Si viatgen al Japó es trobaran, ara mateix, exactament amb la mateixa situació descrita en aquesta novel·la de 2014, de la prou coneguda escriptora i llibretera japonesa Miri Yu (1968), tot i que situa l’acció a l’època de les olimpíades de Tòquio, al 1962. Es tracta dels sense sostre japonesos, que es poden veure als parcs públics de les grans ciutats. Són sense sostre ben diferents, en general, als de casa nostra ja que les autoritats permeten que s’hi instal·lin en un ordre perfecte i només els desallotgen, proviosionalment (tal com es descriu al llibre) quan hi ha un esdeveniment social o polític important que en demana la invisibilitat davant les càmeres. Amb les seves barraques improvisades, qui té tenda, amb tenda, etc. són com petits poblats.
La raó d’aquesta permissió, en un país prou estricte pel que fa a l’ordre ciutadà, és que molts d’aquests sense sostre no han arribat a ser-ho per marginals, sinó per una qüestió d’honor. Incapaços de mantenir les famílies com cal, molts homes són expulsats de casa (o se’n van directament) perquè són una rèmora o una vergonya. N’hi ha que opten per suïcidar-se. Però de vegades és pitjor. La burocràcia japonesa, per exemple, cobra als deutors les despeses originades d’haver provocat que un tren s’hagi hagut d’aturar per culpa del suïcidi. La solució més recomanable és “desaparèixer”. I així van creixent aquests campaments urbans amb els seus habitants. D’aquests ocupants, n’hi ha molts que tenen feina, sovint precària, d’altres acaben recollint ferralla, en fi, la casuística d’aquests campaments de misèria és molt diversa.
El llibre de Miri Yu, en aquest sentit, com que recorre el trajecte vital d’un d’aquests homes, amb molta senzillesa i molta sensibilitat, ens acosta al fenomen. I de passada, evidentment, ens explica la història d’una família, tocada per la fatalitat, però molt interessant per entendre la manera de ser japonesa. Amb un estil directe, amb el to misteriós i poètic que caracteritzen aquests relats japonesos de costums, anem seguint el destí d’aquest protagonista, la seva progressiva dissort, la seva família abandonada al camp, els fills pràcticament desconeguts i l’intent de sobreviure a la gran ciutat, de la manera que sigui. El fet de col·locar l’acció al campament situat al costat de la gran estació de Ueno, a Tòquio, fa més palès el contrast de vides i destins en moments de gran progrés: El primer tren bala, els jocs olímpics…
És especialment bell tot el fragment provocat pel provisional retorn a casa del protagonista a causa de la mort prematura del fill. La bretxa social que mostra el llibre no és interessant per ella mateixa, existeix a tots els països occidentals, sinó perquè és la manera japonesa de mostrar-la. Tòquio, estació de Ueno va merèixer el National Book Award de 2020 a la millor obra traduïda.
Catalunya Plural, 2024 
