Sóc una budista creient, però no he restringit la meva dieta, encara que la major part del temps sóc vegetariana, en algunes ocasions menjo carn. Crec que tot ésser viu forma part de la mateixa il·lusió, que no hi ha un tu ni un jo, i que les alegries i les penes s’originen a la ment. Crec també que tot el que passa deixa un rastre cendrós que serpenteja darrere seu milers de quilòmetres i que, si mirem enrere, podem trobar en aquesta estela gris explicacions al que avui ens semblen casuals.
El matí del 27 de novembre un grup de persones es van reunir al carrer Urumqi amb flors i espelmes per retre homenatge a les víctimes mortals del foc que havia tingut lloc el dia 24 en un edifici residencial a la ciutat del mateix nom. Qualsevol de nosaltres podria haver mort en aquest incendi, perquè les mesures de confinament són similars a tots els racons del país; en algunes regions bloquegen les entrades a les urbanitzacions, i en altres directament tapien les portes de les cases. Al·leguen ara que hi havia vehicles particulars obstaculitzant l’entrada a la urbanització i que va ser això el que va impedir l’entrada dels bombers, que no es van poder acostar prou per salvar l’espai ínfim que separava les mànegues a pressió de les flames, a les quals no va arribar a assolir l’aigua. Aquelles persones que cridaven terroritzades podríem haver estat tu o jo. En veure el vídeo de l’incendi ens va envair el dolor i la indignació, i la nit del dia 25, després d’escoltar en roda de premsa el govern d’Urumqi llegir amb indiferència un comunicat on evadien tota responsabilitat, la població, enfurismada, va inundar les carrers amb protestes. Poc després se’ls unirien amb manifestacions en altres llocs, demanant a crits llibertat i la fi dels confinaments, repetint els eslògans que poques setmanes abans podien llegir-se en una pancarta al pont Sitong de Pequín: no volem tests, volem menjar; no volem confinaments, volem llibertat; no volem mentides, volem dignitat; no volem revolució cultural, volem reformes; no volem un líder, volem votar; no som esclaus, som ciutadans.
Al començament de la pandèmia, quan va començar aquesta intermitent i interminable successió de confinaments, els veïns s’ajudaven mútuament a través de Wechat, recorrent al bescanvi. Com que aquest text és per explicar la situació als lectors espanyols, em permetreu que faci un aclariment: al bescanvi no es recorre per romanticisme, sinó perquè en aquestes circumstàncies ningú no vol els diners, perquè ni l’efectiu ni les criptomonedes es mengen. L’escassetat de medicaments per als malalts crònics també va empènyer els seus familiars a recórrer a les xarxes a la recerca d’ajuda mentre alguns ancians decidien posar fi al seu patiment saltant per la finestra i algunes embarassades, que eren rebutjades a l’hospital per presentar un test Covid caducat feia només quatre hores, avortaven a causa de les hemorràgies mentre esperaven el nou test. Tot això són fets que circulaven per les xarxes socials en forma de missatge d’auxili, els afectats assenyalaven indignats els hospitals i els governs locals com a responsables per haver imposat mesures de contenció irracionals i inhumanes, però aquests missatges d’auxili desapareixien immediatament de les pantalles. Quan un jove de 17 anys amb paràlisi cerebral va morir d’inanició a casa perquè els seus pares estaven confinats lluny d’ell, la gent també va mostrar la seva indignació a les plataformes en línia, i van tornar a assenyalar com a culpables per la seva fredor i incompetència als comitès de llogaret locals; però novament la mateixa història: la informació desapareixia. Al món cibernètic es pot forçar la desaparició del dolor i la indignació en qüestió de segons però, i al món real? Al món real, qui no està confinat en un hospital de campanya, està confinat a casa seva. Al món real, més tard o més d’hora, la indignació esclata.
Retrocedim finsprincipis de l’any 2020, quan el doctor Li Wenliang i set persones més van ser amonestades per la policia de Wuhan per publicar en xarxes informació sobre el coronavirus; una informació de la qual les noticies de la CCTV se’n va fer ressò. Pocs dies després, esclatava la pandèmia de coronavirus i la gent convertia aquests xivatos en herois del poble. El compte de Weibo del doctor Li Wenliang, que va morir després de no respondre al tractament per a la pneumònia que li havia provocat el coronavirus, es va convertir en el mur dels laments dels xinesos. La seva primera publicació a Weibo havia estat per animar la gent a donar suport a Wang Qinglei, el reporter que va ser suspès per la cobertura que havia donat sobre l’incident provocat per la col·lisió del tren d’alta velocitat a Wenzhou; això va passar el 2011.
