El 2014 naixia una nova formació política de caràcter estatal, Podemos. Els seus orígens tenen relació amb la constatació d’un fet polític: calia irrompre a la sorra electoral i als espais de representació política tractant de recuperar el protagonisme ciutadà sota noves formes i noves topografies subjectives. Les formacions d’esquerres existents eren instruments polítics que havien operat durant anys des de la subalternitat i es mostraven incapaços d’interpel·lar la societat en conjunt, tan sols a segments sociològics molt concrets. Durant anys, el protagonisme de l’esquerra havia quedat reduït a la gestió de la derrota històrica i la crítica, políticament impotent, a l’hegemonia del PSOE.
Aquí rau el lligam fonamental de Podemos amb el 15M: no es va tractar d’una relació de captura del que ha passat en allò social i la seva posterior metabolització a l’espai de la representació política, sinó de la capacitat de Podemos de travessar el moment 15M, mostrant que s’havien generat les condicions per treballar una nova sensibilitat que pogués articular una majoria social. Aquesta nova sensibilitat social podia ser travessada amb nous relats, nous suports simbòlics, afectius i mítics que garantís aquella escena de ruptura democràtica també a l’esfera representativa, enfilant passions, identitats i voluntats col·lectives.
Podemos no va sorgir convertint en una burocràtica prosa la lliure poesia del 15M, sinó teixint noves poètiques després de les decisives transformacions culturals produïdes pel 15M. Es tractava, doncs, d’articular una realitat plebea donant cos a un espai polític, el sorgit del 15M, un espai que no tenia nom ni rostre, que es componia des de les diferències i que convivia amb articulacions transversals i complexes. Podemos va aconseguir activar narratives que van canviar imaginaris i composicions socials, erigint-se com a superfície d’inscripció de milers de sensibilitats i il·lusions de canvi; un espai d´hibridació de composicions socials, materials i culturals molt diferents entre si.
“Patejar el tauler” va ser l’expressió, a manera de metàfora, que resumia aquesta pretensió política, la d’articular un espai que unia i desunia identitats, que reordenava els noms i els llocs coneguts fins aleshores. No es va tractar, doncs, d’un procés d’agregació i articulació d’individualitats preexistents, sinó d’articular una subjectivitat post-15M davant la crisi econòmica i institucional, una nova sensibilitat popular disposada a escoltar noves veus i nous gestos. Va conquerir un lloc d’enunciació, amb coordenades i retòriques pròpies, desbordant el repartiment simbòlic de les posicions existents fins aleshores. Podemos va aconseguir distorsionar la batalla política, estar sempre on no se li esperava i excedir les posicions homogènies, coherents i ja constituïdes prèviament.
Aquest és el repte que té per davant la iniciativa de Yolanda Díaz, Sumar: trobar noms i descripcions pròpies per posicionar-se políticament en una realitat molt diferent de la del 2014, cosa que exigeix inventar un nou espai per eixamplar la democràcia i anar més enllà de les gramàtiques i praxis discursives identitàries i autoreferencials després del final de cicle que va néixer el 2011. En aquest marc, Podemos haurà d’estar a alçada, i això passa per assumir que, com en altre temps retragués a IU, ja no ocupa la centralitat de l’escena social i es mostra incapaç a l’hora de determinar on s’ubiquen les altres peces del tauler. Si Podemos no surt de si mateix, si no és capaç d’estendre les sigles més enllà de si mateix, serà incapaç de superar i transcendir, dit amb Gramsci, el seu “corporativisme”, els seus interessos particulars. Diguem-ho ja: Podemos fa anys que va deixar de ser “nucli irradiador”, és incapaç de construir a partir de si mateix un horitzó social.
Si atenem les diferents declaracions dels dirigents de Podemos les últimes setmanes en relació amb Sumar, sembla que torna el vell repertori d’acció col·lectiva inoperant a l’hora de frenar l’ofensiva neoliberal. I és que la ideologia no va ser el ciment constituent de Podemos, com un grup que pren consciència de si mateix, es dóna una veu pròpia i imposa el seu pes a la societat des de marcs apriorístics que permeten llançar proclames identitàries. La veritable posició materialista no és la que assumeix uns ideals i principis fixos; abans bé, seguint la metàfora althusseriana, és aquella que s’enfila i pren el tren en marxa: “davant la universalitat de les lleis, la generalitat de les constants”. Cal orientar-se pel que compon, sintonitzar en la mateixa longitud d’ona, per la seva força i potència, tracció històrica, per la situació que ocupa i el poder que té de cara a assolir els objectius emancipadors. Cal agafar el tren en funció de la potència impugnadora i transformadora, dels afectes alegres que genera. Podemos ja no és la locomotora del canvi, la “nau nodrissa”. De fet, la posició de força que estan construint de cara als escenaris de futures negociacions no resideix tant en allò que puguin aportar, o sumar, sinó en la seva capacitat política i mediàtica per fer esgarriar el tren. Podemos va néixer picant de peus al tauler; avui corre el risc de quedar tancat a la seva casella de sortida. la “nau nodrissa”. De fet, la posició de força que estan construint de cara als escenaris de futures negociacions no resideix tant en allò que puguin aportar, o sumar, sinó en la seva capacitat política i mediàtica per fer esgarriar el tren. Podemos va néixer picant de peus al tauler; avui corre el risc de quedar tancat a la seva casella de sortida. la “nau nodrissa”. De fet, la posició de força que estan construint de cara als escenaris de futures negociacions no resideix tant en allò que puguin aportar, o sumar, sinó en la seva capacitat política i mediàtica per fer esgarriar el tren. Podemos va néixer picant de peus al tauler; avui corre el risc de quedar tancat a la seva casella de sortida.
Catalunya Plural, 2024 
