John Carlin: “Hi ha avenços però les enveges, els ressentiments, la gelosia i la maldat segueixen estant sempre aquí”

Resumir en poques paraules la trajectòria del periodista i escriptor John Carlin és impossible. Nascut el 1956, de pare escocès i mare espanyola, va estudiar Llengua i Literatura anglesa a la Universitat d’Oxford. Tot i això, tenia clar que volia ser periodista. I ho ha estat i ho és, encara que ara es prodiga més en articles d’opinió que en els reportatges i les informacions i cròniques que feia quan era corresponsal de la BBC, The Times o The Independent a Mèxic, El Salvador, Àfrica del Sud o Estats Units. Després d’una bona temporada a El País, ara col·labora a La Vanguardia, The Times, Clarín o Catalunya Ràdio. Dels seus nombrosos llibres el que ha tingut més repercussió ha estat “El factor humà”, una biografia de Nelson Mandela traduïda a nombrosos idiomes i portada al cinema per Clint Eastwood amb el títol d’Invictus. El novembre passat va publicar l’últim: “El futur és el que era” (Folch&Folch Editors), recopilació d’articles seus dels darrers onze anys.

“El futur és el que era”. Hi ha un article dins del llibre que porta aquest títol. Per què posar-lo també al llibre?

Jo no el vaig triar. L’editorial el va triar, i em va semblar bé. L’article, la columna la vaig escriure en temps de COVID, de confinaments, i hi havia molts articles a la premsa i a les xarxes socials dient que la vida humana canviaria fonamentalment com a conseqüència d’això, els nostres hàbits, el nostre tot, que seríem més solidaris o menys solidaris. I jo vaig dir, ‘una merda’, que l’ésser humà segueix sempre sent bàsicament el mateix des que vam baixar dels arbres, des de temps d’Homer i que allò fonamental no canvia. La gent té les seves virtuts i els seus vicis i les seves nobleses i les seves coses, i això no canviarà, no ens tornarem més solidaris. El que canvia és la tecnologia, la medicina, tot això, però en allò essencial, res de nou sota el sol.

Cal interpretar que s’ha tornat una mica escèptic?

No, per què? Per què això és ser escèptic? El món no canviarà, tot continua igual. L’ésser humà essencialment continua sent igual. O sigui, hi ha avenços en què vivim més temps, gràcies a progressos en la medicina, i ens comuniquem amb més facilitat, gràcies a aquests aparells mòbils. Tot això està molt bé. Potser ens tornem menys imbècils, en alguns terrenys. A la meva vida hi ha hagut avenços en coses importants, com el racisme. El món occidental en què jo habito és molt menys racista ara que quan vaig néixer. Evidentment hi ha hagut també a la meva vida avenços molt importants en els drets de les dones, en la igualtat de les dones. Hi ha coses així que avancen. Però bàsicament les enveges, els ressentiments, la gelosia i la maldat i tot això continua sempre sent-hi. I només cal veure, per exemple, la guerra d’Ucraïna.

Hi ha uns 100 articles. Amb quin criteri els ha triat?

Els va triar l’editorial. I a mi em va semblar molt bé. Vaig quedar molt content amb la meva editorial. És gent que va fer la seva feina amb molt interès, amb moltes ganes per fer-ho tan bé com fos possible. I gairebé hauria estat un atreviment qüestionar-ne el criteri. En general, els llibres són un treball tremendament ardu. Cada llibre que he escrit ha estat pujar un Everest. I aquest llibre és un xollo, clar. Com els grans èxits dels Beatles, no els han de tornar a produir. Algú els junta, els posa en un disc i els ven. A mi el que em crida més l’atenció és que la gent d’aquesta editorial o de qualsevol pensi que els meus articles mereixen ser reunits en un llibre. Sincerament, no és falsa modèstia, em sorprèn. Però si la gent ho vol fer, doncs òbviament no diré que no.

