Itàlia és el primer país de l’antiga Europa occidental en el qual la ultradreta s’ha imposat com a guanyadora en unes eleccions generals. Un resultat que malgrat l’abstenció del 36,1%, la més alta des de 1948, consolida el que sembla ser la tendència en el vell continent. La coalició d’extrema dreta i dreta formada per Fratelli d’Itàlia, de Giorgia Meloni, La Lega, de Matteo Salvini i Forza Itàlia, de Silvio Berlusconi ha obtingut la victòria amb el 44% dels vots. Aquestes mateixes formacions són les que van propiciar el mes de juliol passat la caiguda del Govern tecnòcrata de Mario Draghi.
Fa dos anys s’esperava que la sortida de Donald Trump de La Casa Blanca suposés un revés per als populismes d’aquest costat de l’Atlàntic, en perdre el seu referent mes valuós. Però no ha estat així. En aquest temps els ultres europeus semblen haver-se afermat: Meloni ha aconseguit instal·lar-se com a primera ministra en el Palau Chigui; a Suècia, territori privilegiat de la solcialdemocracia europea durant dècades, una coalició conservadora encapçalada pel partit ultra Demòcrates de Suècia (el segon més votat) ha deixat a la socialdemòcrata Magdalena Andersson fora del Govern; Hongria, Polònia i Eslovènia resisteixen amb bona salut mentre a França, el partit de Marie Le Pen ha passat de 8 diputats a 89 en l’Assemblea Nacional…
En altres països com Àustria, Finlàndia o els Països Baixos l’extrema dreta ha estat present en Executius anteriors, i encara que ara ja no estigui, en tots ells exerceix des de l’ombra notable influència.
I en algunes regions austríaques els ultres sostenen als socialdemòcrates en el Govern regional creant una situació anòmala sense precedents. A Alemanya, mai hi ha hagut presència ultra en el Govern central. I actualment tampoc hi ha cap pacte amb Alternativa per Alemanya en en ciutats o territoris importants. El cinturó “sanitari” funciona.
Gran Bretanya és un cas especial. El Partit Conservador durant anys ha exhibit molts dels aspectes més radicals del populisme sense que se’l considerés com a tal, potser perquè en matèria de costums (avortament, LGTBI) són tolerants. Però més enllà del social s’ajusta perfectament al tòpic.
A Grècia, “Amanecer Dorado” va arribar a ser la tercera força del Consell dels Hel·lens ia sembrar el terror a Atenes ia altres ciutats, però ja no és un malson. El 7 d’octubre del 2020 va ser il·legalitzat perquè l’assassinat del raper Pavlos Fyssas el 2013 va portar a la seva primera plana a la presó. Tot i que han aparegut noves sigles que intenten recuperar aquest espai buit que encara no ha aconseguit refer-se.
Tenint en compte aquests precedents, les recents eleccions del mitjà mandat celebrades als EUA obren noves incògnites. Renovar la Cambra dels diputats, 33 dels 100 senadors, i molts altres càrrecs estatals han suposat per als demòcrates nord-americans un desastre menor del pronosticat i també un èxit molt deslluït per a Trump. Però així i tot els resultats no indiquen que sigui impossible el seu retorn a La Casa Blanca, i si això passa, les repercussions en els moviments populistes de tot el món serien tremendes.
Una mica d’història i la incògnita d’Estats Units
En principi, el populisme no és de dretes ni d’esquerres, encara que a Europa predominen els conservadors. Un concepte equivalent al populisme va néixer a Rússia en el segle XIX i va donar vida a un moviment que pretenia ajudar a víctimes dels abusos de la noblesa terratinent. Actualment, segons la RAE, “el populisme és una tendència política que pretén atreure a les classes populars” sense precisar la seva inclinació política. Existeixen nombrosos conceptes que poden atribuir-se a aquest terme, sovint usats en sentit pejoratiu. I si se li dona un enfocament positiu i literal implicaria simplement construir una societat amb el suport i la participació del poble. Però no és aquest el sentit que se li està donant ara.
