S’han complert nou anys des de la presentació de Podem al Teatre del Barri. Era 17 de gener del 2014. Poc abans s’havia fet públic el manifest Mover Ficha. Ho subscrivíem un petit grup d’activistes, intel·lectuals i professionals fent una crida a desencallar el bloqueig de l’esquerra davant la majoria absoluta del PP. Tot i les marees contra el deteriorament dels serveis públics, contra els desnonaments i tants altres efectes de la crisi financera global, la veritat és que el país s’havia quedat en mans de Rajoy i l’esquerra parlamentària no reaccionava. El PSOE havia avalat fins i tot les polítiques d’austeritat al final del govern Zapatero (reforma de l’article 135 de la Constitució); IU era incapaç d’alterar el tauler polític i no pas per manca de mobilització. Per alterar el guió prescrit pel règim del 78 calia fer alguna cosa diferent.
Un altre discurs, una altra institucionalitat
Els sorprenents resultats de Podem aconseguirien modificar el curs previst: per tot arreu es va produir una eclosió de participació popular al voltant dels anomenats cercles; els municipalismes cívics, que aspiraven a aconseguir entrar amb força a les institucions, es van fer fins i tot amb les alcaldies de les principals ciutats; el bloqueig havia canviat de bàndol. En no resignar-se després de les europees amb el que es consideraven uns fantàstics resultats per a una formació d’esquerra, Podem es va enlairar. A finals d’any encapçalava a les enquestes: havia sortit a guanyar i era possible.
Per la pròpia genealogia de Podem el seu èxit es va identificar ràpidament amb el que era més evident: un tertulià amb indubtables dots comunicatius –acompanyat per un equip de portaveus plural i no menys competent– havia irromput a les llars de la crisi des dels platós televisius superant el discurs tradicional de l’esquerra. Dècades després de l’enfonsament del PCE i la promesa incomplerta d’IU com a moviment polític i social, un discurs ambiciós plantejava allò que fins aleshores semblava un tabú: guanyar unes eleccions generals.
La “hipòtesi populista”, importada amb èxit evident d’Amèrica Llatina, va entusiasmar tota una generació d’activistes. Es va llegir La Razón Populista d’Ernesto Laclau com antany s’havia llegit Què fer o Estat i la Revolució. L’Espanya polititzada (i part de la resta) va descobrir que existia el «significant buit» o el «nucli irradiador»; que el «poble» no era una cosa substantiva, una dada objectiva, sinó un significant en disputa; que l’eix esquerre-dreta era un parany per disputar la centralitat (que no el centre) i que la correlació de forces era determinant per definir una estratègia guanyadora.
El discurs polític es va confondre amb un conjur; el relat va adquirir dimensions màgiques. Aquells dies va regnar la sensació que n’hi havia prou tan barat i abundant com les paraules per provocar un cataclisme en el règim del 78. Més que líders, les cares visibles de Podem apareixien embolicades en una aura xamànica. El seu missatge tenia un poder més taumatúrgic que estrictament polític.
El laboratori d’una institucionalitat diferent
Sota l’èxit de la comunicació política, però, el que operava era la promesa d’assolir una democràcia real. Aquell horitzó democratitzador s’ha diluït, però al principi va ser ben real. El 15M havia convertit el cicle electoral 2014-15 en una estructura d’oportunitat subjectivament favorable (el CIS anunciava la fi del bipartidisme des del 2011). I Podem va encertar a traduir el 15M a una gramàtica política popular (un bon contraexemple seria el Partit X). El canvi en la composició social del 15M a Podem així ho va demostrar.
Però la tasca àrdua i ingent de democratitzar el règim del 78 no es podia sostenir sense una estratègia a mitjà i llarg termini. En altres paraules, necessitava una institucionalitat diferent. La cosa no va començar malament: un codi ètic proposava eliminar barreres a la participació per mitjà de les consultes cibernètiques, ningú no podria romandre en un càrrec més de dues legislatures, ningú cobraria més de tres SMIs i l’excedent de sou seria destinat a finançar projectes socials . Tot un seguit de mesures posava en marxa el laboratori d’experimentació política més gran de la nostra democràcia.
El cicle polític de Podem va finalitzar el 2019, encara que en rigor agonitzava des de Vistalegre II, sinó abans. La raó no va ser d’índole comunicativa, per més errors que es cometessin. Culpar els mitjans és excusa de mal pagador. Qui vulgui entendre de forma honesta el que ha passat ha de plantejar-se el problema de la institucionalitat, el seu encaix estratègic, territorial, etc. I per suposat discursiu. El repte persisteix. En espera d’altres canvis, vet aquí la clau.
Catalunya Plural, 2024 
