Joan Vinyets té una formació força diversificada. És doctor en Comunicació Social per la Universitat Pompeu Fabra, llicenciat en Antropologia per la Universitat de Barcelona, màster en Disseny per la Domus Academy de Milà i graduat en Disseny per l’Escola d’Art de Vic. Va dirigir l’Escola de disseny Elisava i l’organització finesa dedicada a la innovació social Scope Impact. Aposta per la innovació centrada en les persones i impulsa projectes d’experiència i ajut als pacients de l’Hospital Sant Joan de Déu de Barcelona. Està convençut que cal feminitzar la societat i ho explica en el llibre ‘Un món en clau F’ (Eumo editorial), publicat aquest octubre.
Quins trets fonamentals hauria de tenir un món en clau F?
El primer de tots, que és el que s’associa tradicionalment més a les dones, és l’empatia, situar-te sempre en el lloc de l’altre, en la pell de l’altre. El segon, la col·laboració i el tercer important és la participació. I en relació a això la reciprocitat, al final ens hem d’ajudar els uns als altres. Diria que el principal és l’empatia perquè permet obrir-te les necessitats de l’altre i, a partir d’aquí, col·laborar i participar.
Explica al llibre que hi ha hagut etapes en la història de la Humanitat amb més preeminència femenina. Quan van ser?
Això ha passat a societats primitives i també a societats indígenes on aquesta idea diferenciada de rols –l’home en la vessant productiva i més social i la dona en la vessant de la cura i en l’àmbit purament privat, domèstic – no es donava tant. Homes i dones col·laboraven en temes de la cura i productius. Fins i tot, ara hi ha un renaixement en determinades societats indígenes a Llatinoamèrica i l’Africa de voler recuperar alguns d’aquests rols i models, on no hi ha aquesta diferenciació, que ha estat totalment creada des del punt de vista de l’educació.
Perquè s’ha de feminitzar el món?
Per tenir un món millor. El món actual està molt fonamentat en un concepte de benestar molt material i allò que caracteritza més la dona és la cura, cuidar. Si prioritzéssim aquesta manera de fer passaríem d’un sistema centrat només en l’acumulació material a un sistema més centrat en la cura, en el bé comú. D’altres autors ja han escrit sobre això.
I qui hauria de feminitzar la societat?
És una tasca de tots. Primer de tot hem de començar a nivell de l’educació. Un dels gran problemes que tenim és que entenem el concepte d’home i dona com alguna cosa consubstancial al fet genètic. No és així. Són models que hem après a través de l’educació i, per tant, des de l’educació hem de fer veure que no és una qüestió de ser homes o ser dones sinó de ser millors persones i de promoure molt més les qualitats que tradicionalment i per interessos s’han associat a la dona però que no tenen res a veure amb la dona. Fins i tot genèticament hi ha quantitat d’investigacions que demostren científicament que al cervell hi ha més coses que ens uneixen que no que ens diferencien. Ens diferencia un tres per cent. Som molt més similars. Hi ha molts nivells i el primer nivell és el d’educar en aquests nous rols, en aquestes noves maneres de ser home i dona que no tenen res a veure ni amb el gènere ni amb el sexe.
Els científics asseguren que les dones tenen més desenvolupat l’hemisferi del cervell i els homes, l’esquerre
Això és veritat però precisament ho és perquè les dones han desenvolupat certs comportaments que han portat a això. Hi ha estudis que diuen que el fet de cuidar un nadó, en els primers mesos, com que no té la capacitat de comunicar oralment obliga la dona a desenvolupar unes capacitats per intentar entendre’l des dels sentits, les emocions… Això ho pot fer tan un home com una dona. El problema és que l’home no ho ha practicat. A Suècia, el permís de paternitat el poden agafar tant els homes com els dones. Hi ha estudis que demostren que els pares que han agafat permisos de paternitat llargs, tenint cura ells dels nadons, quan han tornat a les oficines han sigut millors managers, millors directius, millors caps. Acabes desenvolupant una sèrie de capacitats i habilitats que difícilment les tindràs si no et posen en aquestes situacions.
