El meu Joan Manuel Serrat

Avui faré una cosa que un periodista no hauria de fer, però crec que podria interessar els lectors i per això em permeto la indulgència. Un no hauria de parlar d’ell mateix a un text periodístic, però aquest escrit és més aviat un petit recull de vivències memorialístiques relacionades amb Joan Manuel Serrat. Probablement, ho justifica el ressò que la seva retirada dels escenaris i concerts commemoratius està tenint i la meva especial circumstància personal al llarg dels anys. He viscut a prop de l’artista en diversos moments de la meva vida i estic en condicions de comunicar al lector alguns detalls que han estat per a mi vivències personals que no importen a ningú, però que poden explicar la personalitat de Joan Manuel Serrat: creativa, càlida, afectuosa i brillant. Aquest ja no és només l’artista que he seguit com a reporter, és el meu Serrat.

Un aprenent aplicat

Als fills de família treballadora ens han ensenyat a saludar amb respecte, vestir amb correcció i no dir renecs; els Froilans són tota una altra cosa però de cap manera joves obrers. Quan va començar a actuar sota la denominació d’Els Setze jutges, Joan Manuel Serrat es presentava com ho fa un jove treballador el primer dia de feina, amb un vestit marró i corbata ben ajustada, perfeccionista ell, i s’aplicava a una tasca esforçada: ensenyar als “jutges” com s’havia de fer el que deien que volien fer. Els pioners de la cançó eren conscients de les seves limitacions i sortien a escena amb dignitat i alhora sense donar-se importància, no pretenien passar per professionals i volien que el públic mirés la lluna abans que el dit que hi apuntava: la necessitat i la possibilitat de fer les “cançons d’ara” que calia fer. Serrat no, Serrat anava de debò tot i no cridar l’atenció ni atribuir-se pretensions. Format a la Universitat Laboral de Tarragona, primer com a torner fresador i després com a pèrit agrònom, estava fet a l’exigència i la precisió en la feina. Era un obrer de veritat, i per això els qui no ho eren els costava reconèixer-lo fora dels tòpics i les escalfors ideològiques del moment. Com ho era Raimon, fuster com el seu pare i punxadiscos a la ràdio (perquè ho amaguen?) o Ovidi Montllor, cambrer i mosso de magatzem. A mi em feia gràcia que, aficionat com era a la cançó, el meu barri hagués produït un “jutge” i poc imaginava que aviat pujaria als escenaris amb ell i després em convertiria en cronista del fenomen i la seva activitat.

Èxit creixent

Setmana rere setmana, els recitals de cançó eren un èxit. S’hi anaven incorporant noves personalitats, joves que començaven, el que podríem anomenar “valors locals” i figures d’estils molt variats. En el nostre cas érem quatre amics –Albert Batista, Jordi Batista, Pep Farran i un servidor– que vam assolir certa popularitat, Els 3 Tambors, més encara en haver enregistrat dos discs de quatre cançons cadascun, molt sol·licitats per fer concerts en directe perquè hi havia pocs grups elèctrics i rítmics en català i repertori propi. Habitualment fèiem la primera part del concert, amb “jutges” com Enric Barbat i Guillermina Motta, i la segona anava a càrrec de Joan Manuel Serrat. Així ens vam adonar que a l’hora de tornar cap a casa fèiem el camí plegats, cap a Poeta Cabanyes i Elcano jo mateix, que feien cantonada. Eren temps de Beatles, Rolling, folk americà i exploracions diverses. De vegades coincidíem al programa Radioscope, de Salvador Escamilla, i ens feia gràcia ser del mateix barri i voltar pels ambients de la cançó que massa joves i ingenus, havíem mitificat. I a poc a poc ens adonem que Serrat es va desmarcant de la resta d’artistes que canten en català, i no perquè ell vulgui fer diferències forçades; de la barreja que setmana rere setmana es presenta a multitud d’escenaris de pobles i viles es va destil·lant una mena de selecció que s’erigirà en avantguarda. Serrat ja no és el jove tímid que cantava “Una guitarra” sinó l’artista cada cop més professionalitzat que troba el seu lloc en un ambient molt divers format per ràdios, discogràfiques, músics, publicitaris, promotors i diferents buscavides en el qual massa sovint es veu el llautó de la trampa: fer passar per interès general i públic el que només era alleujament del benefici particular. Molts encara no ho vèiem, però Serrat començava a prendre la mida a la qüestió. I aviat va veure que a ell no l’engaliparien per aquest cantó.

