Es molt fàcil el sorgiment d’enigmes cada dos per tres si camines per un barri sense Història escrita, com els Indians, amb poques pàgines a enciclopèdies de Barcelona i al molt desigual món dels investigadors. Tot això fa més complicada la resposta als interrogants.
Quelcom amb aspecte d’elemental sense ser-ho és la fixació de les seves fronteres, vinculant-les amb els orígens. Moltes fonts coincideixen en un primer intent d’urbanització promogut per terratinents com els germans Romaní, tot molt Far West, Lluís Andreu i un altre cognom clàssic d’aquests límits entre Sant Andreu i Sant Martí, Pere Oliva.
El seu projecte fracassà pels voltants de 1895 per no adequar-se al Pla Cerdà. Encara no he profunditzat en l’estudi d’aquesta llavor, però si vaig fer una revisió a l’arxiu sobre els carrers dels Indians. A un document de 1898, Juana Guinart sol·licità construir una casa a un solar al carrer Jordi de Sant Jordi, versificador discrepant dels seus companys caribenys del nomenclàtor perquè el 1939 es decretà la seva permanència al mateix en perjudici de La Havana, ara mateix un passeig junt a La Maquinista.
Aquesta referència pionera a Jordi de Sant Jordi em guia fins a dues claus per a delimitar bé aquests confins, passejant-los a consciència un diumenge pel mati. Em situo a passeig Maragall i miro cap a una petita senda d’asfalt dels Indians, taponada per un bloc de pisos de 1956 a la cruïlla de Francesc Tàrrega, una altra dissonància de bateig, i Campo Florido, al punt on més o menys ubicaríem la masia de Can Berdura.
Si creués, podria entrar a la barriada protagonista d’aquesta sèrie, resistint-me a fer-ho mentre unes façanes dels anys quaranta com a pantalla bloquegen el seu horitzó, obert de nova, amb més tiralínies i perspectiva, quan arribo a plaça Maragall i aquesta concorda amb el carrer de Puerto Príncipe, tan sols difuminant-se a Garcilaso.
El nom del poeta liquidà les dues anteriors denominacions, Estévanez i carretera d’Horta a la Sagrera, d’aquesta divisòria ideal i gairebé infal·lible dels Indians amb el Congrés, de fet, no és cap error acceptar-la com a tal, podent-se comprovar a un planisferi de 1943, on no obstant veiem com hi ha un limes del que vaig escriure la setmana passada, intuint-lo des de la radicalitat d’oposició dels estils a un cantó o l’altre del carrer Cienfuegos entre Concepcion Arenal i Jordi de Sant Jordi.
Recapitulem una mica. El passeig Maragall és una de las llindes dels Indians. La seva llista del sector primigeni es completaria amb d’altres carrers. Un d’ells és Olesa, dels darrers a la nòmina i amb una identitat molt desdibuixada, bé pel seu recorregut fins a la Meridiana com per la seva qualitat de ser un topall limítrof, característica més comprensible a Concepció Arenal; la vella carretera de Sant Andreu a Barcelona pertany a un altre territori malgrat flirtejar amb aquest jo fronterer a la seva intersecció amb Garcilaso.
El mapa de 1943 és una espècie de professor per a molts d’aquests dubtes. La masia de Can Ros fou l’impediment pel progrés expansiu dels Indians. Quan els propietaris del mas cediren terrenys als anys cinquanta per a edificar es copsà de forma palpable i estètica la ratlla entre el Congrés i el seu soci per imposició, simbolitzada des de múltiples vessants per un conjunt d’immobles de 1922, un d’ells amb façana a Concepción Arnal i dues més a Cienfuegos fins a la cantonada amb Jordi de Sant Jordi, als seus únics metres posteriors a Garcilaso, una minúcia significar en aquests delimitar llindars, aquí trencats a la seva inherent racionalitat.
A la Gaseta Municipal de 1916 constà una petició de Benjamín Peidró per a edificar una casa de planta baixa al interior d’un solar amb façana a la carretera d’Horta a la Sagrera, a la barriada de Sant Andreu del Palomar. No sé si prosperà la iniciativa, bon indicador d’un intent de destinar fons de la seva constructora en aquests enclavaments. La trilogia de Concepción Arenal i Cienfuegos quallà sis anys després. Peidró contractà a l’arquitecte Masdéu Puigdemasa, d’obra repartida del Tibidado al Camp d’Arpa, d’Horta a Sants fins a filar el relat de moltes Barcelones invisibles als catàlegs oficials.
A partir de les meves caminades solc pensar als capricis de determinades pervivències, revalorades des d’aquest rang. Les de Concepció Arenal i Cienfuegos són més meravelloses des del contrast amb els seus veïns dels inmediatíssims alentorns, finques de la segona meitat del segle XX d’una lletjor recalcitrant. El verd del gairebé gresite d’una d’elles s’amnistia pel seu joc cromàtic amb la vila de planta i pis amb balconada, matisada de grocs a tots els seus cossos.
Peidró tenia el seu domicili al número 1 de la rambla de la Muntanya del Guinardó. Era veí directe de la Masia de Can Vintró a la carretera d’Horta, just quan aquesta moria al passeig de Maragall, a un no res dels Indians. La seva vivenda del primer primera fou noticia el dissabte dos d’agost de 1924 perquè el seu fill Benjamín d’onze anys d’edat agafà un revòlver, segons el breu en un instant de descuit patern, disparant-se fins a causar-se una ferida amb orificis de sortida i entrada a la seva mà dreta.
Adelina Planchart Aguilar, vídua de Benjamín Peidró pare, mori el 28 de març de 1971, als noranta-tres anys d’edat. Els seus fills la ploraven, així com un quartet d’empreses d’autoservei i gestió immobiliària, molt reveladores ren relació al benestar financer de la família, molt enfocada al sector del totxo. El seu marit, fundador de la fortuna, pot servir com a prototip de molts dels urbanitzadors dels indians, constructores de mitjana volada amb parcel·les una mica aquí i allà al barri, fins a violar la llei natural del límit, aturant-se només per la presència hegemònica de la masia de Can Ros, embrió del Congrés.
Adelina morí al número 211 de passeig Maragall, a un primer primera. La vivenda no dista gaire del segon segment dels Indians, molt ignorat des de la seva morfologia i la incertesa de la seva adscripció, un limbe bastant intricat cap al Congrés. La casa es troba a pocs metres d’un Obrador dels Quinze. Aquesta franquícia fornera té la seva seu més emblemàtica a un empalmament, un sospir, de passeig i plaça Maragall, Navas i Olesa, un eix com a muralla de barris i obertura envers el nascut en concomitància amb el Desastre del 89, una picada d’ull més per a enredar el desplegament de la seva Història.
Catalunya Plural, 2024 
