Les coses, així a simple vista, no semblen haver canviat gaire els darrers ans. Un mapa de la renda familiar d 2013 mostrava una mitjana superior a cent a Diagonal Mar i Front Marítim de Poblenou, en contrast amb els índex frec a frec amb la pobresa de Besós Maresme o els preocupants de Provençals de Poblenou, tots aquests barris del veïnat amb el parc del Fòrum, el meu destí un diumenge pel matí, quan els barcelonins dormen encara fins més tard i els carrers són una passarel·la pel passejant.
La línia 4 del metro, la popular groga, és un dels elements més democratitzadors de la Barcelona dels darrers cinquanta anys, millorant-se amb estrèpit quan perdé el seu fanalet roig de velocitat, igualant-se amb les demés germanes del subsòl. Em transporta fins a les portes del Fòrum i el seu homònim epicentre de la celebració de 2004, darrer gran esdeveniment de la capital amb anhel d’admirar al món. El seu vintè aniversari hauria de generar un mínim debat.
Al llarg de la meva caminada, una sensació proustiana em remetrà a altres commemoracions de 2022. El sol del parc del Fòrum s’esmicola, hi ha esglaons amb esquerdes i la inèrcia del far niente es trepitja fins a traslladar la memòria a l’avingudua Icària de la Vila Olímpica i el seu paviment fet caldo, amb els bancs comunals de 1992 mig corcats, indefensos fins i tot amb lladres d’estàtues a un no res, al carrer de Salvador Espriu.
Ara Icària té una rambla central de clarobscurs per l’arbrada de Miralles i la seva erma continuació fins al cementeri, però almenys ningú corre gran risc de fotre’s de lloros. No m’imagino a ningú en aquesta tessitura al Fòrum, les meves disquisicions versen més sobre l’afinitat de cuidar amb poca cura escenaris emblemàtics, en aquest darrer cas molt desaprofitat, quelcom més realçat per definir-se el parc com l’espai més polivalent de la Ciutat Comtal.
Aquest diumenge la vista es dispara en múltiples direccions perquè les fronteres d’aquest il·lustre invisible són l’abecedari d’aquesta operació tan omesa a l’imaginari oficial, mentre la ciutadania el vincula amb un fracàs sense reflexionar sobre l’impacte urbanístic, notori al sector denominat Diagonal Mar i el Front Marítim del Poblenou, els gratacels d’inicis del segle XXI com una nova harmonia de la segona obertura al mar, entre hotels, els edificis d’oficines o el Beirut, pantalla a la torre d’aigües del Poblenou, una altra realitat sense un parc com el de Diagonal Mar, on una veïna protestava durant la pandèmia perquè ja no hi eren els ànecs del llac.
L’antípoda d’aquesta extensió seria la catedral de la Perifèria, les tres xemeneies de Sant Adrià, un orgue d’església contemplades des del parc i una contradicció des de la seva sobrietat amb la nuesa del parc, un cant a la incomunicació, una d’aquelles derrotes emmudides per a no equiparar la capital catalana amb altres col·legues en allò de no estructurar bé el rovell de l’ou d’una fira, a Barcelona sostinguda pels festivals i uns pocs runners matiners.
La pèrgola fotovoltaica, la mar al fons, o l’avantsala de l’edifici Diagonal 0-0, reforçat al seu tarannà amb el luxe del Residencial Antares, són com l’escena final de L’Eclipse, de Michelangelo Antonioni, amb els llocs de l’amor orfes després de la seva mort, obcecats a la quotidianitat malgrat no ser freqüentats per la parella perquè l’enlluernat ha d’encendre’s, les fronts brollar aigua i els semàfors activar-se pel bé de la seguretat viària.
La zona del Fòrum segueix amb molt de rigor aquest cànon des de 2004. Dins d’uns anys, si no esdevé un pulmó verd enganxat al Mediterrani, la pèrgola sèra com un d’aquells horitzons dels quadres del romàntic Friedich, una arqueologia de l’ara, més remarcada per ser un dels tòtems d’un immens no lloc amb molta amnèsia.
