El fenomen del manga i de l’anime es manifesta avui dia fins a uns extrems inimaginables per a molts que no s’acaben de creure el que està passant, això sí es que som capaços d’adonar-nos del que realment està passant. I és que podríem parlar d’una veritable invasió silenciosa, pacífica en aquest cas, que va més enllà de la territorial o industrial pròpiament dita, una invasió cultural que comporta una gran influència en els valors i costums de la nostra societat i, entre d’altres coses, té un impacte evident en la denominada economia del lleure.
Però no ens hem de preocupar. Els malastrucs que predeien grans mals i dissorts pels efectes que podien provocar en els joves lectors i espectadors, amb el temps no ha fet més que refermar el ridícul que s’entreveia tot just al percebre el caràcter ranci de les opinions i dels opinants. El que sí que ha augmentat amb el temps és l’admiració pel poble japonès, per la seva cultura i, és clar, pel país. I els autors de còmic no són aliens a aquesta fascinació.
A poques setmanes de la celebració de la 28a edició del saló Manga Barcelona del 8 al 12 de desembre de 2022, en què estrena nova ubicació al recinte de Fira Barcelona Gran Via, on espera superar el seu propi rècord de més de 150.000 visitants, a les llibreries coincideixen dues novetats amb certes similituds: la visió de dos autors sobre el Japó després de viure un temps al país. En concret, ens referim a les Kokoro, el sonido oculto de las cosas (Kokoro, il suono nascosto delle cose, 2019, edició en castellà el 2022, traduït per Regina López Muñoz), d’Igort, publicat pel segell Salamandra Graphics del Grup Editorial Penguin Random House, i La noia i el mar (La jeune femme et la mer, 2021), de Catherine Meurisse, publicat en català per l’Editorial Finestres (amb traducció de Carlos Mayor) i en castellà per l’Editorial Impedimenta (amb traducció de Rubén Martín Giráldez), les dues edicions publicades el novembre del 2022 (amb color d’Isabelle Merlet).
Meurisse ens torna a entusiasmar, animar i inspirar amb la seva nova obra, La noia i el mar, que és un dels resultats de la beca de residència a la Vila Kujoyama, el 2018, amb el suport de la Fundació Bettencourt Schueller i l’Institut Français. L’autora francesa va viure diversos mesos al Japó la tardor del 2019 amb l’objectiu, com ella mateixa reconeix a l’obra, de «pintar la natura». Aquesta perenne necessitat de cerca abstracta, gairebé filosòfica, sobre l’art en general i la bellesa i la natura en particular, ja l’havíem pogut admirar en treballs anteriors com La Comedia Literaria, La levedad, Los grandes espacios o El puente de las artes, totes elles publicades per Impedimenta en castellà.
Totes aquestes obres les va realitzar quan va decidir reinventar-se en decidir deixar la feina a la revista Charlie Hebdo. I les va fer com a part del procés de rehabilitació després del trauma sofert. Catherine Meurisse es va adormir el fatídic 7 de gener de 2015, el dia de l’atemptat terrorista a la redacció de la revista (no li va sonar el despertador després d’una nit nefasta en què el va deixar la seva parella), i va perdre el bus, tot això amb el retard suficient per arribar a la reunió dels dimecres de tota la redacció quan tot just s’estava produint l’atac. Una redacció en què feia una dècada que treballava.
A La noia i el mar s’aprecia la relaxació que suposa el pas del temps i la llunyania amb la quotidianitat del dia a dia a la seva llar francesa. Està en una altra ciutat, en un altre país i és al millor lloc que pot estar si vol pintar la natura. Com a curiositat, cal destacar que en un segon viatge que va fer a l’illa d’Iki va coincidir amb el tifó Hagibis, un dels més potents i devastadors d’aquell any al món, considerat el pitjor tifó que colpejava el Japó en les darreres sis dècades. La presència del tifó es percep en el relat com alguna cosa tràgica que està a punt de succeir i de la qual es podrà veure la destrucció que deixa al seu pas, acompanyat per la sensació de viure en un cicle de vida en contemplar la resignació d’un poble que deu reconstruir-se una vegada i una altra a voluntat d’aquesta naturalesa també inhòspita que ella vol pintar.
