La confluència de passeig Maragall amb Sant Antoni Maria Claret és un nucli del trànsit a la frontera del Guinardó amb altres barris. Aquesta junció eclipsa la seva tercera branca, la rambla de Volart, un carrer producte de la urbanització aprovada en favor de Salvador Riera pocs mesos abans de les Agregacions de 1897, quan Barcelona duplicà la seva població tot annexionant-se varis pobles del Pla.
Per tant, a Riera el negoci li sortí rodó perquè els terrenys del Guinardó guanyaren valor. La jugada no fou pas un cop de sort i té tot l’aspecte d’haver-se planificat a la perfecció, per això el concedir la rambla d’aquest nou barri, abans pertanyent a Sant Martí de Provençals, al notari Volart, mentre el paral·lel carrer de Villar rep el nom de l’arquitecte Francesc de Paula Villar, primer encarregat de la realització de la Sagrada Família.
Riera, qui més tard també urbanitzà una part del sector superior dels Indians, residia al Mas Viladomat, a la cruïlla amb pare Claret, des dels anys cinquanta reemplaçat pels blocs de la Caixa d’Estalvis, una barriada dins d’una més gran dimensió, una mica com aquells ruscs humans de la Giornata Particole, d’Ettore Scola.
La ubicació de la finca ocupada per Riera i la seva família era envejable. A la fi del segle XIX, aquest creuament de camins enllaçava la carretera d’Horta amb la travessera, però és que a més a més la rambla Volart exercia de senda vers la muntanya, més tard reconvertida en el parc del Guinardó, el segon del municipi a la cronologia gràcies a l’habilitat del gran prohom de la zona, defensor amb intel·ligència de les seves propietats.
El bateig del carrer de Volart com a Rambla mostra com des del principi tingué aspiracions en el seu conjunt. Aquestes pogueren concretar-se més enllà quan el 1915 s’establí una connexió òptima amb la ja desapareguda carretera d’Horta, engolida per l’amplada de passeig Maragall.
La importància d’aquest enllaç accelerà altres millores per a complementar la primícia de 1908, quan rebé enlluernat públic, una raresa als marges, fantàstics per a molts veïns d’aquella primera hora, barcelonins amb possibles encantats de respirar aires salubres, idonis per a construir una vileta, a poder ser amb jardí, o emprendre l’aventura de lucrar-se mitjançant lloguers a immobles per a la classe treballadora.
Aquests burgesos mig arribistes, molt ben retratats a El senyor Joanet del Guinardó, eren humans com nosaltres, envellien i es cansaven a les pujades. Les pendents de la rambla són una sensacional metàfora d’aquest tram primigeni del barri. Els percentatges orogràfics ascendeixen de mica en mica des de la base a Sant Antoni Maria Claret fins a la sobtada conclusió, just després de la ronda del Guinardó, al carrer de Juliol, desviant-se Volart fins a la plaça de Salvador Riera i el carrer de la Bisbal.
Aquesta rampa, afortunadament ampla, proporcionava molts satisfaccions, però fatigar, fatigava i per a alleugerir tot aquest romandre sens alè es sol·licità a l’Ajuntament la col·locació de deu bancs de pedra, disponibles des de 1917.
La progressiva liquidació d’aquest mobiliari és un altre poema de com la rambla Volart ha minvat per anar-se’n els seus símbols identitaris. Ara mateix és graciós navegar per Google Maps i verificar que el cercador menciona la casa noucentista a la seva cantonada amb Xiprer amb el seu apel·latiu popular, referent al seu magnífic jardí. Aquest palauet resisteix entre moles dels anys setanta, carcelleres de les poques viletes dempeus, cada cop menys, així com el petit comerç, a resguard per un xines, una òptica i una merceria, doncs tota la resta del seu segment entre Sant Antoni Maria Claret i la ronda del Guinardó ensuma més aviat a hegemonia de súper marcs i el regust d’un passat més plural entre peixateries, cansaladeries i la mateixa familiaritat, més de tota la vida, fins i tot amb un bar, les seves persianes baixades des de fa més d’un decenni.
Fins fa poc més d’una setmana sobrevivien dos bancs, un al cantó mar de la cantonada de Xiprer amb rambla Volart i un altre al cantó muntanya, just enfront d’una sucursal bancària clausurada, com totes les del carrer, font de problemes per ocupacions, potser la gran constant negativa dels darrers anys perquè molts establiments de gran mida no han reobert les seves portes.
