Huertas i Fabre no tenen la raó universal al seu Tots els barris de Barcelona, però la seva feina fou molt important, fins a deixar-nos als hereus una sèrie de pistes amb molt valor per a comprendre l’evolució dels barris i aquell que hagués sigut de en cas de sonar la flauta amb una altra melodia.
A la secció dedicada al Carmel, molt actiu als anys setanta per la profunditat de les seves protestes veïnals, es menciona com just fa un segle es contemplà l’opció de construir el Palau Reial a la Muntanya Pelada. El fet hagués sigut copernicà en un sentit de canvi, si bé en aquella època aquest barri no tenia la configuració sociològica forjada durant el Franquisme, quan després de la Guerra esdevingué un cim per a la immigració, d’origen castellà segons el nomenclàtor de la zona.
Abans, n’hi ha prou amb llegir una novel·la com El carrer de les Camèlies per a comprovar-ho, la seva ubicació era perfecta per a les viletes de senyors, amants, vídues i tots aquells desitjos d’allunyar-se de la ciutat sense anar-se’n. El paradigma popular d’aquest fet seria la torre Libro del carrer Hortal, avui amb molta pompa afegida a la seva façana per a recordar el simbolisme de la finca, propietat als seus inicis del sacerdot i filòleg Antoni Maria Alcover, qui disposava d’unes vistes espectaculars al seu temple de pau, més tard a mans d’una família del negocio de les drassanes.
Aquesta calma, propiciada en gran mesura per la baixa densitat poblacional i els dons de la natura, es trencà amb el Cautivo y desarmado del primer d’abril de 1939. El Carmell s’aïllà gairebé per decret; a ningú hauria d’estranyar el robatori de motos a la Rambla del Pijoaparte de Últimas tardes con Teresa, doncs furtar aquests vehicles de dues rodes estalviava a l’outsider de la misèria moltes soles de sabates, doncs fins 1963 no tornà el transport públic a l’indret, mentrestant ple de bat a bat d’ànimes amb l’esperança d’un millor futur.
La meva relació amb el Carmel és de pur idil·li, no ho negaré pas. Una de les meves rutes preferides consisteix en pujar el carrer de Sigüenza. Quan deixo enrere la parròquia de Santa Teresa sempre observo una raresa especial, batejada per Google com la plaça de l’Esvoranc, record d’aquell atroç forat de trenta-cinc metres de profunditat i trenta de diàmetre, causat el 27 de gener de 2005 per la construcció d’un túnel per a la línia cinc del Metro.
L’àgora d’aquest desastre és un res amb memòria tan sols pels veïns del passatge de Calafell i el carrer Conca de Tremp, molt conscients del desallotjament de vuitanta-quatre edificis. Un xic més amunt, després d’ascendir pendents remeiades a d’altres carrers per escales mecàniques, apareixen una sèrie d’immobles, impossibles i dempeus. A les seves terrasses clamen per una reubicació total dels afectats d’aquest enclavament, invisible pel cercador geogràfic més emprat per mig Planeta, incapaç d’entendre fenòmens com el passatge de Sigüenza, metàfora de problemàtiques de present i avenir per la barriada.
Aquestes es resumeixen en les necessitats de la postguerra. Podien arribar un ma davant i una altra darrera, podien trepar per camins sense asfaltat ni enlluernat, però això no comportaria renunciar a edificar amb les seves pròpies mans les vivendes per a disposar d’un sostre, sense trencar-se gaire el cap per la llegenda de posar-lo abans del cant del gall.
Els habitants del passatge de Sigüenza toparen amb una dificultat extra. La travessia era, segons el mapa parcel·lari dels anys trenta, un barranc conseqüència del curs del torrent del Paradís, enfonsat sota el carrer i amb una orografia amb pendents mitjanes del 9%. Per a esmenar tants entrebancs, l’elecció fou generar obra edilicia pròpia i unir el carrer de Sigüenza amb el rierol mitjançant una sèrie d’escales en successius ascensos més que angostos, fins a desafiar el rànquing d’estretors comtals.
Des d’aleshores, han transcorregut més de setanta anys i la qualitat s’ha ressentit. Durant la Pandèmia es desallotjà d’urgència als inquilins del número 95, quelcom emulat a posteriori amb els del 93 i el 97, socorrent als damnificats a través del Centre d’Urgències i Emergències Socials de Barcelona, el Centre de Serveis Socials del Carmel y la Oficina d’Habitatge d’Horta Guinardó.
