Aquest gest, que es reclamava des de feia temps per part de l’associació “Barcelona amb l’apartheid NO” — així com de més d’un centenar d’associacions i entitats vinculades a la defensa dels drets humans com Lafede.cat o el Consell de Joventut per Catalunya—, feia setmanes que sobrevolava el debat polític de la ciutat, quan “Barcelona amb l’apartheid NO” va aconseguir reunir les signatures suficients per incloure en un punt de l’ordre del dia del plenari el debat sobre l’agermanament i el seu trencament.
Colau, ara, decideix tirar pel dret i suspendre amb l’acord d’agermanament amb Tel-Aviv, i ho fa abans que la proposta arribi al Ple en una acció que ben segur aixecarà polseguera: qualsevol acte que impliqui una crítica al règim d’Israel, encara que es diguin les mateixes coses que les que afirmen Amnistia Internacional, desperta el recel — i l’enuig — d’una part de la ciutadania catalana vinculada a les elits econòmiques i polítiques, especialment aquelles lligades a l’antiga CiU. Ja des de l’època de govern de Jordi Pujol les lloances a l’estat d’Israel han anat teixint un relat en el qual s’establien paral·lelismes entre Catalunya i Israel com a paradigmes de nacions oprimides. “Israel és clarament un company de viatge de Catalunya”, afirmava Artur Mas l’any 2013 mentre estava de viatge oficial a Orient Mitjà. És evident que Israel ha estat una nació històricament oprimida, tan evident com és que avui en dia és un estat que oprimeix, mata, i ocupa territoris palestins de manera sistemàtica vulnerant una vegada i una altra les convencions internacionals.
Cal recordar que els acords d’agermanament no tenen efectes concrets un cop signats. Representen una voluntat general de potenciar els vincles amb un altre municipi per a facilitar-ne l’intercanvi cultural, social, i econòmic. Aquesta figura es va popularitzar després de la Segona Guerra Mundial entre aquells pobles, majoritàriament de França i Alemanya, que havien estat enfrontats durant el conflicte bèl·lic. A mitjans dels anys seixanta s’hi inclouen països de l’est i de fora el continent europeu, amb acords entre entitats locals del nord i sud basats en la cooperació i la solidaritat.
És possible que quan Joan Clos va signar l’acord d’agermanament tingués una mica més (molt més) de sentit que el que té mantenir-lo avui en dia. Llavors Israel i Palestina es trobaven en un llarg procés de negociacions de pau que, per primera vegada des que va començar el conflicte, desprenien una petita esperança de canvi en l’estatus quo. La signatura de l’acord, llavors, tenia un sentit moral i estratègic. Ara ja no. Tot el contrari: Israel no és cap referent per a Catalunya, i Tel-Aviv no ho hauria de ser per Barcelona.
Catalunya Plural, 2024 