El brou de cultiu dels populismes és una societat amb formalitats democràtiques que travessa greus dificultats i no és capaç d’aconseguir acords entre partits de diferent naturalesa per a frenar l’accés al poder de partits extrems. Una vegada aquí, el partit populista es transforma fàcilment en dictadura i ja consolidat no necessita subtileses aparentment democràtiques per a aconseguir els seus objectius. Aquest concepte és ampli i imprecís. S’aplica a moviments molt dispars, com els liderats per Adolf Hitler, Benito Mussolini, Donald Trump, Juan Domingo Perón, Jair Bolsonaro, Daniel Ortega o Hugo Chávez. Els instruments del populisme solen ser la manipulació i la mentida. I és oportú recordar que també Hitler i Mussolini van arribar en poder a través de les urnes, encara que fora en conteses electorals manipulades, com també ara ocorre en molts països. En el cas de Donald Trump li va beneficiar el defectuós sistema electoral estatunidenc que permet moltes mesures que distorsionen la voluntat dels electors. Per exemple: Iowa, amb poc més de 3.200.000 habitants, té al Senat dos representants, igual que Califòrnia, amb 39.340.000. I el Senat és una Cambra des d’on es poden bloquejar totes les decisions legislatives. A l’origen, aquest sistema electoral d’una enorme complexitat reflectia millor la realitat, però amb el pas del temps ha anat perdent eficàcia. L’augment de la població i el seu desigual repartiment territorial no reflecteixen correctament a l’hora de votar la veritable societat. Afavoreix descaradament a l’Amèrica Profunda, la de territoris despoblats, població blanca, religiosa i poc qualificada que són els perdedors de la globalització. És sorprenent que aquest sistema electoral no sigui seriosament qüestionat i que es continuï defensant la seva legitimitat.
Va ser a Amèrica Llatina on primer es va utilitzar el terme populista en sentit negatiu, amb el propòsit de desacreditar a governs amb projectes progressistes democràticament triats. Es tractava de sembrar sospites sobre la neteja dels escrutinis i descriure l’apocalipsi que es produiria si se’ls permetia governar. El terme es va imposar, al costat del de demagògia, per a justificar els cops d’estat que van proliferar en el segle XX en el continent americà, en general amb suport dels Estats Units, per a frenar les polítiques progressistes. I efectivament, és en aquesta zona on en el passat segle es van registrar mes exemples. No obstant això, recentment, països com Xile, Colòmbia i el Brasil han donat un cop de timó cap a l’esquerra en les eleccions registrades en els últims mesos, i si s’aferma aquesta tendència pot ser molt encoratjadora per al de futur aquests països i el dels seus veïns. El cas de Mèxic és una cosa diferent ja que la política d’Andrés Manuel López Obrador és molt confusa. Difícil de definir-la com a progressista o conservadora.
On mai es va pensar que podria ocórrer una cosa així era als EUA, però el fenomen Trump ha trencat tots els esquemes. El magnat diverses vegades arruïnat i renascut de les seves pròpies cendres amb ajuda de capitalistes russos, ha decidit presentar-se de nou a la presidència, possiblement amb la intenció de manipular millor des de la seva posició de candidat el desenvolupament de les recerques que se segueixen contra ell per irregularitats en els seus negocis i per la seva presumpta responsabilitat en l’assalt al Capitoli el 6 de gener de 2021.
A Europa, els populismes, heterogenis entre si, presenten unes certes coincidències: una ideologia molt conservadora en l’econòmic amb la mínima intervenció de l’Estat, nacionalisme supremacista i rebuig als estrangers, i en el social defensa dels valors més retrògrads del cristianisme, precisament aquells que no contemplen l’ajuda al proïsme ni un millor repartiment de la riquesa. És a dir, antiavortament, antifeminisme, anti-LGTBI…
Les xarxes socials són ara el brou de cultiu del populisme, on es creuen mentides i veritats difícils de distingir adobades amb emocions irracionals i molt poques reflexions. I això es produeix en paral·lel a l’afebliment dels partits tradicionals, més encara els d’esquerra, i dels mitjans de comunicació convencionals. En aquest context, és fàcil per als populistes captar el vot no sols dels qui el promouen sinó de ciutadans desfavorits que no es beneficien de l’actual situació econòmica i social, i de manera indirecta, descoratjar a molts votants d’acostar-se a les urnes perquè “no serveix per a res”.