Els esdeveniments més importants d’aquests darrers anys també han estat monitoritzats amb la mateixa severitat. Les notícies relatives als camps d’educació de Xinjiang, les de la revolució dels paraigües de Hong Kong, les de les protestes exigint la retirada del projecte de llei d’extradició a la Xina, les de l’incendi de Daxing a Pequín que va resultar a l’expulsió i l’esborrat de les classes treballadores més precaritzades, les de les protestes dels treballadors de Jiasic a Shenzhen pels drets laborals, les de l’incident del llogaret de Wukan a Shanwei, Cantó; i així un llarg etcètera. Hi ha qui diu que les protestes dels folis en blanc contra la política de Covid zero són un moviment mai abans vist a la Xina. I jo els dic que no, que la gent ja havia lluitat abans pels seus drets, però ho havia fet a nivell local, sense aliances. Cal recordar que, a la Xina del partit únic no hi ha llibertat de premsa, i aquest context en què s’encobreix la veritat i es dóna àmplia difusió a les notícies falses, sumat a l’enorme extensió geogràfica del país fa que, encara que a cada ciutat ia cada poble estigui passant alguna cosa, els locals –i no diguem ja els forans–, no sempre tinguin accés a conèixer-lo de forma veraç. És fàcil pressionar i fer callar grups pro drets que no tenen suports i estan aïllats, però aquesta vegada és diferent. Les mesures de contenció del coronavirus s’han implementat a nivell estatal i la gent ha començat a empatitzar; el mal d’unes són les llàgrimes de les otres, el sentiment és el mateix de nord a sud, d’est a oest, i això pot confondre i fer que, a primera vista, sembli que el moviment dels folis en blanc hagi sorgit a tot arreu a la vegada d’un dia per l’altre.
Tornem a fixar-nos en els símbols que utilitza el moviment en aquestes protestes. La utilització de folis en blanc sorgeix d’un acudit popular del període soviètic que explica que hi havia una persona dreta al carrer amb un foli en blanc i que dos policies, en veure’l, el van arrestar. Ell es va defensar dient que només estava subjectant un paper en blanc sense res escrit, a la qual cosa els policies li van respondre: creus que no sabem què voldries escriure? I així és, potser no sabem tots tàcitament el que volem dir? Un foli en blanc es queda curt, i alhora abasta tot el que volem expressar. Evidentment, quan el que explica l’acudit passa a la realitat els sentiments i el missatge es compliquen, però quan el personal del govern de Xangai va retirar la placa amb el nom del carrer Urumqi per impedir que els manifestants es congreguessin, no era ja massa tard? Aquest carrer, aquest dolor, i aquest despertar ja eren a la ment de tots i després d’aquella nit, qualsevol carrer es pot dir Urumqi.
Si tinguéssim temps podríem seguir mirant enrere buscant explicacions, remuntant-nos a la revolució cultural, a les reformes de Shangyang, i disseccionar així l’origen del nostre caràcter nacional, però aquests problemes de fons ja els van tractar Luxun i Hu Shi. Aquest darrer es va preguntar als seus assajos “Cap on ens encaminem?”, i és una pena que cent anys després els dilemes de la Xina no hagin canviat, els seus escrits i les seves anàlisis són tan útils avui dia, que no hi ha necessitat de fer afegits.
Quan avui algú vol mostrar el suport al moviment a Twitter sosté un foli en blanc, o una placa amb el nom d’Urumqi en lletres blanques sobre un fons blau, el mateix gest dins i fora del país. Aquest sentiment i aquestes imatges, veure els estudiants liderant les protestes del Tiananmen contemporani, m’omple d’emoció i no puc evitar recuperar la memòria d’aquells anys. Diu el refrany que si el passat no s’oblida, es converteix en el mestre del futur. 2022 no és 1989, i no podem permetre que ho sigui, aquesta vegada no hi pot haver vessament de sang. No volem que més mares perdin els seus fills, ni que més joves perdin el futur. Aquesta vegada ningú no és súbdit de ningú, no volem pregar de genolls, la solució passa per un diàleg igualitari entre el govern i la gent.
En els meus grups de Wechat els joves que s’han unit a les protestes ens demanen que mantinguem la sang freda i no arrisquem la nostra integritat, que els que estan donant la cara no estan solxs, i que només si no ens deixem portar per la intensitat de les emocions i evitem caure en el parany narcisista de la protesta, la seva voluntat, i l’amor que li estan posant a tot, tindran resultats. Aquestes paraules, tan honestes com certes, em demostren que les esperances del meu país estan en mans de gent valenta i bona que, precisament perquè posen amor a tot, no tenen por de res. Perquè només a través de l’amor es pot abandonar el patiment i assolir la felicitat.
Descarrega el text en idioma original (xinès) aquí.
Catalunya Plural, 2024 