I és que la bellesa no només l’admirem pel paisatge, les flors o les vistes. També pel respecte i atenció que ens suposen les manifestacions de la natura en tota la seva esplendor, en tota la seva potència i devastació, dibuixada per l’autora en un detall tan subtil com la cendra expulsada pel volcà, que veiem lluny a les vinyetes flamejant, o els dibuixos menys subtils, amb les destrosses provocades pel mar i el vent. Fins i tot s’astora en descobrir com els nadius estan acostumats a les proteccions artificials de formigó afegides al vessant de la muntanya per evitar despreniments. Sorprèn l’autora (i els lectors), com un pintor local les oculta quan retrata aquesta muntanya al seu llenç, com si no hi fossin davant seu.
L’obra està protagonitzada per ella mateixa, amb un estil al·legòric, en un viatge creatiu que no farà sola. L’acompanyarà en el trajecte un personatge fictici que, com ella, busca «poder pintar una dona, l’expressió d’una dona». Aquest personatge aportarà una vis còmica, i li servirà de contrapunt i de mirall del seu propi procés creatiu i de la recerca d’inspiració. Aquest personatge està inspirat lliurement en el protagonista de la novel·la Coixí d’herba (1906) de l’escriptor japonès Natsume Soseki (1867-1916). A la novel·la, un pintor/poeta s’esforça per percebre la naturalesa tal com és, però que es demora en la seva representació per por que els seus prejudicis preconcebuts la deformin, amb la sensació que la bellesa se t’escapa quan la intentes capturar… Tot plegat ens recorda enormement els treballs anteriors de l’autora francesa.
Meurisse va escriure el guió i va dibuixar les pàgines durant la primera època del confinament a la primavera del 2020. En certa manera, La noia i el mar és també una reflexió sobre la condició humana davant la natura, i de com aquesta es rebel·la quan intentem colonitzar les zones més inhòspites i salvatges. Amb el seu estil peculiar, Catherine Meurisse reivindica a la seva obra la necessitat imperiosa de cuidar i respectar la natura.
A diferència de Meurisse, l’artista italià Igor Tuveri, més conegut pel seu nom artístic Igort, ha viatjat en nombroses ocasions al Japó i ha viscut llargues temporades al país. D’aquesta experiència vital en van sorgir diverses obres, de les quals en destaquem tres: Cuadernos japoneses (Quaderni giapponesi, 2015), Cuadernos japoneses 2. El vagabundo del manga (Quaderni Giapponesi vol 2 – Il vagabondo del manga, 2017) i Kokoro, el sonido oculto de las cosas (Kokoro, il suono nascosto delle cose, 2019, edició en castellà el 2022), totes publicades pel segell Salamandra Graphics del Grup Editorial Penguin Random House.
Igort va ser un dels primers creadors occidentals a viure al Japó i a treballar al sector editorial del país, col·laborant amb diferents autors, ja des de finals dels vuitanta del segle passat. Tot i que les tres obres esmentades són autobiogràfiques, i a diferència d’altres obres més reivindicatives, aquestes destaquen per la seva innegable admiració al país nipó. A Kokoro el resultat té una pàtina didàctica, ideal per als neòfits de la cultura japonesa, introduint el lector (sí, l’obra és una barreja de llibre il·lustrat, còmic i antropologia sociològica) a les singularitats de la cultura i tradicions japoneses en general i , en particular, les relacionades amb el manga i l’anime.
En allò que aparentment sembla un reportatge gràfic, s’endevina quelcom més profund: una reflexió sobre l’evolució de les cerimònies, ritus i deïtats clàssiques que es reinventen a la societat contemporània, on la cultura de la imatge és primordial. I el descriu emprant un estil emocional, per això la seva elecció en el nom de l’obra, tal com ens ho descriu l’autor en el primer full: «Kokoro és “el cor” en japonès, entès en la seva accepció espiritual. En aquest cas, entès com “el cor de les coses”». I per això també el subtítol del llibre: «el so ocult de les coses».
L’estil escollit convida el lector a sentir-se immers en una conversa amb l’autor, que acompanya el discurs i les vivències amb records, imatges, fragments i il·lustracions a manera de recursos complementaris amb una finalitat: facilitar la comprensió de la societat japonesa a través dels seus creadors i els seus paisans. I nosaltres li acceptem la seva invitació i li acompanyem.
Catalunya Plural, 2024 