L’amistat és la festa

A Serrat li agrada celebrar les alegries dels amics. Érem pels volts del maig del 68 i un servidor s’anava a casar amb la nòvia promesa, i en Joan, que ho sabia per la meva mare, va trobar la manera de participar-hi: em va acompanyar a recollir els regals de noces. Els joves de l’època no teníem cotxe, de manera que el Mini Cooper que representava el seu èxit va servir de transport amb el nano al volant. Recollida triomfal del nuvi a la plaça del Sortidor, salutacions a tot el veïnat i xiuxiueig de la jovenalla perquè l’artista li feia l’honor a l’amic que abans havia compartit escenaris als recitals de cançó i ara era ell qui escrivia les cròniques. El mini petava que donava gust i xino-xano van anar passant a recollir paquet rere paquet. Li feia més il·lusió a ell que a mi, que era el que em casava. Al final, em va retornar a la casa dels meus pares, al Poble Sec, i així es va assabentar tothom del casament i la celebració de l’amic famós. La meva mare estava que no cabia, entre les conyes dels amics com la Clua, en Jordi Clua, en Marià Albero i en Joan, expert en la importància de les mares en la vida de tot jove de classe obrera. En direm una confraternització de pobles equina via nova cançó i un aprenentatge de la conya característica dels músics, iconoclasta i alhora amable.

Obertura d’horitzons

Serrat veu que la música no té límits nacionals i no es vol deixar devorar pel model de cantautor francès. Admira Jacques Brel, però no vol ser com ell. Tampoc un Charles Aznavour passat per la paella, com podia fer témer l’evolució del seu trèmolo. Quan anava a París el noi es posava al corrent pel que fa a discografia, una mica més enllà del que era habitual en el seu ambient. Un dia torna de viatge amb dues joies inhabituals: els discos de Pete Seeger enregistrats a Folkways Records i distribuïts a França per Le Chant du Monde, i les gravacions de la italiana Nuova Compagnia del Canto Popolare i el seu espectacle “Bella ciao!” (els qui ara han descobert la sopa d’all que sàpiguin que va ser Serrat qui va importar el producte fa 50 anys). Es passa per casa amb els elapés i els posem al tocadiscs monoaural de casa meva del Poble Sec. Ens en quedem admirats; ell encara no cantava en castellà a més d’en català, però veia que el seu ofici era universalista o no era. Em va deixar els discs perquè els ensenyés als meus amics del Grup de Folk i així Xesco Boix va aprendre una versió de Bella Ciao en italià, gravada en un dels primers Discos Als 4 Vents editats per Àngel Fàbregues. El món de la cançó és, vist des del que ara sabem, el que en diem una xarxa social i fa mig segle funcionava com a tal. D’una banda, cada dia hi havia novetats d’ací i d’allà, d’altra, hi havia una mena d’adscripció o adhesió que cadascú prenia segons el seu parer. La cançó no era un compartiment estanc, estava estretament lligada a l’evolució del país. En absència de llibertat d’associació i expressió, els cantants i els seus adlàters han d’assumir rols de portaveus de vegades forçats. I aleshores veiem com, un altre cop, hi ha habilíssims inductors de preses de posició els quals, encara amb Franco viu, saben molt bé com fer, repetim, passar per interès general el que és interès particular. Probablement, el que hem viscut aquests deu últims anys sigui l’esclat final d’una manera de fer persistent i que es deia “el meu mal no vol soroll” i “amb el roc a la faixa”. Ell ho va veure aleshores i hi va contribuir el gran activista socialista Quico Sabater a malfiar del poder de la mala voluntat, d’altres han cregut que podrien dominar l’animal i al final han estat devorats per ell.