Quines garanties tenim que un món més feminitzat sigui millor?
Garanties no en tinc cap però el que sí podem veure és que en societats primitives, indígenes, que han sigut molt més col·laboratives, es vivia molt millor. Per exemple, al llibre cito el cas dels swamish, poble indígena del nord dels Estats Units. El 1858, el govern nordamericà els va voler comprar les terres malpagant-los-hi i hi ha una carta publicada del cap de la tribu al president dels Estats Units on li diu que la terra no pertany a ningú, la terra no és de ningú, la terra és de tots, tot està relacionat, tots som part del mateix, tots som part d’aquest sistema. En aquestes societats hi havia molt més benestar que ara. Hi havia més respecte per la gent gran. La gent gran tenia un rol important perquè representaven l’experiència i la saviesa. Tenim aquestes evidències. No en tenim de com això canviaria la societat actual. El que sí que tenim són exemples d’altres societats on ha existit i ha produït un tipus de relació molt diferent entre persones però també entre les persones, l’entorn i el planeta. Molt més respectuosa i menys depredadora.
En societats primitives, indígenes, que han sigut molt més col·laboratives, es vivia molt millor
Diu que creixement i felicitat no van lligats, més aviat al contrari
A partir d’un cert nivell de benestar material i econòmic, sobrepassar-lo no comporta més felicitat. Diversos estudis que menciono al llibre ho demostren i també que les societats més felices són aquelles que redistribueixen molt millor les riqueses, com, per exemple, els països escandinaus. Dinamarca, Noruega, Finlàndia, Suècia,… països de set, vuit o nou milions d’habitants, on es redistribueix molt millor la riquesa i quan s’estudien els índexs de felicitat resulta que sempre surten al capdavant de tot. Hi ha una correlació que demostra aquest fet: no perquè tinguis més riquesa seràs més feliç sinó, al contrari, el que fa la felicitat és aquesta capacitat de redistribuir.
Creu que la crisi de la Covid ha demostrat que la feminització de la societat és possible i dona bons fruits
L’ha feminitzat en el sentit que ha posat en evidència un comportament que tradicionalment s’associava molt a la dona. Durant un període vam veure aquesta empatia de qualsevol ciutadà cap als professionals de la sanitat, infermeres, metges, i també la col·laboració, la necessitat de reciprocitat. Ells donen, nosaltres hem d’ajudar, ens hem d’ajudar entre tots. Aquests comportaments els tenim tots, són innats, el que passa és que no els hem desenvolupat, no els hem posat a la pràctica.
I ara que la Covid ja no fa tanta por com fa dos anys, hem fet marxa enrere en aquesta feminització de la societat o es manté viva?
Es continua donant. Depèn dels contextos. Hi ha signes que indiquen que estem anant en aquesta línia. La pandèmia va ajudar a això i hi ha determinats comportaments que ho demostren. Hi ha un creixement cada vegada més fort de l’economia circular i de les certificacions que van començar als Estats Units i que han anat arribant aquí, les B Corps. És una certificació que avalua el grau de compromís social, d’implicació i de retorn de les empreses cap a la comunitat i cap el planeta. Moltes empreses encara no han fet el pas però n’hi ha que ho van fent.
Confia que els mil·lenials, les persones nascudes entre el 1980 i el 2000, conduiran la societat cap a aquest món en clau F
És una generació que està posant el propòsit per davant dels diners. Els mou molt més una motivació intrínseca que no extrínseca. No és que ho digui jo. Informes de consultores i agències importants demostren que molts mil·lenials escolliran abans treballar en una organització que s’alinea amb els seus valors que en una altra on li pagarien igual o més però sense aquests valors.