Diu que es considera un periodista madur, però que espera mantenir-se sempre com a periodista fresc. Com s’aconsegueix la frescor?

És una qüestió de predisposició personal. Sempre he estat una persona molt optimista. Sempre he pensat i ho segueixo pensant que el millor de la meva vida està per venir, que el millor que escriuré està per venir, que milloraré com a escriptor, com a periodista, com tot. O sigui, tinc aquesta idea. Aquesta actitud crec que hi contribueix. Altres diran si el que escric és fresc o no però és una cosa que pretenc. I després, ser atrevit, no deixar-se emportar per ortodòxies, pel ramat i qüestionar aquest ramat. Mantenir un cert esperit de rebel·lia.

Què diria als joves periodistes que vulguin ser com vostè? Què els aconsellaria?

El que passa és que John Carlin és el producte de moltes coses, circumstàncies de la vida i de l’atzar que m’ha portat on sóc. Em va tocar començar com a jove periodista en una època força daurada per al periodisme, on hi havia molts més diners que ara als diaris. També a la televisió i a la ràdio. Hi havia moltes més corresponsalies. Vaig forjar la meva carrera com a corresponsal. Diaris com The Times de Londres van apostar per mi i em van enviar a cobrir guerres a Centreamèrica, per exemple. Això és força menys factible avui dia. Hi ha menys oportunitats ara que quan vaig començar jo. Aleshores, el primer que diria a un jove periodista que aspiri a tenir una carrera com la meva és: “ho tens complicat perquè jo vaig tenir circumstàncies molt més propícies, molt més vent a favor del que tens tu”. I el segon, l’animaria una mica. Hi ha hagut periodistes joves amb qui he parlat i els he dit que cal fer la feina sempre amb energia i sobretot amb entusiasme, que és el secret de la vida, l’entusiasme. Ells em diuen “sí, sí, però això és molt fàcil per a tu que has tingut una carrera molt entretinguda i interessant a Sud-àfrica, Amèrica Central…”. I jo els responc que aquest mateix entusiasme s’ha de posar en qualsevol història que estiguin fent. Si treballes en un petit diari d’Astúries i la teva feina consisteix a cobrir el que passa a l’alcaldia d’un petit poble, i el moment de màxima emoció de la setmana és la roda de premsa de l’alcalde, ho has de fer amb totes les ganes del món, intentant extreure el màxim suc que hi hagi en aquesta història. No has de transcriure només el que va dir l’alcalde a la roda de premsa, sinó fixar-te, no ho sé, en la corbata que portava posada, el quadre que hi havia al seu darrere, la ganyota que va fer un membre del seu equip en un moment determinat. Es pot fer periodisme entretingut, informatiu i de màxim nivell en qualsevol context.

Es pot fer periodisme entretingut, informatiu i de màxim nivell en qualsevol context

 Diu que s’inspira en el periodista britànic Bill Dieedes, que va morir passats els 90 anys, escrivint un article al seu llit. Es veu així als 90 anys?

Aquest tipus, Bill Dieedes, és el meu exemple a seguir. No necessàriament pel que fa a la seva visió del món, la seva ideologia, que era molt més conservadora que la meva, però com a periodista, absolutament. La seva història és fantàstica. Sent molt jove se’n va anar a cobrir la guerra a Abissínia, a principis dels anys 30. Tindria 20 o 21 anys. Després va combatre a la Segona Guerra Mundial, va ser ministre al gabinet de Churchill, crec. Va deixar això i va tornar al periodisme. Va ser director del Daily Telegrah durant molts anys, i després ho va deixar per tornar a ser reporter. El vaig conèixer, quan tindria 88 o 90 anys, cobrint una convenció demòcrata a Chicago si recordo bé. I no només cobria coses com convencions demòcrates a Chicago sinó que anava a fer reportatges a Somàlia amb 90 anys. I sí, va morir amb 92 o 93 anys escrivint un article al seu llit, a l’ordinador. Aquest és el meu model a seguir. No vull parar mai, mai, mai. O sigui, em jubilaré només quan el cos i la ment ja no aguantin. Abans d’això continuaré fins a les darreres conseqüències.