El feixisme torna a casa?
En els seus primers passos com a primera ministra, Giorgia Meloni ha fet gala d’una contenció i una prudència molt allunyada dels incendiaris mítings de les seves campanyes. La seva primera visita a Brussel·les va ser balsàmica. Va estar oberta, simpàtica i receptiva, òbviament per a no posar en risc les sucoses ajudes econòmiques a les quals Itàlia té dret, com la resta de països de la Unió. Fins i tot ha marcat distàncies amb el primer projecte de llei presentat pel partit del seu aliat Salvini. La Lliga proposa beneficiar amb 20.000 euros, en exempcions d’impostos i ajudes directes en les despeses de noces, als qui es casin per l’església catòlica, sempre que compleixin uns certs requisits, com ser menors de 35 (?) anys. L’objectiu fonamental d’aquesta proposta sembla ser frenar l’allau de matrimonis civils d’una banda, i afavorir l’augment de la natalitat. Però el Vaticà no va trigar a rebutjar-la amb l’argument que “un sagrament no es pot comprar”. No obstant això, si la llei arriba a tramitar-se i aprovar-se serà interessant veure que influència té la consideració negativa de l’Església. Al cap i a la fi, unes noces fastuoses és del grat de molta gent sigui o no religiosa, i és cert que molt joves trien el jutjat per motius econòmics.
El primer Consell de Ministres celebrat ja amb plenes funcions es va centrar en salut, justícia i seguretat, amb moltes generalitats i poques concrecions. De moment van quedar fora altres temes importants, com les mesures per a pal·liar l’encariment de la factura energètica, perquè gràcies a l’herència del Govern Draghi aquest tipus d’ajudes poden mantenir-se almenys fins a finals de desembre.
En relació amb la seguretat, la cap de Govern i alguns ministres van presentar un decret llei per a introduir en l’article 5 del Codi penal un nou tipus de delicte sobre “la invasió de terrenys o edificis per a reunions de més de 50 persones que siguin perilloses per a l’ordre públic, la seguretat pública o la salut pública”. La mesura pretén posar fi a les festes espontànies denominades ´raves´. Els partits de l’oposició la van rebutjar perquè podria aplicar-se també a altres activitats com a mítings, manifestacions o festes populars.
Malgrat ser considerat prioritari, el model sanitari és un dels punts més foscos del programa de Meloni. A penes ocupa un paràgraf en el seu programa i proposa “superar la paràlisi provocada per la pandèmia” sense dir com. No obstant això, si té ocasió continua desqualificant a l’exministre de Sanitat italià, Roberto Speranza, feroçment criticat per la seva gestió durant la Covid.
El diari La Repubblica va publicar a mitjan octubre que Meloni i l’espremen ministre Mario Draghi havien arribat un acord per a evitar turbulències en la marxa de nou executiu. El “pacte” obligaria la primera ministra a mantenir el seu suport a Ucraïna en la guerra amb Rússia, no qüestionar la pertinença d’Itàlia en l’OTAN ni a la UE i continuïtat en la política econòmica. A canvi Mario Draghi seria l’intermediari o interlocutor oficiós entre Itàlia i la UE. Aquesta informació va ser formalment desmentida per totes dues parts, però la veritat és que a mesura que passen els dies el cortès comportament de Meloni amb Brussel·les permet pensar el contrari.
Caldrà esperar una mica més de temps per a valorar la marxa de la primera ministra “feixista” de la història italiana després de Mussolini. Sobretot la solidesa del pacte governamental de tres partits que els seus histriònics líders es caracteritzen pel seu afany de protagonisme. I perquè sabem que els pactes de Govern són el taló d’Aquil·les de tots els Gabinets italians al llarg de la història.
Catalunya Plural, 2024 
