Però passen massa coses al mateix temps. Potser la primera, escric com un llamp tot sortint d’un refredat pesadíssim, és l’absència de periodisme ciutadà amb voluntat d’anàlisis profundes al voltant dels barris. La segona és conèixer bé el lloc, amb diagnòstic propi d’una per pura inèrcia municipal, quelcom agreujat amb altres proeses aquests darrers mesos, com si aquest barri fos un camp de proves per a experimentar el màxim cinisme amb la ciutadania, en especial si t’etiquetes d’esquerres, com és el cas dels governants de tot el Districte, impecables amb la premsa per la seva capacitat a l’hora de concedir tan sols una declaració quan així es sol·licita.
La geografia del Baix Guinardó és la d’una terra de ningú. El Districte on s’ubica s’anomena d’Horta-Guinardó. Els successius Ajuntaments Democràtics mai s’han preocupat per a educar a la ciutadania en allò topogràfic, per això mateix la majoria ignora de que escric ara mateix. Ets del Guinardó? Ah, d’acord, d’Horta-Guinardó. Aquesta resposta, a més de mostrar l’analfabetisme de l’interlocutor, és, per desgràcia, massa freqüent.
El Baix Guinardó té límits diàfans. El carrer Cartagena és el més nítid com a accés, función copsada a la seva clausura per Pi i Margall, debut de la perifèria comtal per dividir a la nostra protagonista de l’esnobisme gracienc. Pare Claret a la seva proximitat amb la Sagrada Família i Verge de Montserrat als alentorns de Can Baró són els altres limes, precisos malgrat imaginar com de ben segur algun il·luminat es queixa, divertint-se per poder recriminar-me un error.
Doncs mira, no. Potser l’errada és la de les divisions administratives de 1984, els districtes, i les efectuades el 2006 amb els barris. Segons aquestes el Baix Guinardó es finiquitaria a Sardenya, romanent el barri de Romans integrat a Gràcia.
Aquesta disputa és quelcom etern per culpa del torrent del Mariner, frontera entre la Vila i Sant Martí de Provençals. Romans és, encara avui, un altre món, detectable per la seva morfologia, així com pel silenci emanat dels seus carrers.
Això podria ser ben útil per a entendre el perquè de les obres de l’avinguda de Pi i Margall, doncs al no pertànyer al Baix Guinardó tenen sentit des de la visió de Barcelona en Comú, partit amb afició pels barris als seus papers de quan arribaren al poder, quelcom desmentit per les seves actuacions durant, aquest es el problema, vuit anys a la poltrona.
Està molt bé vestir tot de sostenibilitat, però de res serveix si desatens sectors concrets com si hi experimentessis, cas de Sant Andreu, on tard o d’hora anirem, i el Baix Guinardó, amb cinc bales gastades al revòlver de la desvergonya.
La primera és una acumulació de despropòsits, amanit amb mentires pronunciades a servidor. Parlem de l’àrea del torrent de Lligalbé i els passatges de Boné i Sant Pere, amb immenses possibilitats per a generar un eix cívic de barri tot lligant pedagogia urbana i un pulmó a tocar de la ronda del Guinardó. En lloc d’això, passà el segünt. La desaparició del vell entorn rural implicà una operació de vivenda social, un adjectiu prodigiós malgrat la seva nul·la aplicació, i jardins. Al cap de pocs mesos, un grup ocupà aquestes hectàrees, configurant-se com l’Hort el Brot, capficat a generar activitat veïnal des de criteris discursius més progressistes que els dels mandataris. Finalment els desallotjaren, doncs només serveixen els horts urbans de Sant Jaume. Els impulsats des de la ciutadania han d’extirpar-se, com bé saben a d’altres barris en lluita, de Nou Barris a Vallcarca. Qui vulgui llegir més sobre la matèria, i així aprofundir, pot consultar l’hemeroteca de Catalunya Plural.
La solució per a reemplaçar tan digna iniciativa fou omplir l’espai amb cotxes, quelcom veritablement propi de polítiques sostenibles, idoni per a deixar podrir el torrent i consumar l’èxit del ciment i l’amnèsia. A una entrevista amb Víctor Valls, qui acceptà reunir-nos amb la finalitat de parlar sobre un hipotètic pla d’emergència, aquest membre del Consell Municipal del Districte declinà totes les meves proposicions, doncs res pot fer-se segons el seu parer, quelcom qualificat d’infàmia per regidors que m’han suplicat no sortir de l’anonimat, doncs és de calaix intervenir si les circumstàncies així ho requereixen, com aquí, on a més de menysprear el valor patrimonial s’ha donat peu al mercat de la ferralla sense moure un sol dit.