Es podria haver jubilat, si volgués, no?

La veritat és que si em jubilo em moro de gana. La principal necessitat, la més immediata, per continuar treballant és poder pagar el lloguer i el menjar. Sinó, estic fotut.

Paga malament el Times?

No, és que ho he gastat tot, és que sóc un malbaratador. Literalment, no puc deixar de treballar. Si deixo de treballar m’enfonso en la pobresa, així de simple. Així les coses, si en algun moment tingués la temptació de deixar de treballar, no hi podria sucumbir perquè l’alternativa és la podridura. Tu creus que jo sóc molt ric? Un viu i gasta diners. Hi ha gent que creu que la meva biografia de Mandela m’ha convertit en una mena de milionari. Ni de bon tros. Pateixo per pagar el lloguer cada mes com qualsevol.

Parlem d’alguns dels temes que tracta a “El futur és el que era”. La independència de Catalunya. Catalunya serà un país independent algun dia?

No ho sé, no en tinc ni idea. Algun dia? Algun dia és molt de temps

Abans que Escòcia? Després que Escòcia? Cap dels dos?

Crec que Escòcia, si hagués d’apostar, que m’estimaria més que no, apostaria que Escòcia arribaria a la independència abans que Catalunya. Això sí. Simplement perquè hi ha força més predisposició a la idea, per exemple, d’un referèndum. Ja se’n va fer un i no és descartable que d’aquí a, no sé, quatre o cinc anys, n’hi hagi un altre. És possible. Aquí és més difícil veure’l. I a més, el tema d’Escòcia amb el Brexit, que no els agrada gens, que la gran majoria dels escocesos hi va votar en contra, és un factor fort a favor que en un referèndum votin per la separació. Però si algun dia aquí, algun dia, no ho sé, algun dia pot passar qualsevol cosa. Potser demà hi ha una guerra nuclear i ja no ens preocupem tant per la independència de Catalunya.

I per als catalans seria bo que Catalunya fos un país independent?

No ho sé. Mira, aquests temes que estiguis a favor de la independència o en contra, sent un català, igual que el tema del Brexit i que l’escocès, que tinguis una opinió, parteix de circumstàncies de la teva vida, dels teus pares, dels teus amics a l’adolescència, a la universitat,… L’equip t’escull a tu, no al revés. I quan tens el teu equip, llavors comences a armar les raons. Busques les raons suposadament empíriques, lògiques, per donar suport a la teva postura. Descartes, no mires les altres i vas reforçant la teva posició i arribes a aquest punt de convenciment. En el meu cas, com que jo no sóc català, no ho sento així. El que vull dir amb això és que bàsicament és un sentiment més que un raonament que et porta a ser d’un bàndol o de l’altre. Després superimposes les raons. Jo no tinc aquest sentiment català; ni tan sols, encara que sóc espanyol ara per nacionalitat, no tinc cap sentiment espanyol, no tinc cap sentiment nacional patriòtic en absolut. Aleshores em queda força lluny tot.

No és català perquè no ho vol. Porta aquí vivint molt temps

Anem al principi de la meva vida. Jo des dels tres anys vaig deixar de ser una persona que s’identifica amb una bandera. Mai. Primer la meva mare espanyola, el meu pare escocès. Vaig néixer a Londres, de manera que ja tenim un embolic. Després em porten a Argentina i m’identifico amb Argentina. Torno a Anglaterra i després me’n vaig de viatge un altre cop a Argentina, a Sud-àfrica, cap aquí i cap allà. Així de meravellós. O sigui que quan arriba un Mundial, jo no sé amb qui anar. Més o menys vaig amb Argentina. Això no ho dic així en pla oportunista. En general vaig amb Argentina perquè és on em vaig criar de petitó i és on vaig aprendre el futbol. A tot arreu on sóc i he estat sempre sóc estranger. Jo aquí estic encantat de viure a Barcelona. No vull viure a cap altre lloc del món, però em sento estranger aquí. Ara vaig estar a Londres sis anys, i també m’hi sento estranger. És igual on sigui.

