Aquesta és una crònica personal i acadèmica. També es pot considerar acadèmica i personal. L’ordre dels factors no altera el producte. Fer-ne una distinció em resulta impossible. Serveix com una advertència pels lectors o lectores. Com cada dia, al vespre –horari de Barcelona– parlo per videotrucada amb la meva família a Brasil: els pares hi són a un poble, la meva germana, viu a Sao Paulo. El passat diumenge 8 de gener no va ser una excepció. Just després de que parléssim, com acte d’avorriment, obro un dels portals de notícies de Brasil que sovint miro sense gaire expectatives. La sorpresa, però, és evident: primer, els bolsonaristes han assaltat el Congrés; minuts després, ho han fet també amb la seu del Tribunal Superior de Justícia; per fi, esclata la informació de què hi són també al Palacio del Planalto, seu del poder executiu. Aleshores em connecto amb una televisió brasilera, Globonews, que té, excepcionalment, el seu senyal obert a la internet, tot i que es tracta d’un canal per subscripció.
Envio un missatge el grup “família” del WhatsApp: ho heu vist el terror colpista? Després d’una estona, el meu pare, un ex-bolsonarista fins llavors només parcialment reinsertat a la democràcia, em contesta amb només una paraula: Horror!
Primer acte: l’arribada al poder
“Per la memòria del coronel Carlos Alberto Brilhante Ustra, la paüra de Dilma Rousseff, voto sí”. Ja era nit a Brasília quan, el 17 d’abril de 2016, a la votació per l’obertura del procés d’impeachment de la presidenta Dilma, el llavors diputat Jair Bolsonaro manifestava el seu vot, retransmès en directe per totes les emissores de televisió, amb l’exaltació d’un dels torturadors més bàrbars de la dictadura militar a Brasil (1964-1985). La societat brasilera assistia, sense cap anestèsia, a un dels moments més surrealistes de la seva jove democràcia.
És cert que, tal com diu, per exemple, el jurista italià Luigi Ferrajoli[i], entre altres, que la democràcia ha de garantir el dret de les minories a expressar-se. Però, en cap cas, es pot admetre amb arguments que és democràtic acceptar els atacs a la mateixa democràcia.
Amb l’excusa finalista, els mitjans de comunicació tradicionals, les elits jurídiques, polítiques i financeres, i gran part de les classes mitjanes i altes van acceptar allò que va fer Bolsonaro com quelcom que s’havia d’acceptar perquè l’objectiu major era destituir Dilma i, sobretot, el Partit dels Treballadors del poder. Es deia que Bolsonaro era només una figura folklòrica, un personatge per divertir el claqué, l’extrema dreta nostàlgica de la dictadura.
Però, amb aquell vot, Bolsonaro es va posicionar en l’imaginari social com l’únic capaç de guanyar les eleccions en contra del PT. Es va llançar, dos anys després, en 2018, com a candidat a presidència amb un fort discurs antisistema. Amb una àmplia campanya de desinformació a les xarxes -inspirada per les tàctiques del guru Steve Bannon, el responsable per la comunicació electoral d’en Donald Trump– i amb un atemptat contra la seva vida, en circumstàncies fins ara no gaire aclarides, Bolsonaro va arribar democràticament a la presidència de Brasil.
A aquesta equació cal afegir que l’establishment va col·laborar, inhabilitant i empresonant Luiz Inácio Lula da Silva, llavors al candidat amb més intensió de vot a les enquestes. De fet, el jutge que va enviar Lula a la presó -per cert, en una operació comprovadament il·legal, segons va determinar el Superior Tribunal Federal de justícia de Brasil, anys després- es va convertir en Ministre de Justícia del mateix Bolsonaro.
Tot aquest procés ha estat traumàtic per la confiança d’una part important de la població a les institucions. Des del cop d’estat parlamentari que va fer caure a la Presidenta Dilma, el 2016, fins a l’elecció de Bolsonaro, en 2018, Brasil a viscut una crisi permanent. A casa meva, no ha estat diferent. Això ens va generar una crisi familiar. Jo vaig trencar relacions amb el meu pare. Tot i que no li he deixat de parlar, he perdut tot el respecte i afecte cap ell. No podia creure que el meu pare donés suport a tot allò. I que fins i tot hagués votat per Bolsonaro. Malauradament, el meu pare era la majoria. I no hi era sol.
