava molt de narrar-ho. No és comú, és una cosa que crec que ens pot passar a totes i a tots.

Al llibre, un periodista diu a la protagonista, a la presentació d’un dels seus llibres: “Més enllà de l’èpica personal de la protagonista, el tema és íntim i universal”. Buscava això amb aquest llibre?

És molt íntim, perquè si veus, no hi ha grans avatars, no hi ha gaire èpica. No els estan passant gaires coses, més que coses molt internes. I és molt universal, perquè el maltractament, malauradament, és molt universal. Cadascú en la seva jerarquia, en la seva mida, i després hi ha unes mides. A banda, aquí hi ha un maltractament sense necessitat, és a dir, òbviament no existeix el maltractament amb necessitat, però ell parteix d’un lloc callat i silenciós, aleshores no s’entén per què té aquestes arrencades de violència, de manipulació i de menyspreu cap a ella. Ell és aparentment molt culte, però només en aparença, perquè no té la cultura de tractar bé, que és una cultura més necessària que cap altra.

Aleshores, què li diu perquè ella deixi de treballar? “Escriu, escriu, no facis res més que escriure”. Això és meravellós, la protagonista pensa “Ostres, això no m’ho ha dit ningú, quina meravella”, però és la manera que ell té de dir-li que deixi de treballar. Aleshores no ho fa d’una forma bruta, com ho faria un altre tipus de maltractador.

A la novel·la hi ha molts personatges, que són dones, que adverteixen la protagonista d’aquesta violència. Quin rol tenen elles al llibre?

Algunes estan més alertes, però no totes, perquè les dones que transiten al voltant del personatge estan confoses en aquest sentit. De fet, hi són totes allà, molt al voltant, no n’hi ha cap que li aturi els peus. Per exemple, les germanes d’ell, quan li aconsellen “No en facis tant de cas, no importen les paraules”, o quan li diuen “Pot ser l’home més dolç del món i l’home més cruel del món”. És clar que ella es va alertant, és clar que ella va recollint informació. Però fins i tot la mare, que és el personatge més terrenal, quan li diu “Quin enrenou això”, i coses per l’estil, és evident que a ella no li agrada. Però no hi pots fer res quan hi entres, més que ajudar, esperar, protegir i estar molt alerta.

Al llibre, la protagonista moltes vegades expressa que hi ha un entrecreuament que li sembla gairebé inescindible entre les novel·les que escriu i la seva vida personal. També és un sentiment seu a l’hora d’escriure un llibre tan íntim com aquest?

A les meves classes sempre dic que, si estàs escrivint sobre la teva vida, és un assumpte exclusiu de l’escriptor, no del lector. Jo treballo sempre amb material molt veraç i amb la llibertat de la ficció.

Com va néixer el projecte Interpretar Lo prohibido?

Va néixer en una classe d’art i feminisme a què vaig assistir com a alumna, que impartia María Llopis, que és una activista. Jo necessitava saber quantes dones han fet coses artístiques que no fossin escriptores, perquè sé molt sobre les escriptores, però no en sabia res de les pintores, escultores i tal. Va ser un taller molt interessant, on ella va nomenar l’artista multidisciplinar Sophie Calle, aquesta dona que, d’una cosa tan petita i personal com ho és una carta de ruptura que va rebre per correu electrònic, va convocar més de cent artistes perquè la interpretin, i així ella va crear art.

I quan vaig veure el vestit que va crear l’estilista José Duarte en acabar de llegir la meva novel·la, en el qual va escriure frases del llibre a la cotilla i a l’extensa faldilla i que després l’artista Isabel Herrera va passejar durant tota la tarda del dia de Sant Jordi , vaig dir “és això, ho faré”.La veritat és que els llibres es moren molt fàcilment, llavors vaig dir “vull més vida, vull donar-li més vida, vull a la meva gent interpretant això. Estic molt cansada de treballar sola i tinc moltes ganes de fer alguna cosa més artística i més col·lectiva”.

Hi ha res de particular a Lo prohibido com a novel·la que habilita la interpretació de la història en tants formats diferents d’art?

Crec que aquesta novel·la donava molt de joc. No m’imagino les meves altres novel·les sent interpretades d’aquesta manera, ni m’interessen tampoc. Aquesta m’interessava molt. No en tinc ni idea per què. És una cosa absolutament intuïtiva. Potser és perquè aquesta és una història de ruptura, però anar-se’n, així com també altres que he explicat, també van ser sobre ruptura. No ho sé, crec que va ser el moment adequat, la situació adequada. No en tinc ni idea.

Sent parlat per altres artistes, continua reconeixent-ne el relat en aquestes obres?

