Anava a titular aquestes Barcelones amb quelcom semblant a alguns treballen i per això tenen sort, mentre d’altres es dediquen a penjar fils. El motiu és el meu fastigueig davant aquesta tendència digital, una presa de pel per a tots aquells dedicats a estudiar la ciutat amb rigor, no com una espècie de Trivial Pursuit sense contingut propi, això sí, fantàstica per a tenir likes, el triomf del no res, l’estupidesa de l’efímer.
Com és natural, hi ha excepcions, poques, però aquest amateurs, ben professionals de la velocitat, són una lacra, si bé potser sigui el públic el demandant d’aquesta immediatesa. La veritable fortuna dels passejants consisteix a mai acabar la caminada i estendre les investigacions com una donació al futur.
Dit això, podem abandonar Tomàs Padró i pujar el carrer de Trinxant. Al seu tram posterior a les casetes de 1870 sempre em cridaren l’atenció unes compreses entre el triple 51, tapiat i amb molt mal aspecte, i el 55, on el pas del temps ha sigut inclement amb la seva façana, mig muda a la cronologia per la desaparició del darrer nombre, clau per a entendre quan J.O. pogué habitar el seu preuat immoble de planta i pis.
Com comprendran, per a solucionar l’enrenou només tenia l’opció d’acudir al meu benamat Arxiu Municipal, on vaig trobar allò anhelat en un tres i no res- 1923, José de Olalde, qui encarregà l’immoble a l’omnipresent Josep Graner, al seus darrers anys, però amb suficient perícia com per a oferir al pagador una vivenda digna a un lloc en procés d’expansió, a cavall entre mantenir l’antiga morfologia o claudicar a les envestides imperialistes de l’Eixample.
Ja hem acabat? I ara, unes sigles o inicials sempre són la porta per a endinsar-nos a un univers. El de Jose de Olalde Azaceta ens condueix, com a mínim, al darrer terç del segle XIX. El seu pare Gregorio fou inspector de policia, significant-se a distintes actuacions durant el primer lustre de 1890, fins a ser ordenat Cavaller de l’Ordre d’Isabel la Catòlica. Entre les seves tasques, destacà la vigilància a Samuel Willie, comercial a l’engròs de carbó d’una empresa britànica.
Aquest home volgué vendre l’aleshores imprescindible energia sense intermediaris, però les pressions dels empresaris catalans l’obligaren a renunciar, interessant-se els germans Bofill en un acord per a fer-se amb la mercaderia. Un cop obtingut el sí, aparegué un imprevist no, causa de la histèria del britànic el 24 de febrer de 1893, quan acudí al carrer Ample 23, domicili dels seus frustrats socis, per a acabar amb la vida d’un i ferir l’altre.
Olalde, com podran imaginar, també intervingué a vigilàncies anarquistes. Degueren ser mesos apassionants, sobretot per la manca de dispositius a les forces de l’ordre, calamitat encara vigent el 1907, quan el cas Rull obligà a reclamar des de Londres a l’Inspector Arrow, d’Scotland Yard, Míster arròs pels barcelonins.
Però això ja és una altra Història Un pare d’aquestes característiques degué forjar la ideologia del jove José , qui, no obstant, optà per la carrera de fotògraf, conservant-se força imatges del seu repertori, així a simple vista especialitzat en instantànies de grups, fossin obrers o militars.
Olalde, a diferència de companys martinencs com Santiago Gambús o Rafael Salcedo, preferí tenir l’estudi a Tamarit 99, a dues passes de la casa dels Cargols, una perla no gaire coneguda de Carles Bosch Negre, i del Paral·lel. D’aquesta manera, al meu entendre molt intel·ligent, esdevenia una equidistància entre el passeig de Gràcia dels pobres i l’Eixample dels nous rics, entusiasmats amb el seu art i qui sap si ansiosos per posar amb l’objectiu de sorprendre als seus íntims quan ingressaren a les seves quatre parets, coses de la moda i l’època, no en va a la casa Lleó Morera pot apreciar-se a una bella modernista, càmera en mà.
Olalde tingué feina, i amb tota probabilitat un bon coixí econòmic pels antecedents del seu progenitor. Així, entre això i allò, pogué començar la seva trajectòria al món immobiliari del Camp de l’Arpa, fent-la forta al 56 de Coll i Vehí.
Escriure-ho ara no és emocionant, però el bon lector d’aquesta sèrie de les Barcelones haurà intuir com durant setmanes m’han obsessionat tres cases sense gairebé documentació d’aquest humil i mig anònim carrer. La Gabrulosa oscil·la entre Graner i Sanllehí Molist, mentre la preciosíssima del 78 pertany sense cap mena de dubte a aquest darrer. La tercera en discorria, sí, és de José Olalde, però no podia deduir-ho malgrat llegir al seu cim, bàsicament per no associar aquestes lletres amb les seves bessones, d’altre grafia i mida, al 55 de Trinxant.
La finca de Coll i Vehí degué ser minúscula, elevant-se envers les altures el 1928 gràcies a un arquitecte, de genial racionalisme poc després. Els anys vint foren d’aprenentatge per a Jaume Mestre i Fossas, a qui he localitzat a d’altres barris populars, sense anar més lluny a uns dels conjunts més harmònics de la plaça de Can Baró. Donar amb la seva petjada al Camp de l’Arpa tampoc hauria de ser res inesperat; encara no tenia un estil recognoscible i es conformava amb seguir les directrius del client, un Olalde sempre més inflat i egòlatra, amb el vent de cara durant la Dictablanda tot adherint-se a la Unión Nacional, partit sorgit després de la caiguda de Miguel Primo de Rivera. El seu programa apostava per la concòrdia entre tots els pobles d’Espanya, l’accidentalisme en relació a la forma estatal i la defensa del tarannà de totes i cadascunes de les regions. El maig de 1930 fou escollit com a vocal de la secció de Sant Martí.
Ens manquen dades seves durant la Segona República. Torna a irrompre, oh casualitat, l’any 1940 per a resoldre l’endevinalla de com invertí Gregorio de Olalde els guanys a terrenys de l’actual Nou Barris, ubicats als carrers de Badosa i Boada, pertanyents a la Prosperitat, i al de la Selva, aquest darrer als límits de Porta. El fill sol·licità a l’Ajuntament canviar els noms i unificar-los en els del seu pare, rebutjant-se la proposta per la distància física de tot el conjunt, poc aconsellable per a cometre aquest reverenciat homenatge per allò de les plaques, la immortalitat i potser els favors prestats durant la Guerra Civil. Olalde Azaceta pot somriure. El 2022 un net dels vençuts recupera la seva Història per a que aquesta es pugui navegar millor, sense tanta llacuna als indrets més marginals, aquells on ell es lucrà sense cap tipus de consciència social, només banderes, flashos i oportunismes.
Catalunya Plural, 2024 