El bolsonarisme i l’economia política de l’odi
Tot i que en els últims dies es va parlar massa de Brasil a gairebé tots els mitjans, poca atenció es va posar a Bolsonaro com un procés i no pas com un moment de radicalisme esclatat, tal com l’assalt al Capitoli dut a terme fa 2 anys pels trumpistes més radicals. Bolsonaro no és Trump, tot i que tenen moltes semblances. Comparteixen el mateix full de ruta en l’ús de les xarxes socials com eina de desinformació i agiprop. A més, ha creat plataformes polítiques a partir d’un discurs antisistema. Però, Bolsonaro té una agenda pròpia, molt lligada amb sectors conservadors de les elits locals i amb valors a prop de les classes mitjanes de les regions sud i sud-est de Brasil.
En aquest sentit, el bolsonarisme ha ressuscitat el discurs del comunisme i va associar-ho com a propi del Partit dels Treballadors. D’això es desplega l’obertura d’un classisme i racisme estructurals que va permetre al seu govern desmuntar totes les polítiques públiques d’inclusió o de justícia social instaurades pels anteriors governs. Es fa un gir al discurs simplificador de la meritocràcia, exaltant valors com la família, la pàtria i la propietat privada. A tot això s’ha de sumar el fanatisme d’uns quants líders religiosos oportunistes.
La ignorància es va fer virtut i la violència es va institucionalitzar com a política d’Estat. A la pandèmia de la Covid-19, per exemple, es va impulsar des del Ministeri de Sanitat medicaments ineficaços, es va desmotivar la vacunació i la ciència com un tot. D’altra banda, segons l’ONG Article 19[ii], el govern Bolsonaro i el president en concret, va ser responsable directe per l’increment de la violència contra periodistes, sobretot, contra les periodistes dones.
Polarització i radicalisme: una diferencia necessària
La meva germana sempre deia que, políticament, a casa érem diferents. Que jo anava per una banda i el nostre pare anava cap altre. A això la meva mare afegia que s’ha de respectar els contraris. Tot molt plegat de sentit comú. Jo deia, però –i fins fa poc no ho acceptaven– que la defensa que feia –en contra de tot allò que hem viscut a Brasil des del 2016- no representava una polarització. Oposar-se a l’extrema-dreta no és ser d’esquerra, centre o de dreta.
A Espanya i als mitjans de comunicació, molt sovint es fa aquest ús i abús de la terminologia polarització. Una cosa és entendre que moviments radicals d’extrema-dreta com el bolsonarisme, el trumpisme, Le Pen o Vox, entre altres, necessiten tenir sempre un enemic assenyalat i un estat de guerra permanent. Però, això no vol dir que qui s’oposi està polaritzant. La fisicoquímica ens ensenya que els pols són oposats, però dintre d’un sistema d’equilibri de forces. No es pot polaritzar amb els que no hi són en el mateix sistema i volen trencar tot.
La democràcia com horitzó ètic malgrat el Bolsonarismo radical
El recorregut familiar que comparteixo em permet arribar a l’anàlisi dels fets de l’assalt a les institucions a Brasília del passat diumenge amb un bagatge de previsibilitat. Tot i que, després de la pandèmia, mon pare va deixar de donar suport a Bolsonaro, ell va continuar amb un odi violentament profund cap a Lula i al seu partit, el PT. La nostàlgia del passat -d’una societat d’ordre i amb “valors”, que mai ha existit- li fa pensar que els canvis cap a una societat més justa –social i econòmicament– implica empobrir-la o treure-li drets.
Aquest deliri es va institucionalitzar en l’imaginari d’unes classes mitjanes, blanques, amb estudis i més de 55 anys. A tot això cal afegir una dada cabdal: amb xarxes organitzades com estructures moleculars per la qual es difon contínuament desinformació, sigui per grups de WhatsApp o Telegram, el bolsonarisme manté el discurs messiànic de que cal combatre el comunisme per salvar-nos. La lectura del món per unes lents manipulades genera una realitat paral·lela pròpia dels estupefaents. Hi ha molta gent a Brasil en aquest trànsit.
En aquest sentit, Bolsonaro ha guanyat la partida. Ha constituït un moviment molecular que es quedarà. Tot i que un 93% de la població ha rebutjat la violència emprada en els actes de l’assalt a les institucions[iii], un 38% creu que es pot justificar d’alguna manera. Segurament després de l’encertada i proporcionada repressió als grups radicals que han destruït les seus dels tres poders de l’Estat brasiler, el bolsonarisme radical disminuirà, però encara serà present. El lligam amb la democràcia i els valors ètics universals serà el repte més gran del govern Lula.
[i] Ferrajoli, L. (2009) Derecho i Razón. Madrid: Trotta.
[ii] https://www.article19.org/resources/brazil-82-attacks-on-journalists-covering-the-coronavirus-pandemic/
[iii] https://www.cnnbrasil.com.br/politica/pesquisa-datafolha-aponta-que-93-condenam-atos-criminosos-em-brasilia/
Catalunya Plural, 2024 