La segona osca, encara amb cartells penjant pels balcons, és la de l’hotel per a persones, no serien animals, amb addiccions a només deu metres d’un centre escolar emblemàtic, el Mas Casanovas. La campanya veïnal, els tèrbols dubtes sobre l’adjudicació i el silenci administratiu causaren polèmica i força oprobi el passat hivern, a les acaballes de la Pandèmia. Pares, mares i residents assistiren frustrats al triomf municipal, sord a peticions plenes de cordura, per no fer la broma fàcil del sentit comú.
El tercer tret és recent. Hi ha obres al mercat gracienc de l’Estrella, el més modest de tots els de la Vila. La proposta fou desplaçar-lo temporalment als Jardins del Baix Guinardó, el major espai verd del barri junt al Parc de les Aigües, aconseguit gràcies a la mobilització veïnal els mesos posteriors a la mort de Franco.
El suggeriment era més aviat una imposició, doncs es protestà, quelcom lògic si atenem a com es menyspreava un cop més al Baix Guinardó, ficant-li amb calçador un equipament gracienc, amb l’extra de treure-li milers de metres quadrats ben verds.
Les queixes propiciaren la suspensió del projecte. No podem preveure com acabarà el quart projectil, situat a travessera de Gràcia amb Bergnes de les Cases, segons la tradició, perdonin la rima, el primer carrer del Baix Guinardó, a punt de mutar per sempre després de l’acord entre l’Arquebisbat de Barcelona i la Universitat Blanquerna. El pacte contempla reconstruir la parròquia de l’Esperit Sant, donar més amplada al carrer Bergnes de les Cases i plantar en aquest enclavament la facultat de Ciències. Si respiren un segon confirmaran, no és pas cap broma, com l’urbanisme de tot aquest entrellat és clerical, sense engrunes civils.
Qui s’apropi al temple podrà opinar des de múltiples punts de vista. És de 1967, el seu arquitecte fou Manuel Puig Janer i la seva estètica s’apropa a l’horror, però això dóna igual quan surten del no res uns intrusos amb intencions destructores, sense consultar als parroquians, encesos de mica en mica, amb pancartes i paraules, envers l’espurna de la dissidència.
Tot aquest pòquer camina envers la cinquena des d’una sèrie de petjades en comú, sintetitzades en la inoperància del Districte i la passivitat de l’Associació de Veïns del Baix Guinardó, perfecta per a comprendre com des de 2015 aquestes entitats s’han quedat desfasades perquè prefereixen rebre subvencions a intervenir en favor de la ciutadania, motor fonamental de la seva existència, o això pensava fins no fa gaire la majoria, doncs d’altre manera no podríem entendre com a tota Barcelona han emergit molts moviments alternatius durant les dues darreres legislatures, indefenses per no rebre ajuda de qui correspon.
Al Baix Guinardó això arribà al paroxisme al darrer Consell de Barri, quan es destapà com la AA.VV. rebutja o congela peticions d’adhesió des de fa mesos, quelcom executat en connivència amb la classe política del Districte, confirmant-se la complicitat d’ambdues potències, per anomenar-les des la ironia en aquesta aliança de canviar tot per a que res canviï, si bé ni tan sols es això, aquí la fita és deixar morir el Baix Guinardó, depauperat i resistent, però passa el que passa des de la insonorització periodística com a suprem manament.
Us regalo, un do més aviat execrable, una sisena bala. El Baix Guinardó és zona de torrents. Catalogar el seu pas seria elemental si empréssim la pedagogia urbana. Un d’ells, el de Faura, només té citacions corresponents als meus articles de les Barcelones. El seu itinerari transcorria pel passatge de Casanovas, fragmentat en dos trams, el darrer amb sortida a travessera de Gràcia, des d’un gimnàs. L’altre, espectacular, baixa des del carrer de Santa Carolina fins a topar amb un mur. Les seves casetes viuen la llibertat del moribund, amb habitants paquistanesos, amb tota probabilitat a l’espera de la piqueta, doncs com ningú veu el que descric és més fàcil enderrocar, quelcom afí amb tot el baix Guinardó, un clot molest entre el seu germà gran i Gràcia, enfosquit per a desdibuixar-lo, excepte si s’encenen, missió sacrosanta del periodisme ciutadà, els fanals per a denunciar tanta deshonra.
Catalunya Plural, 2024 
