Més d’un cop he insistit en com les divisions territorials de Barcelona solen presentar rareses, sobretot per la indefinició dels delineants. Per això mateix, després de mesos d’exhaustiva investigació per a retre justícia a la zona, abandonarem el Camp de l’Arpa, si bé per dret a llei el nostre objecte d’estudi de les properes setmanes li hauria de pertànyer malgrat correspongui al barri de Navas, anomalia partida en dos per la Meridiana, potser perquè ningú es preocupa gaire pels seus designis.
La darrera setmana acabàrem gairebé a Trinxant amb passeig Maragall, per a ser precisos a Juan de Garay. Com tinc la sort de manegar les meves passes faré un estrany, movent-me fins a l’alçada de pare Claret amb Navas. Aquí pot valorar-se un element molt particular del recorregut, un bar on s’accedeix des d’una escala més aviat vetusta.
Què hi passa? El millor, per a comprendre l’entrellat, és pujar altres esglaons. Ara mateix la vista d’aquest enclavament es troba condicionada per l’església Ortodoxa romanesa. Realitzada pel despatx TGIN i acabada durant la Pandèmia, és un edifici positiu per a donar un altre aire a aquest barri configurat per tres carrers, ubicat entre el passeig Maragall i Sant Antoni María Claret. Aquest present omet com a la seva fundació es situava just al costat d’una cruïlla de camins, encara visible si hi fem cas, vital pels nostres avantpassats per entrellaçar la vella travessera, trencada per l’Hospital de Sant Pau, la carretera d’Horta i el camí envers la muntanya enganxat al Mas Viladomat, és a dir, la rambla Volart, així anomenada pel notari fonamental per a ratificar la urbanització del Guinardó de la mà de Salvador Riera.
Aquesta minúscula barriada es composa d’una curiosa trilogia: el passatge Aloi, el de la Constància i el carrer Capella, d’antuvi denominat de l’Avenir, reemplaçat vora 1922 en honor a un escriptor oblidat.
Els ets i uts per a completar aquest entorn són complicats per les seves desaparicions. La plaça del Taxi, la seva porta d’entrada, s’ocupà fins a la fi dels anys vuitanta, així ho demostren fotos ortotipogràfiques, per la masia de Ca n’Aloi; el seu nom remet a Jaume Aloi Romaní, de qui el 1881 es comenta a la Gaseta de Madrid la concessió d’una patent vàlida vuitanta anys per a construir una bòbila. Aquesta dada és interessant, doncs Aloi figura a un altre immoble carismàtic de la Història de Barcelona, la monumental finca de Cal Drapaire a la Gran Vía, vinculant-se el seu impulsor amb el nostre protagonista, en general arrelat als papers amb Sant Andreu del Palomar i Sant Martí, si bé no hem de descartar la seva provinença de Sant Pere de Riudebitlles.
Fornt treballà com a mosso d’Aloi. Potser en aquell instant degué delectar-se amb els progressos del seu amo, o més aviat de la seva família, doncs una sèrie de peticions de 1878 apunten a Pere Aloi, responsable de les famoses onze cases, alguns diuen vuit per aquests plecs on Josep Arbonés és el mestre d’obra, de l’homònim passatge, magnífic a l’actualitat per la seva arbrada, un idíl·lic microcosmos i conservat gairebé com als seus inicis, observable en certs detalls de les vivendes, com les plaques d’assegurances d’incendis de la companyia La Catalana, a preservar perquè en romanen ben poques a tota l’extensió de la Ciutat Comtal.
Aloi seria la passarel·la envers el rovell de l’ou. A la seva cantonada amb Capella, amb tota probabilitat on admirem l’església Ortodoxa, hi hagueren les tres torres per a lluir tipus i muscle financer dels propietaris. Aquests, encara a la senda d’un model extint després de la postguerra, pensaren al passatge de la Constància com a pati per a les seves cases de la principal travessia del barri, quelcom desfigurat amb els decennis.
La degradació de l’indret, la seva intrínseca corrosió, arribà pels clàssics xocs urbanístics entre l’Eixample i els pobles del Pla. Un mapa de 1920 ens ensenya com el conjunt no havia partit en absolut per la inauguració el 1911 de passeig Maragall, és més, el mires i entens una lògica essencial amb forats per anunciar el futur d’altres racons característics de la proximitat, com el passatge Rustullet, mostrant-nos des d’allò pràctic com aquest tot s’encaixa amb la pujada cap al Guinardó.
El canvi irrompé després de la Guerra Civil. El 1947 es pavimentà el carrer Capella, afectat l’any següent per expropiacions al seu cantó mar per l’obetura de Sant Antoni Maria Claret i així avançar al tiralínies imperfecte de l’Eixample, pervertit per alterar sense miraments la morfologia.
Això implicà una progressiva marginació del barri d’Aloi, rubricada amb l’adéu de la masia, almenys més longeva que el Mas Viladomat, demolit als quaranta per a exalçar els blocs de Mariano Romaní de la Caja de Ahorros a pare Claret, el passatge de Girasol, el de la Caixa d’Estalvis i el del Mont de Pietat, avantsala d’altres arquitectures de la modernitat d’aleshores, com un bloc batejat pels veïns com el Rancho Grande i algun altre, com el número 56 de passeig Maragall, prototípic de l’edilícia franquista entre mitjans dels quaranta i els primers cinquanta de la passada centúria.
El passeig Maragall és la salvaguarda i l’amenaça per a aquesta barriada; de fet, és senzill accedir-hi, però la velocitat contemporània i l’amor per les vies motoritzades converteix a la nostra trilogia en afortunada anònima, mig d’incògnit per l’avinguda central. Això pot apreciar-se amb escreix al passatge de la Constància, mostra a les clares de com l’Ajuntament treballa malament i amb pressa, fins i tot amb el nomenclàtor. Segons el web municipal, Constància fou cosa de Josep Aloi, i no em sorprèn pas, doncs amb tants germans, faltaria Evaristo, el més probable fou una operació del clan per a rentabilitzar els terrenys de la masia. La mateixa pàgina explica com Constància és causa del caprici d’en Josep. No ho podem descartar des de l’exaltació d’aquest atribut. La meva imaginació vola, conduïnt-me a la vaga de dones de 1913, la del sindicat de filatures i allisats La Constància del proper Clot, però això tan sols és una hipòtesi moguda per la racionalitat dels nostres ancestres.
El passatge de la Constància sempre fou el darrere del tot. El seu aspecte de 2022 és desastrós, aixoplugat pel seu accés des de passeig Maragall i un interior de reixats tancats, un prostíbul molt discret amb un horitzó coronat per l’església Ortodoxa, amb pares d’extrema amabilitat. Potser tinguin la llavor regeneradora des del seu amor a la pedagogia, es una meravella visitar l’entresol del temple on s’aprèn a dibuixar icones bizantines, i una acció veïnal necessària per a desafiar la lamentable negligència de les autoritats amb aquests patrimonis amb tanta força com per a resumir com dins de Barcelona n’existeixen moltes d’altres, cada una d’elles ressorts per a propulsar la inevitable ciutat federal on residim.
Catalunya Plural, 2024 
