La mort de Josep Maria Espinàs no ens ha agafat per sorpresa. No estava gaire bé, era molt gran i de tant en tant, pensaves, l’Espinàs aguanta. Bé, ja se n’ha anat. Els records suraran, s’ompliran pàgines i pàgines on se’ns informarà, amb sentiment, de tot el que va fer, tantíssimes coses a més a més d’escriure. Espinàs, com tants d’altres, deixarà la seva petja en productes, diguem-ne, concrets, tangibles: literatura, música, periodisme, tasca editorial, etc. Són realitats inqüestionables, fets. La seva mort, en aquest sentit, i de manera palesa, no ha estat estèril. Però per a mi, res no m’omple més d’agraïment, ara en el moment del traspàs, que la seva “durada”. Ha estat un darrer servei a la nostra cultura. La “durada” és un intangible, i el seu valor fins i tot és opinable. No ho veig així.
La cultura catalana, ves a saber per què, ha anat sempre curta de referents traspassats després d’una llarga vida. Les grans figures ens han deixat a edats relativament poc tardanes tenint en compte els estàndards actuals. Els referents “vells” són imprescindibles per fer de pont i mantenir un lligam “real” amb el passat. Espriu, Maria Aurèlia Capmany, Montserrat Roig, fins i tot Pere IV, per exemple, cadascú amb la pròpia circumstància, entre molts d’altres, se’n van anar massa aviat.
Els referents nonagenaris “en vida”, com Foix, sense anar més lluny, ens lliguen indefectiblement amb el passat i mentre “duren” difícilment pots manipular-los. Ara mateix, tenim el cas de Josep Vallverdú, ben viu, en farà cent al juliol, és un esdeveniment extraordinari perquè ens posa davant del mirall: són testimonis d’èpoques i moments que molts voldrien situar en el còmode calaix de la calaixera per tal de poder utilitzar-los a conveniència. Però no, són vius, i tenen ulls, orelles i memòria.
Josep Maria Espinàs, que relliga la nostra cultura per tantes bandes, i tan ben relligades, ha aguantat. Ja sé que per algú, en aquest moment de sentiment, aquesta afirmació resultarà massa prosaica. Però l’exemple dels vells, pel simple fet de saber que hi són, a més a més de tot el valor de la seva producció “tangible”, és imprescindible. Tenim tendència a amagar-los. França en faria bandera. N’organitzaria homenatges públics amb la més mínima excusa. Perquè homenatjar-los fóra autohomenatjar-se. Nosaltres, no. No en sabem gaire. Només cal veure la tristor i deixadesa d’uns quants “centenaris” celebrats en els últims anys. Per saber tot el que ha fet Josep Maria Espinàs, tantíssim, només cal acudir a la Viquipèdia. I a partir d’aquí, treure’n tot el suc que es vulgui. L’intangible no l’hi trobareu pas. Gràcies, mestre Espinàs, per haver durat tant i amb la dignitat intacta. Se’n diran moltes coses, però aquesta, també s’havia de dir.
Catalunya Plural, 2024 
