A la columna del mes passat reflexionàvem sobre les possibilitats d’un ecologisme plebeu, capaç de constituir una força política i cultural amb capacitat per orientar el camp polític plebeu. Contrària a aquesta perspectiva, i com a contrapunt polèmic, ens preguntem ara per la dimensió teològica implícita en les mirades moralitzants que es proposen convertir cada persona en el seu propi enemic; la culpa com a vector de consum verd i responsable.
Algunes concepcions morals de l’ecologisme -que travessen diferents pràctiques discursives, programes educatius, campanyes públiques de conscienciació o mesures verdes adoptades per les grans empreses- contenen conceptes teològics secularitzats que ocupen un lloc anàleg en els nostres perímetres morals ecològics. Hi ha una correspondència entre imatges metafísiques del món i preceptes normatius i deontològics.
A l’Europa medieval, la vocació divina exigia vots de pobresa, castedat i obediència, cosa que assegurava la recompensa de l’eternitat celestial. Per contra, el treball ordinari no tenia reconeixement. Senzillament, era l’activitat necessària per assegurar el pa i un sostre. La vocació divina, la «crida» [vocare] assenyalava els qui havien estat cridats especialment per Déu per exercir la seva funció. Segons Max Weber, Lutero es va oposar a aquesta concepció de la vocació, ja que suposava introduir la desigualtat com a principi constitutiu de la comunitat de creients. En la mesura que es considerava l’existència d’un tipus de vocació especial, sembla que uns creients eren més religiosos que altres. Per això Luter es va proposar secularitzar la idea de vocació, donant el mateix estatut de dignitat i importància a la tasca exercida pel sacerdot, el pagès, la monja o el comerciant.
Avui assistim a una mena de secularització de l’ecologisme moralitzant: tots estem cridats drets d’igualtat en la lluita per la mare terra, ergo els amos de les elèctriques, l’indígena de l’Amazones i el treballador de la SEAT comparteixen la mateixa responsabilitat. Les tasques, per nímies, insignificants i quotidianes que siguin, semblen deures ecològics als quals Déu, és a dir, la mare naturalesa, els ha atorgat importància religiosa, com Luter va fer amb el treball quotidià al món. L’hàbit del sacrifici, la disciplina, l’estalvi, la simplicitat, l’esforç.
Calví, creador del sistema doctrinal protestant, va oferir la coneguda «doctrina de la predestinació»: només Déu pot determinar el destí etern de tota la humanitat. Els “elegits” van al cel i els “rèprovs” són condemnats a l’infern. De la mateixa manera que el protestant no tenia els mecanismes habituals per aconseguir la salvació eterna de l’ànima, i era llançat a l’angoixa interior davant la impossibilitat de conèixer els designis divins, avui ens trobem tots igualats en el temor que ens desperta danyar la Natura, que ja hauria decidit el destí de tota la humanitat. Des d’aquesta angoixa, que pren avui el nom d’«ansietat climàtica», hauríem de viure tal com la veritable fe ecològica requereix: sobrietat i frugalitat, oferint-nos completament a la Pachamama com els seus serfs en el reciclatge individual, en la vida saludable o muntant en bicicleta. I així, amb idèntica ingenuïtat que els protestants, creure finalment que el Món serà salvat. Una disposició psicològica òptima perquè en interioritzar la nostra culpa no assenyalem els responsables de l’ecocidi present. La versió «eco» del llibre de Weber es podria titular «L’ètica eco-protestant i l’esperit de l’ecologisme moralitzant». En aquest cas, es tractaria d’una «ascètica intramundana», una disciplina individual, una conducció ecològica de la nostra vida quotidiana i una privació voluntària
En el dogma proposat per Calví, el designi, la predestinació, escapa a tota comprensió humana i a tot afany humà per voler saber, cosa que era motiu d’angoixa per a l’home comú. Davant Déu, l’home es trobava a la solitud més absoluta. No podia rebre l’ajut dels preveres, dels sagraments, de l’Església ni del mateix Déu. Alguns ja havien estat salvats; i altres condemnats a una mort eterna. L’únic consol que els quedava, sostenia Calvino, era el de la veritable fe, l’obligació de considerar-se elegit, viure aquesta ficció, com si l’esperés la salvació eterna, i foragitar qualsevol dubte que pogués albergar sobre això. Calia tenir fe i confiança. Per això, la recomanació consistia a comprometre’s amb un treball constant, una incessant activitat entesa, ara sí, com a vocació, al servei de Déu.
La nostra particular declinació verda de la teoria de la predestinació també estimula determinades relacions entre l’home i la natura. Pobres i rics han d’ocupar-se del treball ecològic per a més glòria de la natura. Com més reciclem, com més activitats sostenibles desenvolupem, menys dubtes tindrem que efectivament les nostres accions individuals salvaran el planeta, i aconseguirem així espantar la nostra angoixa. Entengueu-vos, no es tracta de l’acceptació racional dels principis ecològics, sinó d’un impuls interior, d’un sentiment de culpa que ens travessa quan no realitzem aquestes accions. Vet aquí l’ecoascetisme protestant. La Natura ens convoca a una vida seriosa i restringida, de privacions individuals i càlcul acurat, com a marca d’elecció eco-divina, elegits nous, portadors d’una càrrega imposada, incapaços de donar-nos gratificacions pecaminoses.
Weber es va interrogar sobre l’enigma de l’origen del capitalisme. Es va proposar explicar per què van existir societats, en un moment específic de la història, les maneres d’existència de les quals responien a un absurd evident: éssers humans exercint-se sense descans en una activitat frenètica mentre renunciaven als fruits d’aquest treball. L’esforç en el treball no comportava més benestar, millores materials ni un augment dels béns, sinó una serena i amarga renúncia. Tal com explica Weber, acció i renúncia estaven condicionades recíprocament. Una cosa semblant passa en les nostres pautes de comportament individual: som conscients que la mera activitat individual no salvarà el planeta de la seva destrucció, però tot i així seguim entossudits en la renúncia. Hi ha un estat afectiu al qual estem abocats. L’important és la vivència que deriva d’un antagonisme mal entès o, senzillament, de la manca d’antagonisme. Quan no hi ha politització, només ens queden maneres de vida definides per les seves conductes pràctiques.
Aquest racionalisme ètico-metafísic i l’individualisme metodològic condicionen formes de racionalisme pràctic, l’homo ecologicus, un ethos, obligacions, hàbits morals. Els fonaments pràctic-morals d’aquesta conducció metòdica de la vida i el disciplinament de la conducta tenen a veure amb una comprensió dolenta de l’agència política de l’ecologisme: una ètica que objectiva la natura com l’escenari d’intervenció i transformació des d’una perspectiva merament individual . Aquesta concepció de l’ètica ecològica conté una forta empremta religiosa, orientant la conducta cap a l’ecosalvació. Es proposa un deure ser, les accions individuals ecològiques com a fi en si mateix, a la consecució del qual ens sentim totes i tots igualment obligats per donar compte de la nostra responsabilitat i altura moral, signe de virtut cívica. D’aquí neix un particular ethos racional ecologista, consolidant una mentalitat singular. Aquesta ascètica religiosa es contraposa avui a la dimensió inherent del que és polític: l’antagonisme.
Catalunya Plural, 2024 
