Avui només el 30% de les dones semblen interessar-se pel metavers i algunes (un 45%) de les que han ingressat han experimentat situacions d’assetjament sexual. Aquesta bretxa de gènere coincideix amb la seva baixa representació a les empreses tecnològiques i, sobretot, als seus òrgans de direcció. Hi ha altres raons que les allunyen d’aquests mons virtuals, molt centrats en el món dels videojocs i el sexe, amb auriculars per accedir que provoquen problemes d’inestabilitat, migranyes, nàusees i vertigen, símptomes més acusats de les dones.
L’aposta creixent de les marques (roba, complements, luxe, lleure, esport…) per estar presents al metavers no amaga els escassos resultats obtinguts ja que hi ha coincidència que falten uns anys (entre 5 i 10) perquè part d’aquestes promeses siguin viables tecnològicament. Fins i tot, ja s’anuncia una bombolla immobiliària a les vendes de parcel·les virtuals i l’explosió del mercat de les criptomonedes. Recentment, a més, vam saber per Deep Radar que només un 9% de tots els mons virtuals de Meta estan habitats i mai per més de 50 usuaris.
La promesa, implícita, que en un temps ens mudarem al metavers es basa en la fal·làcia de fer equivalent allò físic i allò virtual, com si un pogués ser reemplaçat per l’altre. La veritat és que la immersió sensorial multidimensional que permet la realitat virtual no és equivalent a la immersió social que requereix alguna cosa més que connexions (unidireccionals) i sensacions corporals. Els llaços socials requereixen la gènesi d’enllaços, un tipus d’interacció més sòlida i permanent que la connexió. El cos tampoc no es redueix a un avatar i els desenvolupaments de la IA no reemplaçaran algunes funcions humanes insubstituïbles com la creativitat, la invenció o l’humor, aspectes que ens configuren com a éssers parlants.
El món que ve -en què ja comencem a viure- serà un híbrid, un món Figital (Físic+Digital) on allò virtual complementarà, amb altres formes de presència, la corporalitat humana, però no la reemplaçarà perquè ningú vol viure en un metavers on el sabor dels petons o la cervesa es poden simular però no posem el cos per assaborir-los. Tampoc ningú no voldrà perdre de vista, immers en els seus auriculars, el terra que trepitja molt de temps. La nostra realitat augmentarà amb aquestes tecnologies i remourà obstacles que afavoriran la socialització, els aprenentatges, l’entreteniment, però a mesura que augmenti aquesta realitat virtual, el valor de la presència –amb el misteri que sempre implica trobar-se amb altres– guanyarà sencers.
Benvingut, doncs, el Metavers i els seus mons virtuals perquè, de retruc, ens ajudarà a millorar els vincles presencials ia posar l’atenció en aquesta interacció més complexa i interessant que la d’una simple connexió. Els acomiadaments creixents en totes les grans corporacions tecnològiques (Amazon inclosa), més enllà de les seves raons econòmiques, constaten els límits d’una il·lusió: la vida i els éssers parlants no tenen bessons digitals perquè cadascú, a la seva manera, és singular i per tant inclassificable. Podem ser consumidors i consumibles, però això no esgota el desig que tenim de res més, que no es redueixi a rèpliques o a una vida monitoritzada.
Catalunya Plural, 2024 
