La necessitat d’una renda bàsica universal (RBU) és una qüestió de justícia social, amb la finalitat de garantir el dret a l’existència i així promoure la llibertat de les persones. No obstant això, s’ha escrit molt sobre l’impacte que pot generar en multitud d’aspectes i que justifiquen, encara més, la seva aplicació. En aquest punt és útil aturar-se i identificar la incidència que una RBU pot tenir sobre la població jove ateses les seves particularitats i problemàtiques concretes, per tal d’entreveure el seu potencial emancipador. Abans de res, aclarir que si bé el jovent no és un grup homogeni pel que fa a condicions socioeconòmiques, es troba en una mateixa etapa vital i comparteix elements que, en general, fan útil analitzar-lo de forma independent. Una RBU no solucionaria de cop les problemàtiques del jovent. Podem pensar en els preus de l’habitatge desorbitats o la inestabilitat laboral. Per a fer-hi front també calen polítiques concretes. Però assegurar les necessitats materials bàsiques, tal com fa l’RBU, sí que té una incidència directa en els efectes que provoquen algunes d’aquestes problemàtiques.
Un dels passos més rellevants que un fa al llarg de la seva vida és començar un projecte de vida autònom. El 2021 a Catalunya menys d’un de cada cinc joves de 16 a 29 anys vivia fora de la llar d’origen (el 17,0 %). Avui en dia poder escollir emancipar-te és un privilegi. Sobretot perquè el cost de les despeses relacionades amb l’habitatge és abusiu. A l’Àrea Metropolitana de Barcelona la taxa de sobrecàrrega, que indica el percentatge de població que viu en llars que destinen més d’un 40 % de la seva renda disponible a les despeses relacionades amb l’habitatge, se situa al 12,3 % per al conjunt de la població i augmenta fins al 17,7 % en el cas del jovent. El panorama és molt més cru per als qui viuen de lloguer: el 2018 a Catalunya la taxa de sobrecàrrega de la població que viu de lloguer s’enfilava fins al 34,5 %, mentre que la de la població que viu en llars de propietat era de menys del 3,0 %. El 2017, última dada disponible, entre la població de 20 a 34 anys emancipada únicament el 24,5 % vivia en un habitatge de propietat. Els problemes associats amb els costos de l’habitatge s’agreugen per a les persones joves i, sobretot, per al jovent que viu de lloguer. En una etapa transitòria com la de la joventut viure de lloguer pot ser molt adequat, si bé cal tenir present la càrrega econòmica tan abusiva que comporta en l’actualitat. Una RBU reduiria aquesta càrrega, millorant la situació econòmica de bona part de la població, i del jovent en particular. D’aquesta manera es promouria que la població jove pogués escollir si es vol emancipar de la llar d’origen o no, si comença un projecte de vida autònom o no.
El jovent tampoc ho té fàcil en desenvolupar els projectes professionals, ja siguin personals o col·lectius. La seva situació laboral és, en termes generals, precària. La població de 16 a 29 anys el 2021 presenta una taxa de temporalitat del 49,0 %, un percentatge de l’ocupació a temps parcial del 27,2 % (bona part per no poder trobar una feina a temps complet) i una taxa d’atur del 22,3 %. És a dir, entre el jovent de 16 a 29 anys: un de cada dos té contracte temporal, un de cada quatre té una jornada a temps parcial i gairebé un de cada quatre vol treballar, ha cercat feina, però no treballa. Per la població de més de 29 anys aquestes dades milloren notablement (14,7 %, 10,5 % i 9,3 %, respectivament).
La precarietat laboral provoca que els ingressos de la població jove puguin no ser suficients per a viure dignament. Atesa la centralitat del treball remunerat com a font principal d’ingressos la situació d’inestabilitat impacta en les seves condicions de vida. Així, la necessitat fa que en algunes situacions s’hagin d’acceptar feines precàries. I no per voluntat pròpia, sinó per l’obligació “autoimposada” derivada de la necessitat. L’RBU podria desplaçar el treball remunerat com a font, principal i essencial, d’ingressos. Haver d’acceptar unes condicions laborals donades, per més o menys precàries que siguin, deixaria de ser l’única manera d’obtenir uns recursos suficients per a viure. Es tracta de generar el context per a que un no es vegi obligat a acceptar qualsevol tipus de condicions. En conseqüència, el poder de negociació de les persones treballadores augmentaria, i la dicotomia ja no seria “això o res”, sinó “això o l’RBU”. Especialment per a aquelles que avui en dia es troben en situacions més precàries i, per tant, sense gaire marge de negociació, com bona part del jovent.
La seguretat econòmica que aportaria una RBU també ha de promoure que el jovent pugui decidir emprendre qualsevol mena de projecte professional, ja sigui individual o col·lectiu. Evidentment, no es garanteix l’èxit del projecte, però es tracta de garantir l’oportunitat de poder-ho intentar, de poder-se llençar a una piscina plena d’aigua i no a una piscina buida. L’oportunitat de provar-ho i fracassar no hauria de ser exclusiva de qui s’ho pot permetre.
De la mateixa manera, amb l’RBU el jovent també tindria més capacitat de decidir quina part del seu temps dedica al treball remunerat. Això no implica deixar de treballar. Un mateix podria decidir, per exemple, dedicar més temps al treball voluntari participant en entitats i associacions diverses, o dedicar-lo a la creació cultural i artística amb condicions dignes i de forma sostenible i no en la lògica sistèmica de sobreproducció, tal com reclamava part del sector. És necessari dedicar part del temps a determinades activitats, remunerades o no, que un mateix escull per pròpia voluntat, per gaudi. Si es creu que el desenvolupament de les persones va més enllà d’anar al lloc de feina dia sí i dia també, el poder disposar d’uns recursos mínims garantits és fonamental.
Una RBU també podria facilitar la formació del jovent. Part de la població jove es pot veure privada de formar-se per motius materials com el cost econòmic, o el fet d’haver de compatibilitzar feina i estudis que dificulta el dedicar-se plenament a segons quines trajectòries formatives. Estudiar no és barat, ni pel cost directe ni pel cost d’oportunitat. L’RBU pot ajudar al jovent a formar-se, si així ho decideix cadascú. Pot equilibrar, parcialment, les oportunitats en el període formatiu i, així, abordar les desigualtats en les oportunitats i recursos per formar-se i aprendre.
En resum, una RBU pot ajudar al jovent a formar-se, a decidir a què dedica el seu temps, a emprendre projectes professionals i/o a començar un projecte de vida autònom. Per a la població jove l’RBU té un potencial clarament emancipador en àmbits diversos. També pot abordar l’estigmatització que pateix la joventut per la qual se la culpa de la situació precària en què es troba quan, en veritat, la causa s’ha de buscar en les oportunitats que se li ofereix. L’RBU és un punt de partida i, en conseqüència, no és suficient. La resta de polítiques públiques enfocades a garantir i protegir les condicions i oportunitats de vida de la població jove són igualment necessàries. L’RBU només és una forma de garantir que les oportunitats del jovent (i de tota la població) no es vegin tan condicionades per la capacitat dels individus i les famílies de disposar de més recursos econòmics. I no és poc.
Catalunya Plural, 2024 
