D’una manera o d’una altra les peces tard o d’hora encaixen. De petit, vaig poder comprovar com de poroses eren les fronteres dels meus barris. A vegades, anava amb ma mare al Cine Río al número 40 del carrer de Matanzas, als Indians. Recordo una nit de finals d’estiu de 1999 quan vaig veure, si no em falla la memòria, Eyes Wide Shut. Quan vaig sortit de la sessió tots els alentorns eren pur silenci, amb aquella sensació desangelada de certa manca de vida, quelcom si es vol normal en aquesta perifèria de Barcelona, privada amb el pas dels decennis de molts dels seus estímuls de nocturnitat, tan sols salvats per la resistència veïnal i les ganes de divertir-se, doncs de tots és sabut que si vols escapar a tot allò normatiu, els barris dels marges són els millors per la seva autenticitat.
El Río tancà el 2002 després d’una projecció d’Invictus. Al mateix solar hi hagué fins 1973 l’homònim centre de ball, durant vint-i-dos anys un dels llocs de reunió festiva de la barriada. Fou fundat per tres socis, els germans Escofets, propietaris d’un garatge al 15-17 del carrer de Pinar del Río, i el mestre d’obra Francesc Boada, germà de Pere, qui amb anterioritat les hores mortes dels veïns mitjançant una sèrie d’activitats teatrals sorgides des de la seva masia de Can Clariana, al carrer del Cardenal Tedeschini amb Concepción Arenal i desapareguda als anys cinquanta, quan nasqué el projecte dels blocs del Congrés Eucarístic.
Potser la casa Rosa del carrer Francesc Tàrrega sigui la gran successora de tots aquests pioners a l’hora de mantenir viva la flama quan cau la nit i a tots ens veu de gust donar-nos un garbell. Més enllà de l’alcohol i flirtejar, molts dels primers habitants dels Indians foren coetanis al boom del futbol a casa nostra. Disposaren del camp de Can Sabadell, tercer del Barça entre 1901 i 1905, el del Martinenc quan era a Freser amb el carrer del Guinardó, espai ocupat durant els anys quaranta per la Fàbrica Alchemika i el proper a la masia de Can Xirigoi, als Quinze, junt a les cotxeres dels tramvies, qui sap si amb els anys adaptat a l’època a partir d’una petita quadrícula de ciment on jugava amb els companys d’institut un cop concloïen les classes.
Tots aquests coliseus del poble no pertanyien als Indians, és més, allò interessant del seu emplaçament al mapa és la seva condició fronterera, com si així poguessin acollir a jugadors de totes les immediacions, quelcom comprensible si apreciem l’evolució de l’esport rei abans de la seva prostitució al nostre segle, causa de la decadència dels seus valors inicials, forjats a l’arena i la quotidianitat.
Un dels millors cronistes a Catalunya durant el primer terç de la passada centúria fou Josep Torrens Font, qui fins a la investigació d’avui només era un nom al document de l’arxiu de l’immoble corresponent al número 16 del carrer de Matanzas, una de les construccions més singulars de la zona, dotada de planta, pis, jardí minvat pels nous pisos de la postguerra i un afegit solvent en forma de barret amb balconada anys quaranta.
El color rosat de la casa em condueix a efectuar una relació cromàtica inconscient amb Villa Jazmines. En realitat, si vaig voler consultar aquell plec fou per la meva obcecació en localitzar totes les finques amb capacitat de determinar els orígens dels Indians. Aquesta és de 1935. El seu entorn em suggereix una solitud de fons remeiada només amb la Dictadura. A una nota de 1927, els empleats de tramvies demanaren solucionar el seu problema de vivenda amb l’alçament de cases barates, més tard cimentades un xic més lluny, al passatge de l’Arquitecte Millàs.
L’estil i disposició de la propietat de Torrens Font també és un indici de com pogué ser aquell paratge durant la Segona República. No li faltaven metres pels seus propòsits, tampoc consellers. Un dels seus germans destacà com molts d’altres a la compravenda immobiliària. No obstant, moure’s envers aquella terra mig deserta suposava tranquil·litat, facilitats de transport per la progressió en aquest sentit de passeig Maragall i un indubtable creixement de la qualitat de vida en comparació amb el seu apartament del principal del 514 del carrer de Mallorca, a la cantonada amb Dos de Maig, cada cop més densificat i amb risc de ser engolit, com succeí per la voracitat de l’Eixample.
La meva gran sorpresa fou descobrir que Josep Torrens Font fou una primeríssima espasa de la societat catalana. Nascut el 1891, compaginà múltiples facetes futbolístiques, des de àrbitre fins a jugador del Reial Club Deportiu Espanyol, on jugà cedit durant la temporada 1909-1910. En aquella mateixa època començà a dirigir setmanaris esportius, com El Sport o la Jornada Deportiv. El seu cim fou El Mundo Deportivo, prenent les seves regnes el 1929, quan els transformà en un periòdic diari.
Torrens Font encarregà el 16 de Matanzas a l’arquitecte Joan Bruguera i Roget i els enllaços de dades ens resolen sens molts dubtes el perquè de la seva contractació, la segona després de 1914, quan rubricà pel periodista l’edificació del 514 del carrer de Mallorca.
Això podria generar-me dubtes sobre si la dels Indians s’erigí per a lucrar-se amb els lloguers o per allunyar-se de tant i tant soroll a poca distància de la redacció al 338 del degà esportiu de la premsa nacional, tan sols superat a Europa per la Gazzetta dello Sport.
Torrens Font també figura als fons de combatents del Ministeri de Cultura i Esports. La victòria de Franco comportà la seva destitució. A partir d’aquell fatídic mes d’abril res he pogut trobar del nostre protagonista, com si l’haguessin esfumat. A la Gaseta Municipal es menciona a un José Antonio de Torrens Font en greu situació econòmic. La coincidència és una mera metàfora. L’esborrat vital d’aquest fomentador de la Cultura Física, partícip amb l’Ajuntament republicà per a ampliar-la a tota la Ciutat Comtal, era habitual dins la implacable set de venjança dels guanyadors. A Josep Sunyol, president del Barça, l’afusellaren, mentre Torrens Font fou silenciat, cancel·lat si ho prefereixen, amb el vocable a vessar de funest esplendor, bastant més cru que moltes ires infantils de la contemporaneïtat.
Catalunya Plural, 2024 