El Consistori té l’objectiu d’expropiar per a reconstruir des de la protecció oficial al gruix de números senars del passatge. A l’entrada del mateix, el grup d’ERC del Districte ha penjat una nota on es resumeix força bé l’estat de la qüestió: la modificació del Pla General Metropolità del Carmel s’estipulà el 2010. Ha passat més d’una dècada i la situació és d’incompliment d’allò acordat. Esquerra, quelcom obvi en un partit amb aspiracions de guanyar les properes municipals, vol aprofitar la jugada en benefici propi, per això posa el dit a la nafra de l’actuació del govern d’esquerres; el seu màxim representat socialista es personificà en aquest racó oblidat amb la ingenuïtat de voler arrencar alguns vots de la desesperació.
La imminència de la cita electoral ha generat una espècie de caos entre la ciutadania, a la que es ven, no sense desaprovació a moltes enquestes, la fita de la Súper Illa de l’Eixample i els treballs a la Diagonal envers el tramvia unificador. Les andròmines de l’immens extraradi barceloní surten poc a premsa; al llarg d’aquest darrers mesos servidor ha pogut comprovar a més d’una noticia la negligència periodística a l’hora de dominar la geografia barcelonina, mostra inequívoc del maltractament proverbial a tot allò fora de focus.
Entre les meves preocupacions al voltant del passatge de Sigüenza hi ha la seva conservació morfològica. Seria demencial, potser no tant des de la lògica del poder, perdre aquesta línia oscil·lant. Hem de descartar-ho des de l’historial de la plaça de Sant Jaume, sempre frisós, almenys des dels anys quaranta, per destrossar el riquíssim llegat dels passatges, en general sempre amb una explicació sobre la seva existència per a major molèstia dels fanàtics del ciment a qualsevol centímetre urbana.
Per ara, encara respirem tranquils. Si sobreviu el passatge de Sigüenza no cal atendre gaire protecció patrimonial. La comissió del ram cataloga a tota velocitat, sense gaire agrair els serveis prestats, sens pensar en com tot allò realitzat pels nostres antecessors meritaria quelcom més que fitxes d’arxiu. Hem de donar-lo a les persones des de la informació i el coneixement, no només per a tenir els nervis salvats per tanta hipocresia.
Si algun dels responsables d’aquests varis embolats llegeix aquestes pàgines podrà refutar-me amb facilitat; des l’esvoranc., res es el mateix al Carmel. Haurien de meditar si l’èxit és seu o d’una resurrecció d’aquest exhibir les seves vergonyes per desídia, causa de posar-se les piles el 2005, així com durant aquells prodigiosos setantes de carmelites exaltats fins a ocupar un Ple Municipal i forçar l’expulsió de Porcioles de la seva poltrona.
Al cap i a la fi, sense ratificar la frase sobre el neoliberalisme dels Comuns transvestit de progressisme de postaleta, l’alcalde franquista fou un abanderat de l’abandó i la verticalitat de totes totes, amb l’agreujant, fabulós pels seus fins, de no tenir cap tipus de moralitat, quelcom encara a determinar en els actuals governants.
El torrent del Paradís baixava la muntanya del Coll per a després confluir amb el del Carmel a l’escarpat carrer Llobregós. Segons el planisferi dels trenta, aquesta corrent prosseguia pel carrers del Agudells, qui sap si per l’escaleta amagada i envoltada de males herbes, junció a la contemporaneïtat del barri amb el carrer del torrent del Carmel, a la falda de Font d’en Fargues i encaminat envers el passeig Maragall. A la cantonada d’aquest amb Peris Mencheta hi ha unes estructures amb clar aspecte de vinculació amb allò fluvial, supervivents malgrat l’erecció d’un nou bloc al cantó mar, fonamental per a esborrar de la superfície el curs del torrent de la Carabassa.
Al sector muntanya de Maragall donem amb l’homònim carrer del rierol, una senda sorrosa amb molta vegetació al seu fon, una porta com a indici d’Humanitat i un mur per a parapetar-nos en els nostres progressos per aquest secret. Si es rehabilités, podríem comptar amb una àrea pedagògica i un jardí per a aquest tram, des del meu punt de vista urgit d’aquestes dues novetats, si bé tot allò dit no té pinta de concretar-se des de prioritats més propagandístiques.
El torrent de la Carabassa fou essencial per a moltes masies carmelites i hortenques, sense ometre l’ara famós carrer d’Aiguafreda, junt a les casetes de la Baixada de Can Mateu, demolides durant la Pandèmia, una època genial per a la premeditació i la nocturna alevosia des de la promesa de vivendes socials rematada amb una performance sobre l’aigua durant la Festa de l’Arquitectura dins d’aquest cinisme de llum i color ben pròpia de la progressia que comanda, res inusual en aquest país de banderes, retallades i poc reflexionar sobre la redistribució de la riquesa per a pal·liar tots els mals de les Barcelones suburbials, en perill de ser una Zara més de la homologació, estupenda pels nòmades digitals de m’agrada a Instagram i pèssima pels empadronats, foragitats de la ciutat per a consolidar aquesta particular interpretació del bé comú.
Catalunya Plural, 2024 
