Toni Batllori, dibuixant de pancartes

Arran de la mort de Toni Batllori he desempolsat un arxivador que tenia sobre el Diari de Barcelona. És a dir, sobre la seva mort com a diari en paper. El vell Brusi (sobrenom amb què es coneixia el diari perquè així es deia qui en va ser el seu propietari durant bona part del segle XIX) va sortir per últim cop com a Diari de Barcelona el 29 d’abril de 1993. L’endemà es va transmutar en Nou Diari, edició Barcelona, i així va (mal)viure els seus últims mesos fins que el 26 de gener de 1994 va aparèixer per últim cop en paper i tinta (amb posterioritat ha tingut, i segueix tenint, altres vides en format digital).

Des del 1792 havia estat Diario de Barcelona –i era descrit com el “degà de la premsa continental”, ja que només The Times era més antic–, però el 1984 es va deixar de publicar i el 1987 va renàixer en català, gràcies a una aliança entre l’Ajuntament de Barcelona, que n’havia adquirit la capçalera, el grup Zeta i l’ONCE. Amb aquella operació, el maragallisme intentava que la informació feta en català no fos patrimoni exclusiu del pujolisme i l’Avui. Però l’invent no va reeixir. Zeta es va retirar d’aquella empresa tan aviat com va poder i l’ONCE de l’intrigant Miguel Durán es va quedar com a propietària gairebé única d’un diari que perdia diners a cabassos. I així s’arriba al 1993, en plena crisi postolímpica, quan l’organització de cecs es ven les accions als empresaris de premsa lleidatans Emili i Carles Dalmau, propietaris del diari La Mañana, els quals es presenten amb un ambiciós projecte de diari català, amb diverses edicions locals. Això obligava a un canvi de nom, ja que un diari que volgués arribar a tots els catalans difícilment es podia dir “de Barcelona”, per molt degà de la premsa que fos. Semblava lògic. O no. Tant li fa. Els càlculs dels Dalmau van fallar de molt. Però jo he vingut a parlar del Toni i no dels Dalton, el nom amb què de seguida se’ls va conèixer a la redacció.

Durant aquells set anys de Brusi en català, el Toni Batllori va estar publicant una tira diària a les pàgines d’opinió. Això passava abans que fes el salt a La Vanguardia, on viuria la seva consagració definitiva com a gran ninotaire. Però l’encert i l’enginy amb què el Toni era capaç de fer passar l’actualitat pels ninots del seu escriptori no s’explica sense aquells set anys de vinyeta diària al DdB. A la seu del carrer Tamarit, el Toni aterrava cada vespre (excepte caps de setmana) amb la seva tira al braç, que ens entregava als redactors de la secció de tancament. En aquell moment no existia encara el correu electrònic ni internet havia arribat a la premsa, per la qual cosa no hi havia més remei que fer el que feia el dibuixant: aparèixer per la redacció amb l’original de la vinyeta que publicaríem l’endemà. He llegit aquests dies que el Toni va continuar fent-ho fins a l’últim dia a La Vanguardia i no m’ha estranyat. Recordo que li agradava observar la reacció de la primera persona que llegia la tira. Crec que volia assegurar-se que la broma, la ironia o la pulla s’entenien. I si es prestava feia petar la xerrada una estoneta amb aquest o l’altre.

He dit que havia desempolsat un arxivador perquè aquell 26 de gener de 1994, després d’uns mesos tempestuosos (els pagaments de les nòmines s’havien començat a endarrerir després de l’estiu fins que va arribar el moment que es van deixar de pagar), els treballadors vam trobar que algú havia entrat de nit per endur-se una maquinària de la part de tallers sense la qual era impossible fer el diari. Érem en uns temps en els quals encara una part del procés de producció es feia a la redacció i que, per tant, a banda de periodistes el diari tenia personal de tallers. Per mostrar la irritació del moment recupero tres tires del mateix Toni publicades al diari aquell gener del 94. No van ser les úniques andanades contra la propietat que van aparèixer al mateix diari. Conservo un horòscop delirant en el qual tot eren al·lusions als Dalmau i els impagaments.