Un abans i un després de “Cançó de matinada”

Va haver-hi un abans i un després en la carrera primerenca de Joan Manuel Serrat: “Cançó de matinada”. Va causar un gran impacte, tant quantitatiu com qualitatiu: el disc més venut en català i la cançó més popular de 1967 (el segon és “Cançó del noi dels cabells llargs”, d’Els Tres Tambors, el més venut aleshores en les llistes d’èxits d’El Corte Inglés). Recordo com si fos ara mateix el primer cop que la vaig escoltar: una nit d’estiu a unes piscines d’Esparreguera, a l’aire lliure, on hi actuàvem Serrat, la Guillermina i els Tambors. Serrat ja era conegut però encara no s’havia esdevingut el seu gran “boom”. Començava a ser vist com un gendre acceptable o un nòvio amable i els seus discs anaven essent descoberts per les adolescents, que els col·leccionaven amb els d’Elvis Presley, Adriano Celentano o Françoise Hardy. Aquella cançó ja no era una tonada a tres per quatre o una balada conscienciada, era un himne juvenil d’alegria i esperança com “A hard day‘s night” en el qual un s’hi podia reconèixer. En ella Serrat ja no es recrea en una emocionalitat quasi adolescent (“Sota un cirerer florit”, “Ella em deixa” sinó que celebra l’albada rural com a explosió esperançada de vida, i més tard rebla el clau amb “Ara que tinc 20 anys”. La intuïció de Salvador Escamilla s’ha acomplert: ell era el cantant de masses que la cançó catalana necessitava, l’unicorn blanc que ja es feia esperar. Serrat ja no murmurejava, proclamava, els “20 anys” eren l’equivalent del raimonià “Al vent” tot i que les orientacions respectives eren diferents. Com el “Visca l’amor” papasseitià que cantava Guillermina Motta o l'”Anirem tots cap al cel”, de Núria Feliu.

La intuició de Salvador Escamilla

La intuïció d’Escamilla es basava en una concepció no elitista de la cultura i una posició fortament realista fruit d’un treball quotidià en què avui diríem cultura de masses. El locutor era també actor teatral, doblador, músic, cantant, artista de music hall, productor radiofònic i poeta i estava bolcat en el tracte directe i franc amb el públic més popular. Escamilla, procedent del teatre i la poesia, era un gran comunicador perquè tractava el públic de tu a tu sense afalacs ni retrets. En veure aparèixer Serrat va captar a la primera una equivalent capacitat per ser planer a partir d’una evident manca de pretensions sostinguda per qualitat i exigència. Escamilla sabia que Serrat era diferent i el seu esperit d’home espavilat amb ganes de triomfar va reconèixer l’ànim de jove amb voluntat de fer-se escoltar: tots dos estaven units per la dolorosa experiència de resistir els pretensiosos i els perdonavides. I d’aquests la cultura catalana n’era i n’és plena. Escamilla esgrimia l’èxit de Serrat com a demostració de la vigència de la seva tesi: una cultura minoritària només se’n podia sortir si evitava la temptació de l’elitisme i harmonitzava la qualitat i la vocació popular, tota la resta, inclosa la polèmica lingüística, havia d’estar sotmès a aquest principi per mor de supervivència. Es podia tenir tota la raó i alhora quedar reclòs al bàndol dels perdedors i finalment passar a ser irrellevant. He assistit a hores i hores de polèmiques entre cantants i intel·lectuals en les quals el contacte dels treballadors de la comunicació amb les realitats quotidianes era incapaç de fer conscients del que era en joc als qui sempre volen tenir raó. Per això un dia vaig sospitar que la polèmica, en el fons no només era cantar en castellà o no, era, de fet, romandre subjectes a un dictat per una voluntat de part davant un pluralisme lliurement compartit entre iguals. Amb el pas dels anys, Salvador Escamilla va mostrar un talent, creativitat, energia i lluminositat als quals no s’ha fet prou honor. Salvador fou continuada i mesquinament menyspreat pels impulsors de la cultura contemporània catalana, ebris d’elitisme, menyspreu que s’estenia a tot i tothom que no es plegués al dictat. Ningú ha celebrat el seu paper no ja pioner sinó enormement creatiu i capacitat de sintonia popular. Salvador podia tenir limitacions i defectes, però els miserables que el menyspreaven eren mala gent. Ni ell ni Serrat van ser derrotats, però.