Al ser veí del Guinardó em resulta molt estrany escriure sobre la plaça Maragall per a tancar aquestes Barcelones de 2022, a punt de complir el cinquè any amb tots vosaltres amb l’impossible objectiu, desitgeu-me molts anys de vida i escriptura, de retratar tots els racons de la ciutat.
Aquest en concret és més aviat paradoxal, i si el meu mètode sol ser el de documentar-me amb molt d’esmerç aquí no manca pas de sentit, però prefereixo centrar-me a una descripció del lloc per a comprendre millor el seu tarannà, condicionat per totes aquelles lleres invisibles trencades per l’asfalt.
Part d’aquesta contradicció de la plaça és deguda a la seva constant presència a l’imaginari sense ser important al seu aspecte pràctic, és a dir, ens trobem a un lloc molt mencionat amb escassa incidència a la quotidianitat de les persones, les que, com a molt, empren l’enclavament com una referència perquè a la rodalia pot trobar-se un caixer, un estanc, fins fa poc un quiosc, un forn que ni tan sols es troba a l’àgora i un grapat de bars.
Si enfoco el tot a l’observació, la vista, per inèrcia de quotidianitat, em condueix a contemplar l’indret primer des del seu tram superior, amb varies sortides envers els dominis del meu Guinardó, com el carrer del Doctor Valls o el passatge de Bernat Fenollar, ambdós propers al carrer de la Garrotxa, sens mai tocar aquesta supervivència de la carretera d’Horta.
El cantó muntanya de la plaça de Maragall manté cert ambient heterodox al no trobar-se determinat per la duresa parida per Oriol Bohigas durant els vuitanta, destacant-se al seu interior una exigua zona de jocs infantils amb vàries cadires frec a frec amb la vorera i el passeig, sense molt contingut des d’un sentit de provisionalitat oblidat per molts, amnèsics de quan tot aquest tram gairebé es blocà pel vianant a causa de les obres per a la línia 9 del metro, un assumpte espinós, no tant la parada a la nostra protagonista d’avui, sinó més aviat el retard a tancar aquesta combinació subterrània i un excés pressupostari molt sospitós a nivell d’agenciar-se diners públics dels contribuents sense justificar-ho de cap manera.
Durant aquells anys, la de Maragall i Sanllehy tingueren complex de Gran Berta, és a dir, un canó alemany de la Primera Guerra Mundial obsessionat amb París, per les seves horribles estructures temporals. Un cop desaparegudes es produí una espècie de remodelació per acontentar al veïnat, més efectiva al sector cap els Indians i Navas, on un mínim encert insinua una tasca de pedagogia urbana, incompleta perquè el xiuxiueig no mostra a les clares les seves intencions.
El torrent de la Guineu, al que vaig dedicar al seu moment un bloc sencer de Barcelones, era la frontera entre Sant Martí de Provençals i Sant Andreu del Palomar, donant-se la casualitat, mai casual, de passar per les terres del nostre interès. Des d’una perspectiva ideal podem ubicar-lo veloç a un dels brancals pel passatge de Bernat Fenollar, obert com a molt aviat a inicis dels setanta del segle passat, desviant-se fins a recórrer el cantó mar de la plaça, com avui esbossen els bol·lards envers el passatge d’Artemisa, un dels debuts urbanitzadors als alentorns amb les seves casetes per a funcionaris erigides vora 1932, com indica la data d’una de les façanes d’aquesta travessia amb magnòlies cap a el res efímer del carrer de Juan de Garay, preludi a la plaça de la Mainada, el passatge de la Companyia i la Urbanització Meridiana, més coneguda popularment com les cases del governador.
L’arquitectura d’aquest recinte bicèfal, dividit pel passeig Maragall, corrobora l’escassa preocupació de les autoritats pels seus destins. Durant la primera postguerra esdevingué un procés d’apropiació franquista molt poc estudiat per desentendre’s la historiografia sobre el municipi d’aquella època infausta, quelcom prou infantil, com si no parlar del tema suposés la seva inexistència.
Doncs bé, durant els nefasts quaranta, l’entorn de plaça de Catalunya i el passeig de Gràcia s’omplí d’immobles propis de l’incipient estil de la dictadura. L’edifici de Telefònica guanyà una particular coronació, el Banc d’Espanya agafà identitat estètic i l’Espanyol de Crèdit reemplaçà a l’Hotel Colon, amb massa càrrega roja, separatista i maçona pels guanyadors. Un xic més amunt, a la cruïlla de Gran Via amb passeig de Gràcia, el cercle es tancà amb un parell més d’entitats bancàries, el banc Rural i Mediterrani i el Vitalicio, transformats al nostre temps en peces capitals per a la metamorfosi d’aquesta avinguda en parc temàtic on ningú pensa a l’origen de la seva font circular, també dels primers anys cinquanta.
Si tornem a la plaça Maragall, podrem verificar quelcom semblant sense tanta ínfula cèntrica. Els blocs, com introduirem la setmana passada amb els del 41-45 del carrer Garrotxa, fundacionals són de finals dels quaranta a ambdós cantons, amb excepcions d’altres alçaments edilicis més moderns, com els que flanquegen el passatge de Bernat Fenollar.
Això serveix per a apuntalar una teoria sobre l’adequació de la plaça a les realitats històriques, sense cap tipus d’indici inaugural, un factor bastant cabdal per exhibir com mai s’ha plantejat donar brillantor a un punt emblemàtic, viu i creat tan sols pels accidents naturals, vàlids per a resoldre els inconvenients derivats dels mateixos. Un cop solucionats, es dóna pista lliure a un cutríssim laissez faire laissez passer des d’uns manaments amb tocs indignes de màgia es miri com es miri, doncs al cap i a la fi l’àgora és una frontera màxima i porta de benvinguda a varis barris i topografies limítrofs amb aquest homenatge de mentida al poeta, qui amb tota probabilitat mai trepitjà aquests lars, instal·lat com estava al carrer d’Alfons XII de Sant Gervasi, al costat de la plaça Molina i urgit d’intervenció des del nomenclàtor; la seva comissió faria bé en treure al monarca per a retre honors a l’autor del Comte Arnau amb el seu nom allà on tant i tant contribuí a la gènesi de la Cultura Catalana, per desgràcia amb hereus bastant menys crítics que aquest mestre sepultat als llibres de text, sense influència autèntica excepte per a guanyar partides de Trivial Pursuit.
Catalunya Plural, 2024 