El primer dels bancs fou arrencat un mati sense cap tipus de pietat per tècnics municipals, extirpant-lo per, a continuació, ficar-lo a un sac de runes. L’operació era d’una urgència superlativa, doncs devien plantar un banc sí, més modern, més alt, més sostenible, però ops, mal alineat amb els percentatges, en fi, que si t’hi asseus pots lliscar fins avall, com si fossis a un gag dels Monty Python, aquí sense esclats de riure pel cabreig dels veïns.
Farà cosa d’un any, crec al bell mig de la Pandèmia, vaig escriure un informe al voltant dels punts patrimonials a preservar al Guinardó. Vaig incloure-hi cinquanta des de la meva tesi d’un patrimoni plural que sobretot pensi a la identitat dels barris de la ciutat des de un concepte federal de la mateixa. Les barriades de la capital catalana tenen una personalitat pròpia per la seva Història independent fins a 1897, mostrant-ho sens matisos als seus edificis i a la morfologia dels carrers, a vessar d’elements quotidians capaços de teixir un fil intransferible, com el banc, incorporat al meu text no tan sols per la seva singularitat, sino per ser una peça molt estimada pel veïnat, qui la sentia seva per ser conscient del seu significat.
Al llarg d’aquestes dues legislatures, l’Ajuntament encapçalat per Barcelona en Comú s’ha conformat amb una incontestable victòria al tallar la cinta dels Jardins del Doctor Pla i Armengol, un immens i inesperat pulmó pel Guinardó al confí amb el Baix Guinardó, un dels suprems desastres de l’administració de Colau, deixant-lo podrir per ser una espècie de forat entre la Sagrada Família i el Park Güell.
El meu informe no degué ser llegit amb atenció pels seus lectors. A nivell patrimonial, el Guinardó ha vist com la piqueta es carregava la villa María al carrer de Rubió i Ors, rubricada pel mestre d’obra Josep Graner el 1929. Hagués sigut un bon equipament, privilegiant-se un bloc de pisos, com es donarà a Xifré amb Freser, on farà més d’un menys s’enderrocà una altra caseta, exclosa del pla de protecció patrimonial del Camp de l’Arpa perquè es firmà la seva sentència de mort tres dies abans d’executar-lo, casualitats.
La remoció del banc de rambla Volart té molts lectures. Una és el total menyspreu dels governants pel patrimoni, sense tan sols intuir una sensibilitat veïnal en relació a aquesta matèria per l’evident homologació consumada al nostre segle, afavorint-se la centralitat tot menystenint als barris fora de focus, romanent Barcelona com si fos el casc antic, l’Eixample i Gràcia, amb els altres a configurar sempre en perjudici de la pluralitat territorial.
Això es fila amb desagradable naturalitat amb una profunda ignorància i un pensament caduc amb allò patrimonial des del desconeixement dels barris. L’acció de canviar un banc centenari per un nou de trinca és d’una poca traça hiperbòlica. Podien haver posat un més amunt o més avall de la rambla i ningú s’hagués queixat. L’agressió exhibeix un analfabetisme indecent, podent-se esmenar amb un únic bri d’esperança en tot aquest desgavell, dadaista fins al paroxisme de no ser per tota la seva repugnància.
Com hem dit fa uns paràgrafs, encara subsisteix un banc dels de 1917. És una joia i un manifest. Brilla per ser el darrer mohicà i es proclamà estendard d’una nova era pel patrimoni si l’Ajuntament desperta i l’incorpora al seu catàleg i el mateix hauria de fer amb altres restes passades per a sortejar les pendents, com escales de pedra i demés prodigis per a agilitzar el sempre costerut tràmit.
A un poble del Vallés hi ha alguns bancs en honor als seus més il·lustres ciutadans, poetes o ciutadans. El banc del Pepet, que aquí va passar hores tot xerrant amb la Cinta. El de rambla Volart s’ha de dedicar a tot un barri, perquè la seva amabilitat ha acontentat a un munt de veïns, asseient-se a la mateixa Història perquè els hi pertany i els que volen treure-la no mereix perdó.
Catalunya Plural, 2024 
