Tinc especial estima al barri d’Horta per múltiples i variats motius, quelcom curiós a un barceloní del Guinardó, però em cansaré d’insistir a la meva idea d’una ciutat federal de debò a partir de les barriades, quelcom més comprés pels veïns que no pas per les autoritats.
Horta sempre serà ella mateixa, circumstància connatural al seu posicionament al mapa de la capital catalana i els ets i uts de la seva agregació el 1904, penúltima de la sèrie canònica, per cert, un desastre classista perquè sol ometre les dels anys quaranta, com si totes concloguessin amb la de 1921 a Sarrià.
Horta té tanta potència com per a impregnar nuclis limítrofs, com esmentava l’altre dia amb un amiga, d’aquí una certa sensació de vincle fort amb Vilapicina i l’entorn del carrer de Sant Iscle, difunt a Can Peguera, un dels molts emblemes de Nou Barris.
El nostre protagonista d’avui té dos nuclis centrals ben diàfans. La localitat tingué escassa densitat demogràfica fins a la seva unió amb la urbs comtal, destacant-se, a la realitat i a la llegenda, per un parell d’oficis essencials, sorgits en part a les condicions geogràfiques, com els torrents, clau per a les cèlebres bugaderes amb rastre a admirar, si ens saltem tanques il·legals muntades per la comunitat d’aquesta bellesa, el carrer d’Aiguafreda, orfe des de la Pandèmia de l’autenticitat de la Baixada de Can Mateu, destrossada en favor de vivenda pública sense considerar les reclamacions de veïnat i d’alguns historiadors com servidor.
El segon treball es relacionava amb l’adob de pells. Ambdós prosperaren al que podem entendre com el rovell de l’ou d’Horta. El seu homònim carrer aflora a la confluència de Tajo amb Cartellà, desplegant-se amb sinuositat fins al carrer de Campoamor, amb la nova església d’Enric Sagnier erigida en cruïlla entre les parts, la de sota pels aborígens, la de dalt, pels volts de 1870 denominada Colònia de les Estires, pels qui hi estiuejaven, mentre ara és per a pocs privilegiats i una plètora de residències geriàtriques, almenys fantàstiques per a preservar el patrimoni.
L’Ajuntament ha emprés en aquest sector primigeni un altre format del concepte de súper illa, des del meu punt de vista molt favorable per Horta, envoltada de vies més o menys ràpides com el passeig de Fabra i Puig, el de Valldaura o el de l’Estatut. El lèxic municipal lloa el seu projecte des de les coordinades de sempre, posant-se una justa medalla per haver pacificat, terme que al meu imaginar visualitza una guerra anterior, dues artèries de pes. Feliu i Codina s’endinsa a Horta des del limes amb Nou Barris, fins a morir a la segona sense sorollada, Chapí, abans batejada com de la Combinació per trenar el poble amb els parvenus urbans amb finques majestuoses.
Les més significatives sigui a Chapí que a Feliu i Codina són d’un Modernisme menys ostentós que el de l’Eixample. Solc anomenar-lo, entre la seva senzillesa i la claror, Modernisme de barri, més impressionant perquè aquests edificis amaguen moltes històries útils per a copsar les particularitats d’Horta entre el segle XVIII i els primers anys del Nou-Cents.
Les súper illes a espais amb tantíssim passat haurien de ponderar molt més la pedagogia urbana. Quan vaig per plaça Eivissa veig sobresortir una antiga placa, on s’indica el seu nomenclàtor previ, del Mercat, doncs l’albergava, amb l’Ajuntament a la plaça de Santes Creus. ¿No hauríem de fer un favor a tots els barcelonins si els hi brindéssim aquests detalls? Amb ells es fomenta la identitat plural de les Barcelones, des d’una Cultura ciutadà en majúscules per a abandonar el concepte de carrer com autopista de consum.
A Horta tenim mil llacunes amb relació a la temàtica. Entre el carrer d’Horta i la plaça Eivissa existeix un passatget porticat. A través de la consulta de les guies i planisferis de Barcelona vaig esbrina que era el del Solitari. Ara és anònim, com anònima és l’actuació per a potenciar aquest aspecte i anònima la feina de l’Ajuntament per a preuar tots aquests bens arquitectònics i de la natura, com també, altrament tot això mancaria de sentit, a l’entorn del carrer Campoamor.