El missatge del llibre, o més que el missatge, el tractament i la trama del llibre, és el maltractament psicològic, i totes les obres de l’exposició estan enfocades una mica cap a això. Cada artista ho va fer des de la seva perspectiva i desxiframent de la lectura. Jo no em reconec en aquestes obres com em reconec en la literatura, però reconec la meravella del que és evocar. És una inspiració i és una evocació. Identifico la meva obra en aquestes obres perquè puc identificar en què s’han inspirat. Però alhora no la reconec, no perquè no hi sigui, sinó perquè és una cosa molt diferent del que jo faig. El que és íntim ha passat a ser extern i una festa diferent.

Quin va ser el teu grau d´involucrament en aquest projecte?

No m’hi vaig involucrar, estava totalment confiada. Jo només vaig convocar els artistes que tenia a prop i ells mateixos em van anar dient “Escolta, digues-li a tal”, i així vam anar convocant, fins que 28 ja ens van semblar molts. I després els vaig deixar llibertat total. Per alguna cosa vaig convocar els que vaig convocar i no en vaig citar d’altres. Perquè sé que són artistes, perquè sé que són creadors. Perquè vaig percebre que ho podien fer.

Tot va ser molt ràpid. La gent que va trigar molt finalment no ho va fer. Se’ls va disparar tan ràpid que de seguida se’ls va acudir el que farien, estava molt sorpresa. És clar, tots havien llegit el llibre. Els que no ho havien llegit, els vaig dir que primer el llegissin, perquè potser el llibre no els inspira res. És molt bonic, que a partir d’una lectura, t’inspiri una altra cosa a la teva pròpia disciplina.

Va aconseguir més dimensions de les que esperava al principi?

Doncs ara sí. Jo pensava fer-ho amb un grupet d’amics i després ja ho veuríem d’exposar a casa per passar-ho bé i gaudir d’aquest art col·lectiu. Però és clar, quan vaig veure que es feia molt gran vaig demanar ajuda a Marta Codina, que és una directora d’art, i ella em va dir “Això ho fem bé o no es fa”. I ja quan vam començar a mirar llocs per exposar, tots em semblaven bé, i la Marta em deia que eren petits. Ella no coneixia encara Fàtima Vilà, que és la CEO de FX Animation, i quan ens en vam anar totes tres de viatge, ens vam adonar que entre totes tres ho teníem tot per fer l’exposició. I quan em van dir que hi havia premsa, em vaig adonar que això era més gros del que em pensava. Si hagués pensat que era una cosa tan gran, potser no m’hauria atrevit.

Hi ha un predomini clar d’artistes dones entre els qui participen d’aquesta exposició. Va ser una decisió conscient tenint en compte la temàtica de la novel·la?

No. Tinc més a prop les dones artistes que els homes artistes a la meva vida. De fet, a la majoria dels homes artistes que apareixen a l’obra jo no els coneixia, van aparèixer després. Només coneixia el Víctor, que és el meu amic. I vaig pensar que havia de compensar una mica, perquè m’acomiado i som totes dones. Em vaig posar intencionadament a convocar homes, això sí que ho vaig fer després. Però són més a prop de la meva vida les dones en aquest moment. De fet, la portada del llibre és el perfil de la meva filla. La fotògrafa és la filla de Fàtima. Tot el que tinc més a prop és amb allò que vull treballar.

Quina sensació fa a una autora veure una obra tan íntima representada per altres persones, de tantes maneres i en tants formats diferents?

La sensació és l’emoció, estic profundament emocionada, i sobretot estic profundament agraïda que davant de la meva proposta, totes aquestes persones hagin passat hores fent una feina per amor a l’art. Estic agraïda per la generositat dels meus amics, i no tots eren els meus amics, alguns s’hi van sumar perquè la proposta els va semblar interessant. La generositat de Marta Codina, perquè sense una directora d’art jo no en faig res, i la generositat de Fàtima Vilà, o sigui que tothom s’ha apuntat a la festa.

És veritat que veníem d’un moment difícil a la pandèmia, d’un moment molt restrictiu, i a mi se’m va disparar moltíssim la creativitat durant la tancada. Però això no ho podia haver fet sola, jo escric sola, això és art col·lectiu. Em sembla que estem necessitats, o jo estic necessitada de tribu i de treballar en comú. Crec que és així.

Esmeralda Berbel també va participar com a guionista i codirectora del curt El Secreto, de Señora X Productions, dirigit per Leo Sosa, que forma part de l’obra col·lectiva. L’exposició es va inaugurar el 10 de novembre i es podrà visitar, de manera gratuïta, fins al 2 de desembre del 2022, a l’escola de cinema i art FX Animation Barcelona 3D and Film School, ubicada a Carrer de Pujades 112, Barcelona.