Amb la desaparició de la maquinària, aquell dia també es van esfumar la propietat, el gerent i el director, director adjunt, subdirectors i caps d’àrea (amb alguna honrosa excepció). O sigui que una vuitantena de treballadors ens vam quedar en un estrany llimbs: no podíem fer la nostra feina, no cobràvem, i en canvi teníem un contracte vigent amb una empresa en actiu i ningú ens havia acomiadat. Vam decidir en assemblea que, per lluitar pel que ens devien, ens havíem de fer forts a la seu del carrer Tamarit. Ocupar-la indefinidament, de dia i de nit. La major part dels afectats hi seguíem anant cada dia a preparar accions i mobilitzacions o informar-nos de les gestions del comitè d’empresa i l’advocat. Però la nit era el moment clau, ja que ens havíem d’assegurar que ningú hi entrava per la força i ens impedia l’entrada, o sigui que hi passàvem la nit fent torns en grups de 4 o 5 persones. I el Toni, que formalment era un col·laborador (si bé el jutge acabaria reconeixent-li la vinculació laboral), no faltava mai. En puc donar fe perquè formàvem part del mateix torn de nit.

Jo tenia el record d’una foto del Toni embotit en el sac de dormir, de bon matí, amb un somriure a la boca malgrat la cara de son. I això és el que buscava en aquell arxivador. Pensava fer un tuit per recordar que, mentre altres van tocar el dos a la recerca d’una solució personal, el Toni, un col·laborador que ja no era una criatura (molts dels redactors ho érem) i que tenia responsabilitats familiars i compromisos professionals (col·laborava amb El Jueves, El Triangle i La Vanguardia, potser altres), es va sumar a les accions de protesta. No he trobat la imatge, però sí en canvi altres fotografies que m’han fet adonar que durant aquells mesos que ens vam manifestar a la plaça de Sant Jaume, o davant la seu de l’ONCE (els Dalton l’acusaven d’haver incomplert el contracte de compravenda) o davant la seu de La Mañana a Lleida, el que portàvem com a pancartes eren gairebé sempre obres del Toni. La major part de les que es veuen a les fotos que conservo tenen clarament el seu segell.

També durant aquells mesos de tancament i protestes els treballadors vam editar fins a quatre “edicions especials” del Nou Diari (porten les dates de 2 i 28 de febrer, 6 d’abril i 11 de maig) a través de les quals anàvem informant, als veïns del barri de Sant Antoni i a qui fos, de l’estat del conflicte i de les malifetes que anàvem esbrinant dels accionistes i exdirectius, unes edicions que repartíem en les diverses mobilitzacions i a l’entrada del diari, en un simulacre de quiosc de l’ONCE fet en fusta que ens endúiem a les manifestacions i que tampoc hauria estat possible sense les habilitats manuals del Toni. Els lectors pagaven la voluntat i amb aquells diners de la caixa de resistència suposo que aconseguíem pagar la impremta. I en tots aquells diaris de 8 planes la imatge d’obertura és una gran vinyeta-denúncia del Toni Batllori.

Vam abandonar la tancada quan el jutge del social va confirmar el nostre acomiadament improcedent i el deute de l’empresa en fallida amb cadascú dels treballadors, la qual cosa ens permetia anar al Fogasa a reclamar part de la indemnització i a l’INEM a tramitar l’atur. Diu molt de la meva proverbial falta de visió el fet que m’emportés algunes fotos de record i cap d’aquelles pancartes. No sé si algú se’n va endur alguna a casa o si van quedar abandonades a qualsevol racó d’aquella redacció desballestada. És el més probable. Una autèntica pena, perquè mereixerien formar part de la mostra antològica que algun dia li dedicaran al Toni.

Postdata. El 2007, tretze anys després d’aquella moguda, quan ningú ja no hi comptava, vam rebre un avís del Quico Ràfols, el president del comitè d’empresa en aquella redacció i que avui ho és del Sindicat de Periodistes de Catalunya (SPC). L’advocat havia continuat perseguint aquell cas, va evitar que s’arxivés definitivament i, d’alguna manera que tècnicament soc incapaç d’explicar, va trobar com collar als Dalmau i reclamar davant la justícia el pagament del deute pendent. Els Dalmau van anar a judici i van haver de treure d’algun lloc 2,5 milions d’euros perquè els treballadors cobréssim els salaris que no havíem cobrat ni abans ni després de tancar, és a dir, que també vam acabar cobrant tot o bona part d’aquells mesos que vam estar a les barricades i als llimbs. També aquesta història s’hauria d’ensenyar a aquells qui no saben o no volen saber per a què serveixen els sindicats.  

Postdata 2. Lamento no conèixer l’autoria de les fotos que he publicat en aquest article, sens dubte fetes per fotògrafs de l’última etapa del Brusi. Espero que els companys em disculpin.