Abans aparegué per aquí la nova església d’Horta. La seva antecessora s’ubicava a dalt del carrer Campoamor. La reemplaçà el club de Tennis com a preludi a l’opulència en aquest segon segment del barri, custodi del tercer, amb començament si un vol a la cantonada de Rembrandt amb Sales, per on treu el cap el vestigi de la part posterior del temple cremat durant la Setmana Tràgica de 1909. La construcció de Sagnier, a més d’ajuntar Hortes, expiava a tota la població del mal.
La tercera Horta, amb l’excepció de Salses i les seves finques per a periodistes a partir de la Llei de Cases Barates, es constituí a la dècada dels seixanta, advertint-se per l’estètica de gairebé tots els seus immobles. Aquest perímetre s’establí com una súper illa avant la lettre perquè la circulació automobilística es concentrava a vàries avingudes de la rodalia com el passeig Universal, el de Valldaura o Campoamor.
El reportatge d’aquesta setmana el volia programar per a més endavant però el contacte amb un veí i les seves informacions m’impulsaren a estudiar-lo durant aquest Nadal des d’una queixa poc pensada per la majoria, un error monumental perquè, a una ciutat amb setanta-tres barris, les minúcies de pocs carrers poden decantar la balança envers un costat o un altre de l’electorat.
Albert de Gregorio comenta que a la zona de vies com Lloret, Canigó, Eduard Toda o Pintor Pinós no s’hi inverteix des de fa més de dotze anys. El tercer punt per a la súper illa d’Horta ha alterat el sentit del transit a un pocs metres per a vetar la lògica del camí comprés per Fulton, el carrer d’Horta i Campoamor. Aquest minúscul canvi de circulació d’aquesta darrera, més enllà de les seva incongruència amb rutes quallades, té una conseqüència més directa.
El carrer de Campoamor, es veu tot passejant-lo, és de rendes altres, amb tan sols un bloc de pisos, mantenint-se el seu tarannà finisecular i del principi de la passada centúria. Fer-lo de baixada pels vehicles al tram de Rembrandt a Lloret de Mar perjudica amb escreix a certs carrers de la tercera Horta, on d’antuvi el silenci era el sobirà. Des de l’estiu de 2021, quan es modificà el sentit dels carrers, Eduard Toda i Lloret han gairebé triplicat el nombre de vehicles, concentrant-se el seu pas de dos quarts de vuit a les nou i mitja del matí. Els fums s’han anat a una quadrícula urbana amb rendes més baixes, generant-se una redistribució inversa, un sens sentit a un govern d’esquerres, com si es desitgés donar més galons a la riquesa de Campoamor, justificant-se amb els metres pacificats junt a l’escola de les Dominiques, una altra damnificada de la Setmana Tràgica.
Els sensacionals anuncis del Consistori capitanejat per Barcelona en Comú exhibeixen amb molta desimboltura el seu dos i dos són quatre. Les orelles no volen escoltar les esquerdes d’alguns experiments. Tots anem d’acord a l’hora de disminuir la pol·lució automobilística com mil i una contaminacions, un horror per a la majoria, pèssimes pel Planeta. Fins aquí tot bé, o no gaire; una percepció de les propostes va envers una rapidesa contraproduent, com si ningú fos al volant i ningú hagués reflexionat sobre com realitzar aquests ajustos a una ciutat que Porcioles volgué convertir en una pista ràpida. És imperatiu enderrocar aquest llegat. El problema és la ignorància del mapa i la parcel·lació del mateix sense reparar a personalitats abraçades a un conjunt, vital per a la mobilitat, factor poc o res percebut a la via Laietana; la seva metamorfosi s’agraeix des de la bona voluntat, no així a la seva despreocupació per a embussar altres vies veloces sense augmentar la freqüència del transport públic.
Si això es dóna al centre, la prova més evident la tenen a la tercera Horta. De veritat podem posar el dit a la nafra i acusar a Comuns i Socialistes de generosos amb els més adinerats, com al carrer de Campoamor? Si, clar que sí, plantejant-nos si els nostres exabruptes per la seva ingenuïtat no son més aviat plors pel seu cinisme.
Catalunya Plural, 2024 
