Menys de dues setmanes després d’aconseguir uns pressupostos tripartits, la precampanya del PSC continua acaparant portades de mitjans i debats a xarxes socials. Les notícies des de la retirada de Jaume Collboni del govern municipal de Barcelona formen un al·luvió de globus sonda, assajos de comunicació renovada i de publicacions indiscretes d’enregistraments de reunions. L’última novetat és el fitxatge de Lluís Rabell com a candidat i com a potencial tinent d’alcalde en cas de victòria socialista, amb responsabilitats sobre el Pla de Barris i la participació ciutadana.
Rabell s’hi suma, com a candidat, a una llista creixent de figures anteriorment vinculades amb els Comuns, moviment del qual van sortir anys abans d’esdevenir cares visibles del PSC i amb un perfil concret pel que fa a debats actuals sobre drets i realitats LGBTI. A finals de 2020 era el cas de Gemma Lienas, escriptora feminista i membre del Parlament amb Catalunya Sí que es pot de 2015 a 2017, qui se sumava a les files socialistes amb un perfil públic cada cop més vinculat amb el feminisme transexcloent o TERF. Ja abans de començar l’actual legislatura del Parlament Lienas havia esdevingut una de les cares visibles de les acusacions a l’activisme trans de ser igual a la prostitució, sense aportar cap mena de prova més enllà d’un fil de Twitter. Ens trobem en el present amb un déjà-vu: un nou candidat socialista, renegat dels posicionaments actuals de l’òrbita dels Comuns, i amb arguments públics biologicistes i putofòbics que vinculen els drets trans amb el treball sexual. Ambdós casos amb vincles clars amb la resta de la plana major de la transfòbia a Catalunya, com ara l’antropòloga Sílvia Carrasco, antigament vinculada amb ICV.
No ha de sorprendre la invitació del PSC a llistes a les deixalles o a les figures renegades d’un moviment polític cada cop més vinculat amb el dret a l’autodeterminació de les persones trans, amb mesures no punitives o amb els drets vinculats amb el treball sexual. Al cap i a la fi, ens trobem en un context en què, per sort, diversos partits competeixen per l’espectre polític des del centre cap a l’esquerra. En un context postprocés, en què l’espai polític postconvergent no participa en els últims pressupostos i en què l’ombra del tripartit és cada dia més allargada, no pot sorprendre la voluntat del PSC de ser el partit de l’ordre, de l’estabilitat i del seny, fins i tot en l’àmbit del gènere. L’inconvenient actual, però, pot ser la pèrdua de la imatge de ser una força progressista. La discrepància entre una imatge progressista, en aquest cas vinculada al col·lectiu LGBTI, i la realitat de les llistes i les propostes del PSC, és probablement part d’un problema més ampli: una esquerda entre les expectatives i la realitat.
És en aquest context que el PSC, i Jaume Collboni en concret, es veu obligat a emprar referències tèbies al passat del PSOE i del PSC i a la seva pertinença al col·lectiu LGBTI. No pot sorprendre, per tant, la covardia del candidat socialista quan, davant la pregunta sobre si comparteix el posicionament transexcloent de Rabell, no pot respondre sense tirar pilotes fora i acusar persones atacades, insultades i patologitzades de ser responsables d’alimentar un debat que no ens convé com a col·lectiu. En comptes d’entendre-ho com a debat entre drets i acusacions sense fonament més enllà dels prejudicis i la ràbia, Collboni reprodueix una imatge idíl·lica del col·lectiu LGBTI segons la qual davant els atacs hem d’abaixar el cap i respondre amb un somriure. “Com a membre del col·lectiu” reclama ordre, seny i no discutir, com si la seva experiència li permetés explicar condescendentment les experiències de persones atacades pels seus companys de partit. Les dades reals, com ara les respostes des de l’Estat espanyol a l’enquesta LGBTI de l’Agència de Drets Fonamentals de la Unió Europea, ho deixen clar: les experiències de les persones LGBTI són massa diverses per assumir una experiència homogènia des de la qual parlar com ho fa Collboni.
Tot plegat, hem d’entendre el debat al voltant del compromís del PSC amb drets i realitats LGBTI, més enllà del tebi record de les lleis de 2005 i 2007, com a part d’una esquerda més àmplia entre expectatives i realitat. Les restes renegades reaprofitades o reciclades de moviments transfeministes, menys putòfobs i menys punitius en formen part, d’un dilema: el PSC es troba, indecís, entre un record de l’enamorament de l’electorat progressista i les reaccions conservadores actuals de tota mena de moviments, com ara els feministes i els LGBTI. Ens toca a l’electorat d’esquerres opinar, amb les nostres veus i els nostres vots, què en pensem.
Catalunya Plural, 2024 
