A Franco se li atribueix la cèlebre frase “faci vostè com jo i no es fiqui en política”. Una paradoxa ben estructurada que explica moltes coses sobre la dictadura, com ara la seva manca de proposta ideològica més enllà del culte al dictador. Pragmatisme franquista, que en un moment concret, va seguir aquesta mateixa lògica per a autoreformar-se i tímidament esdevenir una democràcia. La frase de Franco descriu la necessitat del règim de generar una opacitat sobre el debat polític i per menysprear la pluralitat d’opcions –fins i tot entre els adeptes a la figura del General-. Aquí no es parla de política perquè mano jo.
En democràcia aquestes actituds no són tan explícites, però una part d’aquesta mentalitat encara sobreviu a la ciutadania. Encara és habitual trobar persones que se senten incòmodes quan parlen sobre les seves preferències polítiques o sobre el partit que van votar ara fa quatre anys. Una mostra d’immaduresa sistèmica –que no necessàriament individual- i de certa fatiga amb el rendiment de les institucions democràtiques. Parlar de preferències polítiques hauria de ser quelcom normal i acceptat socialment.
Un fenomen ben semblant a aquest s’esdevé quan algú s’atreveix a parlar de manera explícita de diners. Segurament és ben tolerat explicar quant t’ha costat comprar un cotxe o una peça de roba. Ara, quan parles de lloguers la cosa comença a complicar-se, trobant una certa incomoditat del receptor. Tot i així, en algunes ocasions aquest s’atreveix a empatitzar amb la teva situació i expressar davant teu l’import que abona mensualment pel seu pis de lloguer. El punt de no retorn, però, es produeix quan algú parla de salaris o d’estalvis. Sovint genera una fredor a l’ambient i un desig comunitari de canviar de tema. Bé, no és cap ciència, però és una cosa que a mi em passa sovint.
La precarietat de la meva generació ha permès que es normalitzin situacions ben anòmales, com ara tenir múltiples contractes a una mateixa feina pública (com a la salut) o la de cobrar salaris molt ajustats. Mentre aquesta precarietat s’emporta tots els flaixos i la llum pública, els millenials sovint imiten els seus pares boomers quan cal parlar de salaris: fan servir percentatges i forquilles per no dir xifres exactes, per evitar posar de manifest tota la seva vulnerabilitat. Per evitar admetre que són uns treballadors pobres, o que potser no els va tan bé com sembla al seu instagram. Us he de dir, jo que vinc de família de classe ben obrera (per no dir baixa), que a mi em molesta profundament aquest tabú. Coi, assumeix-ho i actua. Com a mínim cabreja’t, posa-hi números, parla d’aquesta realitat que marca el teu dia a dia. Com pot ser que ni amb els teus amics admetis que a la teva feina et paguen poc?
Confesso que aquest tema fa anys que em ronda pel cap i que he tingut ocasió de testejar-lo amb persones de tota mena. La incomoditat dels meus amics quan els parlo dels meus orígens familiars, del salari anual dels meus pares o del meu estalvi disponible és ben palpable. Una vegada, de viatge amb amics molt propers, vaig tenir l’atreviment de qüestionar-los sobre quants diners tenien al banc. “Quins estalvis tens?”, una pregunta que algun d’ells segur que va interpretar com un atac frontal. Sí, soc un personatge curiós, jo. Què hi farem.
Aquesta mateixa experiència l’he viscuda també en l’entorn laboral. És fins i tot divertit copsar la sorpresa d’un superior jeràrquic que desconeix el teu salari però sí és conscient del teu background i experiència. Algun segurament s’ha cregut que li mentia, o que exagerava les meves penes.
Cal parlar clar i trencar tabús. Els salaris al nostre país són una merda i fins que no hi hagi un consens generalitzat sobre la necessitat d’apujar-los, la qualitat de vida de la nostra ciutadania anirà minvant. El fet de no parlar-ne obertament només contribueix a la falsa il·lusió que tots som de classe mitjana i aspirem al somni americà de tenir casa, feina, fills i una segona residència a deu minuts de la platja caminant. Aquesta postal idíl·lica potser l’assoliran aquells que esperen tenir una herència arregladeta, però això ja és tot un nou univers. La herència és el motor de la reproducció de les desigualtats.
Més enllà d’aspiracions i autoimatges deformades, la realitat s’explica amb dades. A Catalunya la mitjana de salari brut anual és de 23.184€, mentre que el salari mitjà brut és d’uns 27.100€ (2020, dades d’Idescat). En la franja d’edat entre 25 a 34 anys, aquest salari mitjà brut és d’uns 22.338,55 €. Mileurisme mal comptat en la mateixa època que el salari mínim interprofessional ha arribat als mil euros. Recordeu quan Pilar Rahola deia que la classe mitjana podia arribar a cobrar 90.000 euros anuals? Quina vergonya.
Cal que parlem de diners, de salaris, d’estalvi, d’herència. Posar sobre la taula el poder adquisitiu de les persones precisament per actuar-hi, per potenciar la redistribució i evitar que es degradi més la capacitat econòmica de la classe treballadora. La greu crisi del cost de la vida ens fa pagar cinc euros per un litre d’oli d’oliva de marca blanca, amb el preu del gas i l’electricitat pels núvols. I, encara així, a tu et costa parlar del teu salari?
Catalunya Plural, 2024 
