En els títols de crèdit de la pel·lícula Cuando el destino nos alcance (Soylent Green, 1973), dirigida per Richard Fleischer, veiem l’evolució dels Estats Units amb imatges, fotos i, finalment, vídeos. La breu i ràpida representació comença amb l’assentament dels colons nouvinguts al continent descobert, el treball a mà de la terra i el cuidat del ramat, animals indispensables per la feina al camp i els desplaçaments. Contemplem un jove pescant el que probablement sigui el seu sopar, i famílies arreglades per anar a l’església en el seu flamant cotxe de benzina a principis del segle XX. Distingim l’empenta i l’atracció dels petits pobles crescuts del no res, la construcció del ferrocarril, de les carreteres i dels ponts. Assistim a la irrupció de les fàbriques i el creixement desmesurat de les grans ciutats industrials. També veiem les grans urbs en expansió a la segona meitat del segle XX, la contaminació provocada per les empreses que han d’abastir les necessitats d’una població que creix exponencialment en una societat que, a la seva vegada, necessita molta energia per a poder mantenir-ho tot plegat.
També veiem imatges dels residus que genera aquest tipus de creixement, la contaminació per terra, mar i aigua que provoca. I veiem l’efecte de la limitació de recursos, especialment energètics i alimentaris. I tot això ho veiem en els primers dos minuts i mig a l’inici del llargmetratge, fins just l’instant en que apareix un cartell indicant que ens trobem a l’any 2022, a la ciutat de Nova York, que té, en aquell moment, quaranta milions d’habitants. Tot un presagi de quasi com ens trobem avui en dia i en la mateixa data escollida en la ficció, un presagi albirat visualment cinc dècades abans a les sales de cinema, en una pel·lícula que adaptava la novel·la ¡Hagan sitio!, ¡hagan sitio! (Make Room! Make Room!, 1966), escrita por Harry Harrison set anys abans. El llibre tenia encara menys compassió alhora de mostrar l’escassetat, el racionament i les carències, o la consideració de l’aigua o de la carn sintètica com articles de luxe, amb famílies amuntegades en petits espais menjant carn de gos comprada a carnisseries il·legals.
La pel·lícula s’inicia amb una conversa entre el protagonista, el policia interpretat per Charlton Heston, i el seu company de pis (amic i, extraoficialment, ajudant en algunes investigacions), interpretat per un ancià Edward G. Robinson que pedaleja amb una bicicleta estàtica a dins de l’apartament. I no, no és perquè estigués fent gimnàstica, pedalejava per a poder tenir una mica d’energia elèctrica a la llar per a poder il·luminar-la per la nit. I ho feia just abans d’agafar una garrafa i marxar a recollir l’aigua potable que repartia l’ajuntament al carrer, després d’una llarga cua amb la resta de ciutadans. Amb una mica de sort, era la única aigua que tindria aquell dia.
Aquesta escena de la bicicleta és citada en el còmic El món sense fi (Le Monde sans fin, 2021), una obra creada a quatre mans entre el climatòleg Jean-Marc Jancovici i el dibuixant Christophe Blain, publicada el novembre de 2022 en català per l’Editorial Finestres i en castellà per Norma Editorial. L’obra ha estat un veritable èxit de vendes en el mercat francès, editat per l’editorial Dargaud, amb més de 300.000 exemplars venuts fins el moment en el darrer any. La referència a l’escena de la pel·lícula és una característica essencial de la intenció última del còmic: divulgar de forma amena, clara i rigorosa el perquè es produeix el canvi climàtic i les conseqüències que poden esdevenir si no fem res al respecte, analitzant les possibles solucions i el cost de cada una d’elles, exposant amb tota la seva cruesa i realitat les dades en cada cas.
La cultura popular és una eina evident per atraure l’atenció del lector, així que els autors no dubten en emprar el mític personatge d’Iron Man de Marvel, inconfusible per la seva armadura metàl·lica de colors vermell i groc, plena d’instruments de tot tipus, per tal de posar-ho contínuament com exemple de tot el que podem fer avui en dia amb la tecnologia moderna, això sí, amb un preu molt car: l’energia que necessitem per tal de fer-la funcionar.
L’estil escollit en el guio és el més apropiat per aquest tipus d’objectius, amb molta informació i força intenció pedagògica. El dibuixant actua de cicerone parlant amb el lector al principi del llibre, acompanyant-nos en tot moment en el procés creatiu de tot el procés de fer aquest còmic, des de la gènesi inicial sorgida durant una onada de calor a l’agost de 2018 quan viatjava en cotxe amb la seva parella, fins com acaba contactant amb el reconegut científic i divulgador, Jean-Marc Jancovici, amb la il·lusió de poder contribuir a la reflexió del problema plantejat a nivell global.
La resta del còmic consisteix en un diàleg entre tots dos, en una conversa que oscil·la entre dos amics, entre professor i alumne i entre activista i còmplice, però sempre posant al dibuixant en el paper del lector, fent-li les preguntes a l’expert de la mateixa manera que la faríem nosaltres i mostrant visualment una explicació del concepte o tema en qüestió, que són moltíssims, al llarg de les quasi dues-centes pàgines de la publicació… i donant el particular toc d’humor quan la situació ho permet, amb el dibuix, l’onomatopeia o l’acudit pertinent, sense ser irreverent i respectant l’exposició de dades.