Li encanta el futbol. Ho identifica una mica també amb el sentiment patriòtic. Compara la passió pel futbol i la passió per la independència d’un país

Quan arriba un Mundial o quan hi ha un partit internacional és quan, en temps de pau, que quedi clar és quan la gent se sent més visceralment identificada amb una bandera. És el moment de “ui, sí, aquests són els meus”. Perquè a la vida normal, tret que siguis una persona força inusual, no vas tot el dia pensant, “jo sóc català, jo sóc espanyol, jo sóc argentí”. Fas la teva vida i fas el que pots per tirar endavant. Aleshores al futbol s’exacerba aquest sentiment patriòtic més que en qualsevol altra circumstància, excepte en temps de guerra.

Com s’explica això d’Argentina? Aquesta passió, aquesta bogeria. 50.000 aficionats argentins a Qatar veient un partit de futbol de la seva selecció quan el país està fatal

Com t’imaginaràs, he escrit i parlat força sobre el tema. Fa molt de temps que penso que el país més fanàtic pel futbol del món és Argentina, on hi ha més profunditat de passió i més gent que s’hi desviu. Més que a qualsevol altre lloc, molt més que a Espanya. Els únics rivals potser serien Anglaterra i el Brasil. És en part, perquè des del començament s’hi va jugar molt bé. Argentina ha destacat al futbol fa 100 anys. El fet que a Qatar hi va haver més aficionats argentins que de qualsevol altre país, excepte potser el Marroc, s’explica perquè malgrat que el país és un descontrol total quant a l’economia i la gestió política, sempre hi ha un nucli de gent que té molts diners, que no sé com s’ho fan, perquè jo de guanyar diners no hi entenc, almenys d’estalviar diners no hi entenc gens, però que tenen diners disponibles i de sobte poden dir d’un dia per l’altre: “Me’n vaig amb la família a Qatar”. M’encanta Argentina, m’encanten els argentins, però és un fracàs, és un país fracassat, és un país on la distància entre tot el potencial que té i la realitat és tremenda, és abismal. I en aquest precís moment està particularment malament, inflació 100%, més o menys, desnutrició infantil galopant, coses tremendes, vergonyoses per a un país que té tant com Argentina i llavors el futbol dóna als argentins alguna cosa a la qual aferrar-se per compensar els seus fracassos i deficiències i s’agafen al futbol desesperadament com gent que tem que és a punt d’ofegar-s’hi.

Boris Johnson a Anglaterra, Donald Trump als Estats Units, Bolsonaro al Brasil… Hi ha algun nexe entre ells? O cadascú és una història diferent?

Et refereixes a què? A gent populista de dreta? Als que arriben al poder, a aquest tipus de personatges, no?

Als que apallissa al llibre

Identificar Boris Johnson amb Donald Trump és una injustícia amb Boris Johnson. He donat totes les hòsties del món a Boris Johnson, però és un paio molt més intel·ligent, molt més simpàtic, molt més capaç de riure’s d’ell mateix, cosa que Trump no sap fer. I, per sort, existeix en un context polític que s’ha demostrat que és més sòlid. Ell cau en desgràcia i el fan fora. Trump continua allà i és el favorit, encara avui, per ser el candidat republicà. Els populistes no són només de dretes. Tens Trump i Bolsonaro, de dretes, però també tens Andrés Manuel López Obrador a Mèxic, que és d’esquerra, Maduro d’esquerra… També són populistes. A Nicaragua ni parlar-ne, Déu meu. Les circumstàncies de cada país són diferents. Potser és que vivim en temps de força incertesa, de molts, molts canvis socials molt ràpids, quant a temes com la igualtat de les dones, el tema dels gais, el tema trans, el tema racial. Hi ha hagut molts canvis en el context de la humanitat en un temps molt curt. Hi ha incertesa, i en temps d’incertesa la gent s’agafa a algú que et dóna un missatge de gran certesa, gran certesa i convicció. El que uneix els populistes, siguin d’esquerra o de dreta, és dir “mira, aquí està l’enemic, ui, quina por, voteu per mi i jo us defensaré d’aquest enemic”. Això sempre ha funcionat i sembla que funciona més ara per l’època força caòtica en què vivim. Putin, per exemple, a Rússia, però a Rússia sempre hi ha hagut tsars; és igual el que hi passi.