És una generació que està posant el propòsit per davant dels diners
Posa com a models l’Ubuntu africà i el “viure bé” llatinoamericà
Diverses cimeres s’estan plantejant recuperar aquests models socials on el que es prioritza és el bé comú i la idea que s’ha de preservar l’entorn, que t’has d’adaptar a aquest entorn, i que han de ser societats molt més col·laboratives on el concepte de la cura és molt important. Tots dos models tenen coincidències i promouen aquestes relacions molt més harmonioses a nivell de les persones amb l’entorn i a nivell de la pròpia comunitat.
No falten veus que consideren utòpics aquests models
Adaptat al nostre context crec que anirem cap aquí. El que passa és que perquè això es produeixi cal un canvi sistèmic, hem d’actuar a molts nivells. La primera cosa que hem de fer –i ho diuen fins i tot premis Nobel- és veure com mesurem el benestar. Ara l’única mesura que utilitzem és el PIB i el PIB només mesura allò quantitatiu, no mesura res qualitatiu, i, a més, deixa de banda tota l’economia de la cura, que no quantifica. Tota la productivitat que hi ha a la cura, de la gent gran, de la família, dels nens, no es contempla. El benestar queda fora. Per tant, hauríem de començar canviant d’indicadors. Lefebvre, quan parla de bé comú, planteja una sèrie d’indicadors. Diu que, de la mateixa manera que les empreses han de presentar uns números a nivell fiscal, perquè no introduïm uns conceptes a nivell de bé comú? Perquè no han de presentar també uns números on veiem que realment estan contribuint al bé comú, a la societat, al planeta? És possible? Sí. Hem de canviar les eines i les primeres eines que hem de canviar són les que ens ajuden a mesurar, i a partir d’aquí anar incorporant altres elements.
Al llibre recorda que El Fòrum Mundial de Davos calcula que caldran 108 anys per tancar la bretxa econòmica. Altres càlculs situen en cent els anys que han de passar fins assolir la paritat de gènere. Són molts anys!
Això és el que aquests organismes diuen que passarà si no hi ha res que acceleri el canvi, si continuem com fins ara. Per tant, hi ha molt camí a fer. Massa, desafortunadament.
Tenim un món molt desigual pel que fa a la seva feminització. A Islàndia, la paritat és del 88% i tenim països, com l’Iran, on maten dones perquè la policia de la moral diu que porten el vel mal posat. Els ritmes de feminització han de ser, per força, diferents
Hi ha un component d’educació molt important aquí. Si no ho treballem a molts nivells, difícilment ho canviarem. Això requereix d’una sensibilització, d’una educació i impulsar-ho a través de tota una sèrie de mesures que ho permetin. Aquestes paradoxes les podem tenir. Aquest contrast el vam veure també amb la pandèmia. Els presidents d’Espanya i França a la primera roda de premsa que van fer arran de la pandèmia van sortir amb tot de soldats darrere, amb les seves grans condecoracions. Era tot bèl·lic i parlaven d’una guerra que havíem de guanyar. En canvi, al mateix moment, a Islàndia, Nova Zelanda, Noruega, Finlàndia, sortien dones primeres ministres fent rodes de premsa a escoles amb nens, reconeixent obertament que era la primera vegada que s’enfrontaven a un problema com aquest, i que evidentment ho feien amb por, amb incerteses, però deien que hi ha prou talent, que hi ha una societat disposada a col·laborar i que sabien que ens en sortiríem Aquesta paradoxa l’hem viscut.
Hi ha un component d’educació molt important aquí. Si no ho treballem a molts nivells, difícilment ho canviarem
Hi ha homes que tenen comportaments més feminitzats que algunes dones. Mandela, diu vostè, actua de forma més feminitzada que Margaret Thatcher
És una imatge que utilitzo en el llibre precisament per explicar el concepte que estem educats amb la idea d’oposats, que masculí és oposat a femení, però, en societats com Ubuntu no són oposats, són un continu. A mi m’agrada, la idea del balanç; a vegades potser actuaràs més amb allò que s’associa a l’home i a vegades potser més amb allò que s’associa a la dona. Mandela i Thatcher són casos paradigmàtics que demostren que no perquè siguis una dona estàs actuant com una dona i no perquè siguis un home estàs actuant com un home. És un bon exemple que no té res a veure amb ser un home o una dona sinó amb la manera com et comportes, l’actitud i els valors que tens.