Christophe Blain es un dels artistes més destacats en el panorama internacional. Els seus còmics es troben entre les llistes dels més venuts en diferents països des de fa pràcticament dues dècades, especialment un cop guanya el premi al millor àlbum el 2002 al Festival de la Bande Dessinée d’Angoulême amb el primer volum de la saga Isaac el pirata. Escoltar per la ràdio del cotxe, en plena onada de calor, que els científics pronosticaven temperatures a França al voltant dels 50º en 2050 el va fer pensar si podia fer alguna cosa per tal d’evitar-ho. I un dels referents mediàtics sobre el tema era Jean-Marc Jancovici, enginyer, professor i expert en energia i clima, membre del Consell Superior del Clima de França, defensor de l’energia nuclear, la taxa de carboni i el decreixement.
El resultat d’aquest equip creatiu són més de dos anys de treball i un còmic que dona resposta a moltes de les preguntes que ens fem sobre el canvi climàtic, indicant amb dades els seus arguments, per tal de que sigui difícil la negació i provocació dels escèptics. Si el llibre de Harrison del 1966 ja ens avisava dels perills de la superpoblació, Jancovici i Blain ho posen en context, expliquen el perquè i les seves conseqüències, especialment en la necessitat d’augmentar a la vegada la generació d’energia.
Fins fa un segle i mig, tota l’energia emprada era renovable: animals de tracció que mengen l’herba del camp, una canya de pescar per al sopar de la família, la fusta suficient per escalfar la llar, molins de vent per moldre el gra… però la productivitat era la que era. La productivitat és un concepte que relaciona el resultat produït amb el cost d’obtenir aquest resultat. Fa quasi dos segles, dos terços de la població mundial treballava al camp i podien mantenir-se ells i el terç restant. Però què passa quan aquest terç que no treballa al camp comença a créixer? Doncs que no hi ha menjar per a tots.
La revolució industrial i la tecnologia multiplica la potència emprada disminuint el cost amb un resultat molt més gran, augmentant de forma considerable la productivitat generant molta més producció o, dit d’una altra manera, amb el mateix personal al camp, però amb molta més energia consumida, podem produir aliments per a tothom… i així fins ara. Però, probablement, l’energia renovable no sigui suficient per mantenir aquest ritme de consum. Un exemple molt interessant és el següent: en el còmic ens avisa que l’activitat que és la màxima consumidora d’energia elèctrica a França és el sistema ferroviari (un 1,5% del total), i aquest cas serveix de palanca per a la reflexió: si proposem el transport no contaminant com és el tren enfront del vehicle i, sobre tot, de l’avió, d’on surt l’energia per a poder moure els vagons?
D’aquest tipus de contradiccions hi ha un bon grapat al còmic. També de missatges sarcàstics, com la vinyeta d’una gran fàbrica aparentment molt contaminant mentre un directiu afirma el següent, als peus d’una gran màquina que treu molt fum: «Tenim ruscos d’abelles als teulats, i a la cantina donem gots reciclables. I cada any celebrem el dia d’anar a la feina en bicicleta»… La realitat és que sembla que la crisi provocada pel canvi climàtic ens agafa a tots desprevinguts, especialment a les empreses, i prenem mesures anecdòtiques que no són més que gotes d’aigua a l’oceà, al mateix temps que no volem renunciar al nostre estil de vida a nivell individual i col·lectiu, fent proclames contra l’energia fòssil al mateix temps que emprem molts productes que provenen del petroli (plàstic) o que depenem del petroli per aconseguir-los (al còmic acaba sortint una llista ben llarga, la veritat).
La contribució del còmic El món sense fi, de Jean-Marc Jancovici i Christophe Blain, és una aportació molt valuosa i pedagògica sobre el canvi climàtic i el debat sobre l’energia. El resultat està a l’alçada dels reconeguts documentals Una verdad incómoda (An Inconvenient Truth, 2006), i la seva continuació, Una verdad muy incómoda: Ahora o nunca (An Inconvenient Sequel: Truth to Power, 2017), tots dos impulsats, guionitzats i protagonitzats per Al Gore, que porta ja més de mil conferències sobre el tema, conferència a la qual es va inspirar la premiada producció ara fa tres lustres, al que hem d’afegir el contingut del fonamental llibre Una veritat incòmoda per a futures generacions (An Inconvenient Truth, 2006), disponible en català i castellà a l’Editorial Gedisa.
Aquest còmic de Jancovici i Blain té una petita gran diferència: que el llegim després de patir vàries onades de calor durant els darrers anys, a més de contemplar atònits uns devastadors superincendis. I escrivim aquest article esperant quines onades de fred hi haurà arreu aquest hivern. Si teniu algun dubte del que està passant, perquè està passant i quines alternatives hi ha i les seves conseqüències, llegiu El món sense fi i tindreu les respostes.
Catalunya Plural, 2024 
