El PSC és la primera força política de Catalunya. És una dada que s’obvia sovint, més tenint en compte que mai en la seva història havia sigut primera en vots i escons. En les eleccions de l’any 2003, Pasqual Maragall (PSC) va aconseguir un grapat de vots més CiU, però la distribució en escons van col·locar als socialistes per darrere dels convergents. També és cert que en altres comicis (1984, 1988, 1992, 1999, 2003, 2006) van obtenir un major nombre de representants, però en les quatre primeres van quedar en segona posició lluny de l’omnipotent Jordi Pujol, i en les dues darreres fou Artur Mas qui quedà per davant.
Abans de l’inici de l’era del procés el sistema de partits català era el d’un bipartidisme asimètric. Dues forces, CiU i PSC, cobrien bastament les categories simbòliques del centredreta i el centreesquerra. ERC feia de partit comparsa, ICV apuntalava als socialistes, i el Partit Popular — força que sempre ha sigut marginal — donava un cop de mà als convergents quan aquests ho necessitaven. Sense anar més lluny, els pressupostos de l’any 2011 (un any abans del tret de sortida oficial del procés) Artur Mas requeria l’ajuda d’Alícia Sánchez Camacho per tirar endavant les majors retallades de la història del país.
El PSC representava el progressisme, una ideologia vinculada emocionalment amb la tradició política socialdemòcrata; hereus dels debats que tingueren lloc en el si del socialisme marxista de postguerra, la família socialista va poder hegemonitzar durant dècades la retòrica igualitària. A partir dels anys vuitanta i noranta, amb Tony Blair com a protagonista, es van transformant gradualment en defensors d’un nou ordre econòmic. La socialdemocràcia esborrava a Marx, s’allunyava de Keynes, i abraçava la teoria econòmica liberal. Naixia el socioliberalisme.
El progressisme era un d’aquells valors que, conjuntament amb el nacionalisme i el catalanisme, articulaven la immensa majoria de la població catalana. Grosso modo, el progressisme li pertanyia a la família socialista, el nacionalisme era convergent, i el catalanisme era el camp de batalla en disputa. Amb el temps, la igualtat — entesa en termes d’ideal de justícia el qual perseguir—, va anar deixant pas al dogma del creixement econòmic. Però el PSC podia fer aquesta transició sense que trontollés la seva posició de partit “progre”, perquè per tradició i història era el partit amb millors relacions amb els dos grans sindicats majoritaris (UGT i CCOO), i, per context polític, era la força antagonista de CiU, un partit que clarament se situava a la dreta dels socialistes (sovint la teva posició te la marca l’altre). Aquest relat s’està esquerdant.
La modificació en la correlació de forces durant la “dècada processista” (2012-2022) hi ha tingut molt a veure. En les penúltimes eleccions del gener del 2017, Ciutadans, tot capitalitzant el descontentament anti-independista, va aconseguir ser la primera força. Quatre anys més tard els 36 diputats obtinguts van passar a ser 6. El globus s’havia desinflat. El PSC, en canvi, va passar dels 17 escons assolits per Miquel Iceta (el pitjor resultat assolit mai) als 34 actuals. Els socialistes van aprofitar l’ensorrament de Ciutadans des de l’eix nacional per cooptar els seus votants amb la idea següent: aglutinar el vot antiindependentista, però fent-ho amb seny. Sense crits, ni insults, ni estridències, ni embolcallant-se en excés en la bandera. L’estratègia ha estat exitosa, però pel camí han hagut d’anar assumint també part de la seva agenda econòmica. Això, per cert, no li ha passat al PSOE de Pedro Sánchez, ja que els vots de la quasi extinta Ciudadanos han anat a parar gairebé del tot a VOX i al PP. La llosa que arrossega el president Sánchez és menor.
Avui el PSC — primera força al Parlament de Catalunya — condiciona l’aprovació dels pressupostos a, entre altres qüestions, l’ampliació de l’Aeroport del Prat i la construcció del complex turístic al voltant del Hard Rock Cafè. Les raons són les de sempre. Les mateixes que fan servir les Cambres de Comerç, la Patronal, i Junts per Catalunya: l’ampliació del Prat i el Hard Rock de Vila-seca i Salou generaran centenars de llocs de treball, i impulsarà l’activitat i el creixement econòmic…
La diferència, però, és que no estem l’any 1990 sinó l’any 2023. Llavors el progressisme encara es vinculava al desenvolupament material en un món que es percebia infinit en matèria. Aquesta matèria es trobava disposada a ser agafada, extreta, minada, cavada i transformada per les mans de l’Home. I aquí potser rau la clau de volta de tot l’assumpte: el progressisme entès des dels paràmetres de finals del mil·lenni ja no és operatiu avui. A banda que ja sabem que la història de sempre acaba — no podia ser d’una altra manera —, com sempre: els llocs de treball creats seran precaris i estacionals. La inversió requerirà un munt de diners públics que deixaran d’anar a un altre lloc, i els únics que veuran un increment de zeros en el compte corrent seran les empreses constructores. Els seus directius, concretament.
Amb tot, el més simbòlic de tots aquests elements que exemplifiquen la renúncia a abanderar la causa progre té a veure amb la demanda d’aturar l’Oficina del Pla Pilot per la Renda Bàsica. Al progrés no se li pot dir progressisme si al creixement econòmic no li correspon una distribució dels recursos que tingui com a objecte millorar la condició econòmica dels que menys tenen. Igualtat d’oportunitats, això és el que cerca la Renda Bàsica Universal. Per què oposar-se al treball d’un conjunt d’economistes, sociòlegs i advocats que pretenen dissenyar tècniques innovadores que han de servir per a acomplir una cosa tan socialdemòcrata com enfortir l’estat del benestar i potenciar la igualtat d’oportunitats? La raó no pot ser econòmica, ja que la partida pressupostària (40 M€) és, en termes globals, molt poca cosa. Però si no és econòmica, ha de ser ideològica. És un missatge polític. I té molt a veure amb el progressisme… o amb la seva renúncia.
Les eleccions municipals del maig seran determinants per veure quin és el full de ruta dels socialistes. En les espatlles de Jaume Collboni hi ha molt més en joc que uns seients temporals al Consistori. Hi ha una tradició, una herència, una cultura. El PSC ha de decidir si aposta per consolidar l’espai polític dels darrers anys — cedint part de l’esquerra, però consolidant una part de l’electorat del centredreta —, o bé es replantegen com es pot tornar a elaborar un discurs que, mantenint l’esperit progressista, respongui als reptes de la societat actual.
Catalunya Plural, 2024 
