Giulia Caminito: “La literatura es tanca en sí mateixa i el sector cultural encara més”

La crítica ha ressaltat d’aquestes pàgines la seva qualitat com a text d’iniciació. No obstant, el seu efecte i atmosfera viren més cap a una petita gran suma de detalls socials, inevitables a una família a la recerca de sostre i mig desterrada a un poble de la perifèria romana, on Gaia alternarà entre arquetips d’aquestes zones i fills de papà provinents de la seva escola. El contrast, ben fet, pot esdevenir una devastadora radiografia d’un temps i un espai.

Després de llegir el llibre dóna la sensació que per a les persones de la nostra generació la paraula Progrés és vetada del diccionari.

El llibre neix amb la idea d’agafar un cas complex o extrem per a explicar que és la precarietat o l’absència d’expectatives de cara al futur. Gaia no progressa durant la novel·la, impedint això que aquesta sigui de formació. No millora, no es supera i més aviat s’autodestrueix. Hi ha molt duresa i he carregat les tintes per a extremar la condició, però la majoria les he extret de la realitat.

A la novel·la hi ha una imatge trampa, i es la semblança de la mare de Gaia amb la Mamma Roma interpretada per Anna Magnani a la pel·lícula de Pier Paolo Pasolini, però mentre aquella família progressa, la del teu llibre roman varada.

Gran part de la cultura cinematogràfica i literària d’aquell moment històric reflectia un canvi socio-econòmic, moltes vegades parlant-nos del problema de la vivenda o de com tenir una llicenciatura era una promoció de cara a l’endemà. En canvi, a hores d’ara les possibilitats de sou a Itàlia són idèntiques entre els llicenciats i aquells que no ho són pas.

Gaia és molt lúcida en relació a tots aquests límits i malgrat això segueix les pautes marcades pel Sistema, en el seu cas els estudis, per a simular un creixement.

Sí, i per donar a sa mare la il·lusió de continuïtat i assoliment d’un somni. D’altra banda, tampoc sap ben bé què fer. Treia bones notes als estudis i té esperit competitiu, inútil perquè la seva excel·lència no li reporta cap tipus de benefici.

El cas de Gaia és dut a l’extrem.

Potser la radicalitat del llibre es trobi a la conclusió de la seva trama, però també a la violència de Gaia. Acumula episodis d’agressivitat, cada cop menys justificables.

Evolucionen d’aquesta manera per la seva progressiva frustració?

Sí, però també pel seu intent de trobar un lloc al món, de plantar-li cara sense sentir-se marginada, redoblant l’aposta al veure com els intents anteriors no han comportat cap tipus de penalització.

Normalment es contempla l’inici de la precarietat actual a Occident amb la crisis de 2008, però a L’aigua del llac no és mai dolça es veu com el seu començament és força anterior.

Comença abans i s’intensifica des de 2008, fins al punt de generar dificultats a les llicenciades d’aquella generació, com fou el meu cas o el de Gaia. Canviaren les ordenances curriculars, els crèdits i un sens fi de detalls molt confusos per a tots els implicats. Ha sigut molt difícil trobar feina. En realitat, la família de Gaia, cercant aquest ideal per a la filla, contempla un ordre antic.

En realitat, la concepció de la família de Gaia és com la dels seus avis, mentre a la nostra era l’acceleració del temps ha trencat aquesta cadena de lògica antiga.

Així és. Cerquen reproduir el model Mamma Roma a un moment on els joves tenen altres perspectives i realitats. La llei italiana segueix amb idees d’aquell temps, i això és un gravíssim problema. Vaig sentir-me al pur buit quan em vaig llicenciar, amb cursos gratuïts, poques possibilitats ben minses, escàs recolzament i molta incertesa.

La llei italiana segueix amb idees d’aquell temps, i això és un gravíssim problema

Al poble de Gaia, Anguillara, hi ha una poètica molt forta, perquè l’espai només mostra la classe adinerada i la baixa, com si no existís la mitja.

Ella es relaciona amb persones molt riques sent molt pobre. La realitat del poble és així, amb la problemàtica del luxe dels adolescents fills de papà, amb regals i hàbits impossibles pels altres, sobretot pels seus companys amb menys recursos econòmics, creant-se un contrast brutal.

Com deia, no hi ha terme mig, i el que comentes incrementa la sensació.

No hi gaire matís a la novel·la, és quelcom intencionat, dels amics de Gaia, com Iris o Cristiano, als de la seva parella Luciano, tots amb molts diners i barbaritats de capricis.

Aquesta desigualtat tan manifesta genera un mecanisme de ràbia.

Al llarg de les meves novel·les m’he preocupat molt entorn a tot allò que parlem, però també és ben cert que A l’aigua del llac no és mai dolça he apropat més l’extrema pobresa amb l’extrema riquesa. És una amistat complicada perquè els pobres mai poden equilibrar-se amb els seus amics adinerats.

I a la casa de Gaia no tenen televisió i el seu telèfon mòbil és gairebé una relíquia, com si fossin fora del Temps.

Això es remarca més a l’Antonia, la mare. Per a la nostra generació allò televisiu és la normalitat, un objecte que tot el món té a casa, gairebé és part de la família. Per a la Gaia això no és pas així, ho veu com una aspiració familiar. Amb el telèfon, gairebé prehistòric, manca dels mitjans per a renovar-lo, i a un món de tendència continua això és una catàstrofe, d’aparença, però catàstrofe al cap i a la fi.

Per a la nostra generació allò televisiu és la normalitat

Quelcom més greu sent italiana perquè es ben conegut el boom del teu país amb el telèfon mòbil, el famós cellullare.