El temor a Europa més aviat està centrat a l’extrema dreta

Depèn d’on vinguis, amic. És a dir, sí, jo estic d’acord amb tu, però si ets de dreta, el teu temor és Podem a Espanya. Jo no vaig amb Vox o amb Marine Le Pen, però ells temen la gent del que consideren l’esquerra radical. I és clar, un nodreix l’altre. Si no hagués sorgit Podem i si no hagués sorgit el moviment independentista català tan fort fins fa uns anys, Vox segurament no existiria. Un ve de l’altre, es nodreix mútuament.

Si no haguessin sorgit Podem i el moviment independentista català tan fort fins fa uns anys, Vox segurament no existiria

Parlava de Putin i de la guerra d’Ucraïna. Anem cap al desastre nuclear? S’anima a preveure com evolucionarà aquesta crisi?

No sóc cap expert. Llegeixo moltíssims experts, llegeixo molt, això sí. Aquests dies veia una sèrie de documentals de la BBC sobre Putin. Procuro informar-me el més possible de les fonts més expertes però si ni ells mateixos saben com acabarà això, què et diré jo? Òbviament tens tota una gamma de possibilitats. La més tremenda és que de sobte Putin se senti acorralat i premi el botó nuclear, i qui sap què passarà. Això per una banda. Una altra possibilitat és que Ucraïna guanyi la guerra, expulsi Rússia de tots els territoris, incloent Crimea, i visquem feliços i mengem perdius. Però la realitat crec que serà alguna cosa pel mig. Segurament arribarà un moment en què quedi clar que cap dels dos guanyarà, que estan absolutament estancats, que entra una mena de cansament de la guerra a banda i banda, i s’arriba a una negociació. Això és el més factible. Ara com ara, tots dos bàndols encara creuen que poden guanyar. Mentre almenys un dels dos cregui que pugui acabar guanyant, i aquest és el missatge de Zelensky que ho reconquistarà tot, incloent Crimea, mentre això persisteixi, no hi ha cap possibilitat. I mentre Putin vegi una negociació com una derrota, tampoc. M’imagino que al final hi haurà algun tipus de negociació on s’arribarà a una solució de compromís en què tots surtin perdent una mica, tots surtin guanyant una mica. Segurament aquest és el millor escenari, i vull pensar que és el més possible, però poden passar anys fins que arribem a això.

Un altre dels temes que surt força al llibre és el de l’emigració. Arribarà un moment en què desapareguin les barreres que els països rics posen als immigrants que fugen de la pobresa o les guerres?

És molt difícil que s’hi arribi. És bonic, és un món ideal, és solidari, caritatiu, generós. Es poden anar aconseguint petites victòries, guanyar batalles, però el racisme està molt marcat en l’ADN humà. I quan dic racisme, em refereixo al tribalisme. El primer sistema d’unitat humana va ser la tribu, i aquesta idea de la tribu encara és molt forta. Sempre hi haurà, almenys en la meva vida, i jo estic segur que a la vida dels meus néts i els meus besnéts, aquesta sospita, en el millor dels casos, o en el pitjor, por o odi a gent que és diferent, sigui físicament o culturalment. La idea que un dia, a les nostres vides, per exemple, arribem a un punt on vinguin tots cap endins és molt complicada. I quan dic racisme i tribalisme no estic parlant de, com acostumem a pensar al món occidental, que nosaltres som els únics racistes, els blancs. Vés-te’n a qualsevol lloc d’Àfrica.