Reclama lideratges més humans, més feminitzats. Menys del 7% dels líders mundials són dones
Aquí tenim una bretxa immensa
Es pot aconseguir una societat feminitzada amb el capitalisme actual?
Canviant-lo. Ha de ser un model híbrid, un capitalisme que posi en valor altres maneres de fer i incorporant uns indicadors que ara no tenim, que no es basin en l’acumulació sinó en aquesta idea de la cura. És possible però hem d’incorporar una sèrie de canvis. Si continuem amb els mateixos indicadors, difícilment ho podrem aconseguir. Al llibre menciono dos professors britànics que van publicar fa un parell d’anys ‘How much is enough’ (‘Quant és suficient’) que posa en evidència que ja tenim prou dades i des de l’economia ja s’ha demostrat que aquest model d’acumulació no té sentit i que, per tant, s’ha d’anar cap a models molt més redistributius, col·laboratius, cíclics, l’economia circular… Comença a haver-hi senyals. Inclús l’àmbit del management hi ha escoles de negoci que estan començant a incorporar el concepte del trasformational leadership, la sostenibilitat en les maneres de liderar. Ha començat als Estats Units i està arribant aquí. El que passa, malauradament, és que les escoles de negoci són les últimes a incorporar-se a aquests temes.
Un capitalisme que posi en valor altres maneres de fer i incorporant uns indicadors que ara no tenim, que no es basin en l’acumulació sinó en aquesta idea de la cura
Aquesta feminització de la societat sembla xocar amb el creixement que estem veient darrerament de les propostes populistes, nacionalistes, xenòfobes,…
És una realitat. Però al mateix temps veiem que Brasil després d’haver viscut l’experiència de Bolsonaro torna a una altra vegada a una opció socialdemòcrata, més oberta. Evidentment que, d’una banda, hi ha signes alarmants que estan pujant aquests extremistes però, d’altra banda, cada dia veiem senyals al món que hi ha coses que van canviant, es van produint canvis. M’agrada ser optimista-realista.
La majoria de líders dels moviments populistes són homes però també hi ha dones com Marine Le Pen o Giorgia Meloni
En la mesura que hem crescut en un model dominant masculí, moltes dones han pensat que l’única forma d’arribar al poder era intentant reproduir aquest model. Aquest és el problema. Jo defenso que hi ha un altre model que tant el podem incorporar els homes com les dones i la idea, al final, és dir que si no canviem mentalitats i sensibilitats difícilment canviarem res. Igual que amb el tema de les quotes. Les quotes són necessàries? Sí. Són suficients? No. Què és més fàcil en una organització? Imposar o posar en valor una manera de fer que demostri que si s’utilitza pot aportar més beneficis, tenir un millor clima de treball i un equip més col·laboratiu i creatiu? L’important és aquí.
Moltes dones han pensat que l’única forma d’arribar al poder era intentant reproduir el model dominant masculí
Les quotes donen resultats
Són necessàries, sinó no hauríem arribat on estem ara, tot i que encara queda molt per fer. Una mica el que em va portar a escriure el llibre va ser que durant molts anys m’he dedicat al tema de la innovació i el disseny, he treballat amb empreses de tot el món i m’he donat compte que les empreses creatives, les que tenen més idees, les que aporten més valor, són les que es posen en la pell dels empleats, dels clients, que tenen equips de dimensions reduïdes que poden col·laborar més. Un cas paradigmàtic és l’empresa Patagonia, que és molt competitiva però alhora és molt respectuosa. Va ser de les primeres que va dir que si els seus productes tenen un desgast o s’han descosit no cal que en compris un de nou. Va posar en marxa un programa amb les botigues pròpies i les dels distribuïdors on es podien anar a reparar peces de Patagonia. A més, quan produïa fora dels Estats Units podies tenir tota la traçabilitat al seu web i veure com treballaven les seves fàbriques a Mèxic i a qualsevol lloc del món. Això és propi del cuidar. Hi ha models que et demostren que és possible.
