Reconec la meva passió pels limbes urbans, terra de ningú amb tarannà propi molt conscient de la seva condició de parèntesi, o almenys això podria deduir-se per les morfologies d’aquests intersticis perduts per la Ciudad, com la zona entre Indians i Camp de l’Arpa, dominada pel passeig Maragall, desfigurat de l’origen, encara mig amagat als marges.
Un d’ells seria la illa de la família Aloi. Quan aquesta assoleix la gran avinguda, després del seu passatge principal, irromp una plaça sense nom. Les fotos aèries del segle XX la presenten com un espai ple de petites construccions, en realitat els safarejos públics de la família Rustullet, propietaris de l’homònim passatge, gairebé cantoner amb Trinxant i sorprenent des d’una lògica de comunicació vial.
Rustullet és una de les majors fascinacions d’aquest entorn. S’ubica a la mansana entre Trinxant, passeig de Maragall, Juan de Garay i Navas. Es un cul de sac, i segons les referències sempre fou així. El mapa parcel·lari de 1931 ho demostra junt amb una fotografia de passeig Maragall a mitjans dels anys cinquanta, on el seu aspecte és desastrós, amb vivendes, tallers i una línia més aviat irregular ben envoltada per altres elements afins, inconnexos amb els blocs de pisos, fins a corroborar una anomalia amb tota probabilitat forjada durant els anys vint, poc després de la mort del patriarca Josep Rustullet i Casademunt, qui tingué com a hereus a Teresa, Andreu i Francesca Rustullet i Costa.
Aquest darrer cognom obre la caixa d’opcions per a vincular cronologies. A la Gaseta Municipal de 1930 figuren acords, en relació a desenes d’immobles escampats per mitja Barcelona, entre Josep Rustullet i Josep Costa i Font, a qui investigacions prèvies situen com a creador d’un passatge relatiu al seu llinatge just a la vora de l’Hospital de Sant Pau. Els nexe entre ambdues famílies resulta, a priori, ben obvi, preguntant-me per qui seria aquest nou Josep, majoritari a la documentació malgrat no ser de la branca central del clan.
Josep Rustullet degué rebre un quantiós testament, administrar un cop acabats els pecats de joventut. El maig de 1923, amb tan sols vint-i-una primaveres, La Vanguardia el menciona a una picabaralla dels anys del pistolerisme a la Rambla, ben perillós per dur una pistola. En canvi, el BOE de 1952 el cita com a propietari d’una fàbrica de mosaics hidràulics al 18 del passatge Rustullet, just al fons del carreronet, ocupant-se la resta de números per una ferreteria, reclamacions a Concepción Ferrer per terrenys sense edificar i veïns com Pilar Casabana, Eduardo Carbonell, Josefa Vinyals o Ramon Graells.
Rustullet i Font gestionà infinites finques entre l’Eixample i els barris limítrofs amb la travessia. Tingué moltes inversions a Ruiz de Padrón, així com al carrer Amílcar o al d’Aragó. Els seus cosins, aquest parentesc és tan sols una hipòtesi, també presumien de parc immobiliari, al seu as més proper als seus béns per trobar-se al carrer del Guinardó o al de la Garrotxa, sense oblidar, era essencial, tot allò acumulat al carrer de Trinxant.
El passatge no ha suscitat cap ràfega o efemèride de pes durant aquesta centúria. Una nota de 1927 ens fa intuir com es volgué combinar un caràcter interclassista per a omplir allò edificat i treure’n redits, altrament no s’entén com Rosa Pueyo, vídua amb dos fills, pogué sobreviure al número 16 només amb les ajudes socials, si bé tot apunta a un negoci pur i dur de barri per les tendes dels Rustullet a la rodalia.
No deixa de ser curiosa la qüestió del perquè del passatge. A la fi dels anys vint, la urbanització de Navas de Tolosa des de la futura plaça Maragall, sempre present malgrat la nul·la concreció a la seva data inaugural, ja s’havia encetat. El Rustullet, quelcom gairebé inevitable, patí el tap des dels seus inicis. Passejar-lo a l’actualitat ofereix una sortida bloquejada per una paret envers el passeig Maragall. Qui sap si és indici d’una configuració amb sentit fins als anys del Desarrollismo, quan romangué tancat entre pantalles durant un de tants booms del totxo.
Poc abans, el 1947, s’ordenà la seva desaparició per a aprofitar millor tots els metres quadrats de la mansana i prosseguir amb la verticalització de la mateixa. Els anhels per a la piqueta durant aquella dècada quedaren, per a sort de tants passatges, en un tres i no res; així fou com el Rustullet conservà, per exemple, la vila del número 6, segons algunes versions populars pertanyent als amos del lloc, agraïts a Sant Antoni de Pàdua amb profusió ceràmica, ofrena conseqüència d’una epifania on el patró de trobar bon espòs o muller s’aparegué sobre un cavall blanc aconsellà al fundador cuidar la seva parcel·la, declarar-la a l’Ajuntament i pagar impostos per a fer-la seva.
Aquesta llegenda es repeteix, amb minúscules variants, a gairebé tots els pobles agregats a Barcelona el 20 d’abril de 1897. El 1931 de la façana apunta a una consolidació d’allò aconseguit, a més del simbolisme de sobresortir enmig d’aquest bell no res sense estètica de cap tipus, només funcionalitat industrial i sostres per a dormir sens fred.
El passatge resistí com un miracle envoltat de ciment, integrant-se als enemics per un portal d’accés a l’aire lliure, fatal per a treure-li llum, concentrada a un tranquil·líssim interior gairebé sempre solitari, excepte pels clients d’un gimnàs, el taller mecànics, una ferreteria i dues cadires d’aroma passat a l’entradeta de l’únic domicili amb més d’un pis. Es fàcil imaginar a senyores ficadíssimes a converses sense la nosa del trànsit, guardianes de l’indret, cronistes anònimes de petons robats, vianants impertinents com qui escriu i custodies d’un tram ciutadà reduït a la seva mínima expressió per l’extinció de la riquesa dels seus faedors.
Catalunya Plural, 2024 
