He comentat més d’una vegada com el procés d’investigar en concret un carrer es nodreix de constants insatisfaccions, bé per exigència, bé per frustració davant la mancança de dades. La primera va amb la personalitat de servidor i es lliga amb la mania de fotografiar per a documentar-me, no des de la simple plasmació, sinó des del desig de donar amb instantànies idònies, quelcom d’altra banda providencial perquè la repetició ajuda a interioritzar les particularitats dels traçats.
Poc podem fer amb la segona; tot i així, els arxius i els papers sempre poden deparar sorpreses, claus per a actualitzar la feina detectivesca, doncs aquests articles sempre són susceptibles d’ajornament per a millorar-los.
Pel que fa al carrer Trinxant, tenim l’ajuda inestimable de mapes i cadastres per a orientar una mica la Història de l’indret, arquetípic a la dualitat entre l’antigor dels pobles del Pla, en aquest cas Sant Martí de Provençals, i l’expansió de l’Eixample, que situà al nostre protagonista amb el número 51 a les previsions d’Ildefons Cerdà, causa, pel capficament de completar de qualsevol manera la quadrícula, de l’ esquizofrènia d’alineacions a la seva senda, quelcom agreujat per altres motius.
Disposo de poques dades dels Trinxant, des del patriarca Francesc, fundador de l’enclavament, fins al seu hereu Josep, envoltat d’una altra constel·lació de familiars. Mitjançant plecs de l’Arxiu Municipal pot entendre’s la seva idea des de la lògica del darrer terç del segle XIX, quan Sant Martí, immens volgué generar una forma urbis per a enllaçar totes les seves àrees.
Des d’aquest sentit, els Trinxant es postularen a la primera línia. Pels volts de 1864, Joan rebé un avís per a demolir la seva casa del número 1 del carrer de Sant Joan de Malta, a l’inicia d’aquesta artèria crucial, connexió del Clot amb el Poblenou, on altera el seu bateig per a anomenar-se Marià Aguiló.
El clan degué dedicar-e a varis oficis, entre d’altres, una picada d’ull amb el seu veí Oliva, el totxo, com Andrés Trinxant Casamitjana, qui el 1879 demanà permisos per a alçar diverses bòbiles al carrer de la Verneda, a la vora de Sant Joan de Malta, i al d’Enamorats, on de ben segur pogué aprofitar l’abundància de cursos fluvials per a prosperar.
Si parlem d’aquest, és indubtable la influència del líquid element al carrer de Trinxant, des de la meva humil opinió frontera humana del Camp de l’Arpa per a distingir-se de la natural al torrent de la Guineu, ara difuminat, més aviat des la fi dels anys 20, per l’extensió del carrer de Navas de Tolosa.
Trinxant tenia altres obstacles al seu creixement al seu tram superior, com podria ser el nucli de les cases Boada i, segons un planisferi de 1871, la presència d’una moleata riera, qui sap si avui romanent per la torre d’aigües de la Fàbrica Costa Font, dedicada a teixits i filats, obra de l’arquitecte Francesc Mitjans i emblemàtica de l’entorn a l’immediata postguerra, no en va marca un límit real amb Freser.
Aquest confí es trastocà a posteriori de manera absurda, sobretot si atenem com, el 1948, Bonaventura Costa Font expressà les seves molèsties per aquest entramat de Trinxant, una trava de pes per a obrir Sant Antoni Maria Claret en aquests paratges, tan perniciosos pels seus interesos com per a decretar l’Ajuntament la desaparició del sector de Trinxant entre Freser i Pare Claret.
Aquesta mesura, que confondrà el lector no habitutat, encaixava a les aspiracions de l’empresari i del Consistori d’aleshores, obsedit a carregar-se tot racó inútil per a omplir-lo de ciment. Trinxant entre Freser i Sant Antoni Maria Claret sempre fou una espècie d’embut, ara resolt amb equipaments municipals. Abans, almenys fins a la gi de la Guerra Civil, es digué Castella, via existent a l’actualitat des del carrer de Perú fins a Pere IV.
L’origen de Trinxant, les seves edificacions inaugurals, és junt a la Meridiana. Sota la mateixa té una ressaca, durant de mode caòtic com a obertura envers els passatges de Pinyol i Ca Seguers. Podem qualificar aquest afegit d’impostura, doncs el seu tret de sortida és la filera de casetes de 1870, llançament de la seva irregular recta, on per desgràcia el catàleg patrimonial pateix la clàssica desconsideració, quedant com a perla del repertori la casa Antoni Costa del número 90, cruïlla amb Ruiz de Padrón i sense relació amb l’homònim carrer del barri de la Jota.
La finca, ben conservada, és una aportació més de l’incombustible Jose Graner, qui l’erigí vora 1906. La seva supervivència és una anècdota i mostra de com pogué ser Trinxant fins fa mig segle, quan s’enlairà la febre edilícia i es trastocà l’essència de vivendes horitzontals des d’una altra bipolaritat determinada per la seva ubicació i l’escàs respecte a la estabilitat, funcional i morfològica.
A l’esquerra, Trinxant és l’amfitriona per a accedir a l’interior del Camp de l’Arpa, desplegant-se Ruiz de Padrón o Coll i Vehí com un horitzó passadís per la seva rectitud. A la dreta, aquests i altres carrers pateixen el ridícul de prolongar-se cap a Navas amb una mescla entre alguna caseta i molts horrors porciolistes per a arruïnar la seva unitat.
M’intriga un immoble. Segons la referència cadastral és de 1926 i degué contenir tallers o una petita fàbrica. La seva estètica és tosca, sense pretensions al ser molt conscient del seu rang. Durant aquell instant, quan el boom del totxo es desfermà en aquella Barcelona dictatorial acollidora d’immigrants per a l’Expo de 1929 i les obres del Gran Metro, el Camp de l’Arpa aconseguí definir el seu nou rol a contracor per a transitar de la ruralitat a barri de tarannà obrer a les rodalies de grans concentracions industrials com les del Clot, el seu germà gran i amb més recursos a tots nivells per l’herència de l’extint municipi independent de Sant Martí de Provençals.
Encara no marxarem del tot de Trinxant i Camp de l’Arpa. El seu angle amb Freser, amb la Costa Font com a indiscutible patrona, desdibuixa el seu deix de limbe. No només és això, hi ha racons de Barcelona invisibles, ni tan sols amb una placa per a identificar-los. Ocorre a Trinxant amb passeig Maragall, on a la seva dreta hi ha una plaça innominada, amb tota probabilitat perquè ningú volgué insuflar-li esperança de vida des de l’anhel d’esmicolar-la i així oblidar el seu caire de nexe amb altres petites barriades del Vuit-Cents, desafiants a la promesa d’Agregació, ben ufanes al nostre segle tot exhibint la bandera de pioneres abans de l’homologació.
Catalunya Plural, 2024 