Es poden anar aconseguint petites victòries, guanyar batalles, però el racisme està molt marcat en l’ADN humà

No cal anar més lluny de Rwanda, al genocidi. Una tribu va intentar exterminar de la terra a una altra. Vas a qualsevol país africà, vas a qualsevol lloc d’Àsia, a Amèrica Llatina i hi ha aquests tribalismes i racismes a tot arreu. Però insisteixo, es poden anar guanyant batalles. Cal mantenir aquest idealisme, aquest impuls de voler combatre el racisme. S’ha avançat molt en el decurs de la meva vida en aquest tema, molt. Vegeu el cas d’Anglaterra. Quan tenia uns 12 o 14 anys, a l’Àfrica, Idi Amin, el dictador d’Uganda, va expulsar tots els asiàtics, la majoria dels quals eren gent d’origen hindú. Els va expulsar i se’n van anar. Els van admetre tots a Anglaterra, a Gran Bretanya, cosa que en el seu moment, és clar, va causar, com es pot imaginar, força polèmica, força debat. La gent es dividia, com sempre, entre aquells que hi estaven a favor i els que hi estaven en contra. Ara mateix el primer ministre del Regne Unit és fill de gent que va ser expulsada per Idi Amin, d’Uganda. O sigui, hi ha hagut avenços.

L’alcalde de Londres és d’origen pakistanès

Sí. És musulmà. I el primer ministre és hindú. I la probable següent líder del Partit Conservador és una dona negra de pares nigerians, Kemi Badenoch. L’estrella, la jove estrella del Partit Conservador, és una dona absolutament africana d’aspecte. Hi ha hagut avenços, però que s’extermini, que s’elimini el racisme, doncs no.

Quina generació veurà un món sense talibans, sense terroristes de tota mena, sense països on es digui a les dones que s’han de vestir de determinada manera o que condemnin a deu anys de presó a dues persones perquè estaven ballant pel carrer?

Tu, jo i el fotògraf no veurem aquest món. Torno al títol d’aquest llibre, que el futur és allò que era. Aquestes coses que són com intrínseques a l’ésser humà, aquests tribalismes, aquestes idees fixes, ideologies, religions, això no canviarà en molt de temps, si és que canvia.

Si li demanés algunes bones notícies que li agradaria poder comentar en un futur abans que ens morim nosaltres, en quines pensaria?

Que tot aquest fenomen de la intel·ligència artificial no es converteixi en una revolució temible en què tots acabem sent esclaus dels robots. Això per una banda. Un final tan aviat com sigui possible de la guerra d’Ucraïna, que causa terrible patiment no només a Ucraïna, també als pobres soldats russos, pels quals tinc molta compassió. Són carn de canó de Putin. Això seria bo. Que els Estats Units deixin de ser un país tan boig, tan absolutament dividit per la meitat, i ho dic perquè els Estats Units tenen un impacte molt gran a tot el món. Curar el càncer. Això estaria molt bé. I per mi, que fumo, encara més necessari.

Es considera ciutadà del món? Com es defineix?

Ciutadà del món? És tan pretensiós dir això. Què he après a la universitat de la vida? Aquestes merdes que la gent diu. Ciutadà del món? Què pretensiós. Què va! Jo sóc un paio aquí com qualsevol que, per una casualitat, va néixer un dia i fa el que pot per seguir endavant. I ateses les circumstàncies de la meva vida, resulta que no m’associo amb cap bandera en particular. Jo això ho agraeixo. Dono gràcies a l’atzar que no tingui una bandera i això a mi em dóna un punt d’alliberament i de distància de tot això. Però ciutadà del món, per favor, no em descriguis així perquè vomito.