La primera gran sèrie del 2023 és The Last of Us que s’emet a HBO Max i que en el seu tercer episodi ens ha explicat una història molt bonica, una mica apartada de la trama principal i que està basada en uns personatges que sortien al videojoc en què es basa la sèrie. Perquè la sèrie és una adaptació d’un videojoc que va sortir el 2013 i que des de llavors ha estat una de les franquícies més importants per a Playstation.
Neil Druckman és el creador del joc (en un sentit ampli, ja que un joc és el resultat del treball de moltes persones) i és ell mateix qui s’encarrega amb Craig Mazin (Chernobyl a HBO Max) d’adaptar aquest joc per a la sèrie . En altres paraules, la mateixa persona que estava darrere del joc està ara darrere de les càmeres de la sèrie, com a punta de llança de l’adaptació. No és un càrrec honorífic dels que es posen perquè cobri una mica més, o perquè sembli que la sèrie compta amb el segell d’aprovació de l’autor original, no. Neil Druckman és el showrunner de The Last of Us a HBO Max al costat del ja esmentat Mazin.
Tot aquest pretext és per anar tancant sobre el tema principal que vull comentar avui, a més de recomanar encaridament la sèrie en cas que quedi algú que no l’estigui veient. I és que en aquest tercer capítol hi ha hagut un cas de review bombing molt evident. El Review Bombing és quan algun grup s’organitza en línia per donar una valoració negativa a algun producte. Per exemple, acaba de passar a Pablo Motos per un comentari poc afortunat sobre un cantant coreà.
Al moment d’escriptura d’aquest article (matinada del 3 de febrer) aquestes són les dades que podem obtenir a la web més popular per a informació de cinema i televisió imdb.com quan anem episodi per episodi a veure les valoracions dels usuaris.
He creat dos gràfics diferents per eliminar el factor de la participació ja que en haver rebut una campanya negativa, normalment s’intenta compensar amb una altra de positiva. Però igualment a les gràfiques percentuals no queden dubtes de l’atac de comentaris negatius. En el primer i segon episodi amb prou feines hi ha una nota baixa. Tot i això en el tercer és gairebé un 30%.
Els que segueixen la sèrie ja saben què ha passat aquí, però potser algun lector no està al corrent del que ha passat en aquest tercer episodi que d’una manera molt breu he descrit a l’inici de l’article. Resulta que la història que ens explica “Molt molt de temps” (títol de l’1×03 de The Last of Us) és la d’un survivalista (o prepper) d’aquells que sempre estan preparats per si passa un desastre, i com aquest senyor, Bill, va ser capaç de viure allunyat del món una vegada va passar el desastre sobre el qual tracta la sèrie. Però també ens explica com en aquesta situació va trobar Bill l’amor, concretament l’amor de Frank, un altre home.
Que la història d’amor que ens explica l’episodi sigui una història homosexual és per a la majoria de persones una mica anecdòtic. El que ens expliquen és preciós independentment de l’orientació sexual de cap dels protagonistes. Les interpretacions són sublims, el desenllaç et trenca el cor i el guió és a l’alçada de les circumstàncies. A més, la relació homosexual ja era evident al videojoc base, tot i que el desenllaç és diferent ja que en el joc la trama se centra en els protagonistes principals i no es pot parar 40 minuts en uns secundaris.
Que els personatges siguin gais en el joc original, que el creador del joc sigui també el de la sèrie, que les interpretacions siguin bones, que la història sigui bonica, etc. no ha estat suficient per lluitar contra l’homofòbia que transpiren aquestes campanyes de review bombing. L’excusa sempre serà una altra, poca gent admetrà que el molesta veure homosexuals, i especialment gais, feliços i en relacions agradables. La guerra contra la “inclusió forçada” i tot allò “woke” a l’entreteniment no és més que una capa necessària per poder tapar el racisme, l’homofòbia, el masclisme i altres actituds tòxiques que segueixen estant entre la població, però que d’alguna manera han après que és millor no dir-ho en veu alta.
The Last of Us no és la primera sèrie a veure’s atacada per aquest sector retrògrad, de fet poques són les pel·lícules o sèries que se salven d’aquests atacs. Especialment les que tenen algun altre contingut anterior en què es basen. A Velma (HBO Max) han reimaginat el personatge de Scooby Doo com una noia bisexual desi-americana ja que l’actriu de veu i creadora de la sèrie Mindy Kaling (The Office) és nascuda de pares índis. Us animo a clicar i veure les seves notes a imdb. A “Els Anells del Poder” (Prime Video) van tenir el desvergonyiment de fer que la protagonista fos una dona guerrera i que un elf tingués la pell fosca, ja us podeu imaginar el que va passar. Podríem posar casos i casos de sèries o episodis concrets on hi ha review bombing, però prefereixo posar un altre exemple d’una sèrie que no va funcionar gaire bé. First Kill (Netflix) tracta sobre una vampira i una caçavampirs que comencen una relació. Òbviament, una relació lèsbica que es veurà afectada pels rols que tenen cadascuna en aquest món. Una sèrie força fallida que es va cancel·lar al final de la primera temporada, actrius molt mediocres amb cap química entre elles. Tanmateix, si veiem les seves valoracions no detectem cap indici de review bombing. I és que si el producte està dissenyat com a sèrie de lesbianes llavors ja no molesta tant? O és que si no és una sèrie de màxima difusió no els arriba als odiadors professionals? El cas d´Ana Bolena d´AMC+ és un altre paradigmàtic. Es va contractar una actriu negra per interpretar la segona dona d’Enric VIII i la campanya va ser tan gran que la pròpia web censura els resultats.
Sempre que s’adapta un material anterior, ja sigui una novel·la, una pel·lícula anterior, una altra sèrie, un videojoc o un esdeveniment històric, es faran canvis. Natalie Dormer (Game of Thrones) també va interpretar Ana Bolena, i ho va fer amb els seus preciosos ulls verds, cosa que el personatge històric mai va tenir. No li van posar lents de contacte marrons per ser més fidels a l’original. No obstant, ningú es va queixar. Si els únics canvis que molesten un espectador són aquells que tenen a veure amb la raça, el sexe o l’orientació sexual… aquest espectador no té problemes amb els canvis, té problemes amb les races, els sexes i les orientacions sexuals. I un cas com el del tercer episodi de The Last of Us n’és una mostra evident.
P.S. Vegeu The Last of Us
Catalunya Plural, 2024 
