Una inevitable constant urbana és caminar per llocs a priori irrellevants quan en absolut ho són. Això es deu a les transformacions contemporànies, tan poderoses com per a desdibuixar la ciutat fins a cancel·lar el seu passat.
Succeirà amb estrèpit al passeig d’aquest dijous, centrat a la línia recta fins a plaça Maragall, porta al barri dels Indians, el nostre següent objecte d’estudi per a remeiar, com sempre, una injustícia històrica, tan bèstia com per a no tenir ni tan sols clar l’origen d’aquesta zona de Barcelona, marginada fins i tot a la seva denominació actual tot compartint-la amb el Congrés, quan ambdós sectors són ben diferents, a més de trobar-se separats per qüestions geogràfiques, com veurem al llarg de les properes setmanes.
Al sortir del passatge de Rustullet m’exigeixo l’esforç de recordar la morfologia i els hàbits anteriors a la meva centúria. En realitat, la meva ruta és ben senzilla, doncs només he d’anar de Trinxant a Navas de Tolosa pel cantó mar de passeig Maragall, quelcom magnífic al permetre’m contemplar la vessant muntanya amb els seus accessos al Guinardó.
El primer és del carrer Xiprer, no confondre amb el proper Xifré, una ela amb aspecte d’apuntalar-se durant la primera dècada de la postguerra a partir de l’estil arquitectònic de les seves finques, sobretot al seu trams fins al passatge de Llívia, amb un terme mig per a ingressar a una altra travessia, la de Garcini, dedicada a la masia en vies de convertir-se, després de moltes protestes veïnals, en equipament municipal, una victòria per a preservar el patrimoni rural d’aquesta enorme barriada, sempre a la llista de futurs booms immobiliaris per la seva tranquil·litat sense gairebé bars, qualitat de vida i pujades interminables.
Després de Xiprer arriba el torn de Teodor Llorente, i aquí tenim molta tela a tallar per ser aquest carrer protagonista d’una salvatge reforma per a connectar-lo millor amb la ronda del Guinardó i modernitzar els seus elements, durant dècades una amalgama entre la puresa primigènia, una mescla de construccions on cabien des de fàbriques de tints fins a intendències militars i l’omnipresent presència del mercat, dels primers remodelats segons els cànons contemporanis, ruïna total d’aquesta familiaritat gairebé ancestral tot incorporant a les seves instal·lacions un supermercat, enterrador de les paradetes del seu antecessor, ara supervivent gairebé de manera testimonial per a no fotre més la pèrdua d’essències dels alentorns, reforçats en aquesta metamorfosi per un CAP a la vora de tendes proverbials pels veïns, com un negoci fotogràfic o un colmado separador del carrer de Renaixença i el de l’Oblit, diabòlic per la seva demencial pujada.
Teodor Llorente ostenta altres secrets. El negatiu, per a no allargar-nos, es troba al seu cim mitjançant una cafeteria arquetípica de la perversió dels barris, en perill per propostes comercials d’aquest tarannà, amants de retolar en anglès i cíniques pels seus preus d’escàndol, la tassa a cinc euros per a enganyar al personal i prioritzar el públic turista de pas, cada cop més freqüent a la rodalia per la descentralització hotelera i els apartaments de lloguer.
El positiu, que en realitat no ho és, ens condueix a una de tantes desaparicions. A la cruïlla de Teodor Llorente amb passeig Maragall podem admirar una recent promoció immobiliària, successora des de la darrera setmana de juliol de 2004 a la masia de Can Girapells, derruïda per l’Ajuntament de Joan Clos, per, segons els seu criteri, mancar de valor arquitectònic, un error de pes al desmerèixer allò sentimental tot ignorant amb estultícia les reivindicacions locals, en general més ben informades sobre el seu significat en relació als papers del Consistori.
La cronologia de Can Girapells la situa com a propietat el 1776 de Miquel Basté. Els hereus mantingueren el seu ús agrícola, focalitzat a la floricultura, fins 1899, quan es repartí entre cinc membres del clan per a trencar amb la norma i constituir una lenta avantsala envers el seu adéu entre vendre-la a un militar de Melilla, José Palanca, qui la traspassà a la companyia de Carbones Eléctricos, emprant-la aquesta empresa com a magatzem fins a la compra del casal el 1927 a mans d’Antonio Vidal i Sierra, qui al morir la cedí a les filles, les darreres abans l’expropiació, consumada quan les parets es queien per la pràctica habitual de deixar podrir el lloc fins a poder perpetrar sense oposició el terrorisme de la piqueta.
La masia de Can Girapells amagava una característica per excel·lència d’aquest limbe. Hem explicat més d’una vegada com el passeig Maragall recollí el testimoni de la carretera d’Horta, aquí subsistent al carrer de la Garrotxa fins a la seva mort després de deixar enrere el carrer de l’Art, amb el seu descens torrencial de la Guineu, i ser engolit pel passeig de Maragall, imperial després de la seva inauguració el 1911, fonamental pel seu tramvia i expeditiu per la seva amplitud i disposar de prodigioses habilitats per a aniquilar gairebé tot allò contingut a les seves immediacions.
A Garrotxa amb passeig de Maragall, quelcom a recuperar en breu, es trobava la segona masia de la família Vintró després de la limítrof amb el passatge Oliva del Camp de l’Arpa. Aquesta reminiscència de la carretera d’Horta té la virtut de tenir als seus edificis un diàleg de moltes èpoques. Els seus número del 41 al 45 s’ocupen per uns blocs ara mateix multicolors de crucial importància per a comprendre la morfologia prèvia a la plaça de Maragall, a remarcar des de molts aspectes, entre aquests ser una de les poques barcelonines dividida en dos, com les de Letamendi, Rovira i Urquinaona.
Aquesta mola és de 1949 i podem definir de transició entre l’estètica franquista amb ribets feixistes, Bohigas fou més dur i la qualificà de brunelleschiana, i cert salt a l’abisme no exent de simetries. Al ser un pont entre dos aigües és espectacular fixar-se a la nuesa de la façana, l’equilibri de les seves finestres i la bellesa de la coronació, tot rubricat pels arquitectes Joan Anguera Vicente i Antonio Pineda Gualba, causants de la cirereta del conjunt acabant-lo just a la plaça Maragall després de copsar l’interstici final del carrer del Doctor Valls, un dels carrer més heterodoxos d’aquest microcosmos amb la mera funció d’arribar a l’església dels Mínims del carrer de l’Oblit.
El bloc, finançat per Construcciones Urbanas Barcino S.A., és un indici de l’endemà per ser Antonio Pineda un dels encarregats, junt a Soteras Mauri i Marqués Maristany, d’elevar al cap de poc el barri del Congrés, si bé el resultat de Garrotxa més aviat recorda a les puntes de llança del polígon de Torre Llobeta al carrer de Cartellà.
D’altra banda, l’operació a la vella carretera d’Horta ens brinda un extra plusquamperfet per a la nostra feina. Si parem un instant a plaça Maragall i observem amb parsimònia la seva estructura veurem com la seva edilicia més veterana, si exceptuem el forn de la cantonada amb Navas, correspon a aquells anys quaranta ben menyspreats, quelcom a ponderar al ser aquest àgora un projecte mai pres del tot seriosament des del rigor, com si amb oferir unes quantes hectàrees al poble n’hi hagués prou per a tancar l’expedient.
Catalunya Plural, 2024 