Hem de passar de depredadors a cuidadors, diu. Estem disposats a fer-ho? Com se n’aprèn?
Se n’aprèn cuidant. Se n’aprèn, primer de tot, posant-te en el lloc que tradicionalment hem donat a la dona. Per tant, pots cuidar els teus pares quan són grans, pots cuidar els teus fills. Se n’aprèn així, posant-ho en pràctica. També pots cuidar dins l’empresa. Cuidar no és només en el món domèstic, familiar; també en el món de l’empresa. Cuidar els empleats, escoltar-los, posar-se en el seu lloc, entendre’ls des de la seva vessant no només professional sinó també personal. Hi ha una investigació de la Universitat de Harvard que demostra que, fins i tot en un món totalment masculí on impera la força, en el moment que s’incorporen les maneres de fer més femenines l’índex d’accidents laborals baixa brutalment. Durant x temps van estar en una plataforma petrolífera, on el tipus de perfil de treballador és l’home dur. Van començar a incorporar dones i maneres de fer femenines i van veure que ambla introducció de formes de treball més col·laboratives, menys jeràrquiques, menys basades en l’autoritat i la força, s’havien reduït els accidents laborals en un 85%. Perquè? La manera tradicional, autoritària, depredadora de l’home el que fa és que acaba comportant accions de qui és més dur, qui és més valent i, per tant, això pot portar a negligències, accions perilloses. En canvi, quan van incorporar les altres maneres de fer es prenia tot amb molta més cura. Fins i tot en aquest context hostil demostra un gran impacte positiu.
Proposa un Manifest per una feminització social amb 15 punts. Recolliria moltes firmes si les demanés a les xarxes?
S’hauria de treballar molt a nivell de màrqueting. No t’ho sabria dir. Pel ressò que n’he tingut, per comentaris que he rebut, penso que sí. Hi ha hagut gent que m’ha dit que el llibre l’ha ajudat a reflexionar i que s’animaria a incorporar algunes de les seves idees. No m’atreveixo a dir que ho signaria tothom.
Acaba reclamant que l’homo sapiens sigui substituït per l’homo sapiens femeninus. El veurem, la veurem algun dia?
És una mica un joc de paraules. M’agradaria veure-ho. No sé si hi arribaré, perquè el recorregut és llarg i per edat, segurament no. Si en altres moments de la història hi ha hagut maneres de viure molt més conciliadores perquè no hi poden tornar a ser? Karl Polanyi va fer una anàlisi de diverses societats al llarg de la història en termes d’input i output, essent l’input la quantitat d’energia que cal posar a un sistema per acabar traient-ne algun profit, hores de cultiu, de productivitat del que sigui. I demostra amb aquest concepte d’input i output que, de fet, les societats que vivien millor eren les anteriors a les industrials i, inclús, a les agrícoles. El temps que dedicaven a activitat productiva era molt més baix i, en canvi, era molt més alt el dedicat a oci.
Si en altres moments de la història hi ha hagut maneres de viure molt més conciliadores perquè no hi poden tornar a ser?
Si el tornés a entrevistar d’aquí a deu anys, hauríem avançat gaire en el camí cap a aquesta societat més feminitzada que proposa?
Si, per exemple, es canvien alguns indicadors a l’hora d’avaluar les empreses i si es posa en valor aquesta manera de fer, crec que hi poden haver canvis substancials. Ja n’estem començant a veure. On crec que el procés serà molt més llarg és a nivell educatiu perquè educar les generacions vol dir educar-les des de que s’incorporen a l’escola i, per tant, potser hauran de passar vint anys. A nivell de causa-efecte, on pot ser més ràpid és en l’àmbit de l’empresa. Evidentment, hi ha d’haver la voluntat d’anar cap aquí, clar.
Catalunya Plural, 2024 