Així va ser, semblava gairebé un sacrilegi no disposar de telèfon mòbil cap a l’any 2000. D’altra banda, per a la Gaia i la novel·la, aquests objectes tecnològics tenen un valor simbòlic del temps que corre sens que ella pugui seguir-lo com la resta dels seus coetanis. És com si anés envers una altra direcció si parlem del flux econòmic, quelcom reforçat per la mare, mentre a ella voldria capbussar-se plenament a l’època.

Aquí em fas pensar com Pasolini ja parlava de la invisibilitat imposada de la perifèria, relacionada al nostre temps per les veus de les xarxes socials, un ínfim percentatge de la societat, tot i així amb molt predicament sense poder dominar determinats aspectes de la realitat, omesos, com els marges.

Encara prossegueix aquesta invisibilitat pasoliniana. Emergeix de mica en mica aquesta crítica social, doncs tots aquells provinents dels estrats més baixos no poden accedir a certs ambients, com per exemple el cultural, on el marge sol silenciar-se. També cada cop resulta més evident com és de complicada l’emergència d’escriptors de classe social baixa, entre d’altres coses perquè no disposen d’engranatges dins del mundillo, ben ostentats pels literats d’origen burgés.

Només he llegit de la teva obra L’aigua del mar mai és dolça,  però intueixo que vas més enllà de l’oportunisme i que aquestes idees són una constant a la teva trajectòria.

Aquest discurs és omnipresent a les meves novel·les. Les dues primeres són històriques, una post colonial a l’Abissínia, mentre l’altra és sobre els anarquistes de les Marques.

Com es contempla a Itàlia la possibilitat de crear una cultura d’esquerres des de la literatura?

La literatura es tanca en sí mateixa i el sector cultural encara més, sobretot per no trobar diàleg amb les forces polítiques, amb l’esquerra dimitida i el Partito Democratico molt menystingut malgrat els seus esforços per a integrar elements culturals, desil·lusionats perquè molt ideari del PD és a anys llums de la nostra època.

I ara mateix a Itàlia no existeix una esquerra a l’esquerra.

No existeix. No hi ha comunicació entre cultura i política. Les editorials italianes foren molt actives a la postguerra pel que fa a la formació ideològica del país, com Feltrinelli o Einaudi. Avui el món editorial és molt més comercial, els llibres es veuen com un producte i això també causa que la classe literària només parli amb sí mateixa, desconnectant-se de la societat.

No em sembla el teu cas, és com l’episodi final del llac, una clara denúncia política.

Al meu cas també es important que hagi estudiat filosofia política, si bé em costi creure al seu impacte a la realitat, doncs no afecta a la resta de la societat, però amb l’escriptura he tornat a tractar aquests temes. Mitjançant els llibres, des de diferents punts de vista, és pot aconseguir generar debat. Amb L’aigua del llac aquest es plantejà des de la qüestió generacional, perquè els d’altres generacions es xocaren amb allò narrat.

A més a més, al llibre es mostra un canvi molt important, el de la violència, que al nostre segle no tan sols és física.

Al llibre es mental, social i molt més quotidiana. Solem focalitzar el tret a la física, exercida per Gaia, però la seva família pateix violència burocràtica, és a dir estatal, molt forta per com afecta des d’una perspectiva mental. A Roma és un clàssic que va més enllà de les administracions, és un caos crònic des de 2008, quan va perdre l’alcalde Veltroni. L’administració s’ha alentit moltíssim en més d’un sentit, potenciant-se aquest fet des d’un descarat nepotisme.

Per posar un exemple, la família de Gaia acaba a corso Triste, per a que ens entenguin els lectors un barri com Pedralbes, a Barcelona.

Sí, perquè l’Ajuntament té cases per a repartir a les famílies més necessitades. Moltes d’aquestes vivendes es troben a llocs al·lucinants. Malgrat la densitat de població i els canvis ocorreguts a les darreres dècades no han mogut ni una coma de la planificació, per això la família de Gaia va a corso Trieste, un barri de rics romans. Aquesta adjudicació trenca el principi econòmic de la realitat, també des d’un punt de vista social, perquè els veïns de l’immoble els rebutgen per decòrum.

El famós decòrum romà.

Que només es una qüestió d’aparença, sense que importin les conseqüències morals o socials. Com són pobre els dolen no en ànima, sino des dels ulls, és un rebuig de parcel·lació social.

A Espanya ens resulta sorprenent veure estadístiques de veure com a l’esquerra italiana hi ha un rebuig majoritari en relació a l’acollida d’immigrants, és un col·lapse d’una idea de país.

És un col·lapse absolut- He estudiat l’actualitat del temps de la novel·la. Als noranta teníem albanesos i romanesos, però no existia preocupació. Amb el pas del temps el racisme s’ha accentuat i l’esquerra no articula campanyes coherents en relació al tema, a més a més això comporta un racisme intern de classe com a conseqüència d’una pèssima gestió.

El racisme s’ha accentuat i l’esquerra no articula campanyes coherents

Hi ha solució per a tot aquest desastre?

Des del meu punt de vista seria la refundació total i absoluta del principal partit d’esquerres, amb noves veus i nous programes.

Que és un problema europeu, amb una esquerra que no pondera les qüestions socials.

Cridar-se a la cara no serveix per a renovar, ha d’ampliar-se la participació política i crear moviments. La paràlisi és critica, i potser és la generació jove la que pugui donar esperança. A causa del llibre vaig a moltes escoles, on es gesta un sentit crític des de consideracions col·lectives.

I la brevetat dels governs?

Això és ben dramàtic per a l’elaboració de projectes, una nova clau de paràlisi, doncs la majoria de governs no duren prou per a aprovar moltes carpetes, romanent estancades, com el país.