El Fòrum de les Cultures de 2004 col·lisiona amb diversos fronts molt incòmodes. El moviment contra la Globalització arrelà a Barcelona, produint-se enfrontaments durant la cimera europea a mitjans de març de 2002. A més, s’uní l’evident bombolla immobiliària, venuda pel govern Aznar com la quintaessencia de l’auge de l’economia espanyola i el somni de ser tots classe mitja.
A molts, eren comentaris freqüents, el Fòrum els hi ensumava a pelotazo immobiliari amb l’excusa del segon front marítim, rentat de cara sense arreglar problemes endèmics als barris dels alentorns, com encara pot apreciar-se si et fixes a banda i banda de la Diagonal tot sortint del parc. La del Centre Comercial Diagonal Mar és un reguitzell de firmes i una arquitectura amb les torres contemporànies com muralla al temple del consum. Vers la muntanya, tot i així amb aroma mariner, els bars són de cartell de plat combinat, terrasses com a benvinguda a la cultura de polígons i pervivència de certes identitats, quelcom comú a moltes barriades del Besós.
Un dia de la primavera de 2021 em vaig endinsar al polígon sud-oest Besós, una rèplica dels seixanta de les ciutats jardí, ideada, entre d’altres, per Guillermo Giráldez. El seu esperit, des del meu punt de vista, vol entrar més en sintonia amb la Urbanització Meridiana dels anys quaranta, hereva d’aquelles cases barates d’un munt de cooperatives. M’interessa per veure-la a un mapa i desitjar reconèixer el seu laberint, añ seu ingrés amb unes explicacions gravades en pedra, promesa d’un molt, confirmat malgrat la precarietat d’un tiralínies amb molts petits passatges de blocs baixos i d’altres més alts per a crear places internes, millorades pel veïnat durant la pandèmia, fins a conferir al veïnat un extra de vegetació.
Quan abandones el polígon canvia l’estil i fins i tot els arbres. Dels carrers de Rodes, Constantinoble o Xipre transitem als d’Anais Nin amb el de Pierre Villar, immaculades façanes per a emmarcar un ambient plusquamperfet per a una agència immobiliària, això sí, sense informar com el carrer de Llull i la botànica delimiten dos universos oposats, un més eternitzat a l’anar tirant, l’altre com a oasi i postal d’una Barcelona inexistent per a un amplíssim percentatge dels seus ciutadans. De fet, aquest quilòmetre cero de la Diagonal té la bellesa d’allò congelat en un fragment i per tant sense prossecució més enllà d’aquests metres.
El seu pati de darrera és el parc del Fòrum, bandera d’una estratificació de la ciutat, amb els marges contraris, rèmora de tants esdeveniments de metamorfosi, dedicats a l’oci a quan toca, sense tenir una presència diari per ser dipòsits de lucratius i efímers business.
Aquesta inacció amb el parc del Fòrum es remata amb la reparació de la memòria negra del Camp de la Bota, on foren afusellades més de mil set-centes persones de 1939 a 1952. El pressupost no deuria donar per a molt i col·locaren un plafó amb el nom de totes les víctimes a una espècie de descampat després d’una explosió nuclear, ara emplenat pels nens amb els seus patinets i monopatins, amb tota probabilitat responsables de l’erosió dels materials, una constant fins al meu retorn a altres latituds, en concret les de la cara B del Fòrum, envers els metres inaugurals de Pere IV, fins fa ben poc amb barraques i encara amb algunes cantonades de cases sense sostre, refugi de ferrallers.
Entre aquesta misèria hi ha una esperança a la rodalia. El carrer del Marroc té immobles on encara batega el passat als murs, alguns com parapet a passatges secrets. El de la Trinitat és una perla, recollida en sí mateixa per por a la piqueta, omnímoda i sense pietat. Si acudeix a l’oasi del Fòrum és per a proporcionar més figurants al museu sense ànima del confí, Història de Barcelona contemporània com una foto fixa al televisor, sense vincles amb el present de les persones.
Catalunya Plural, 2024 
