Recapitulem. Començàrem aquesta petita sèrie amb un gra de sorra i hem aconseguit aixecar un edifici, del qual revelarem la seva estructura de mica en mica. Tot s’encetà per la meva infinita curiositat entorn tot allò criminal, aquesta vegada relacionada amb un edifici industrial dels Indians, abans pertanyent a la Acústica Electrònica Roselson.
Dos empleats d’aquesta empresa patiren un tiroteig cap a dos quarts de deu del matí del divendres 2 de juny d 1977, just després de retirar dos milions i mig de pessetes d’una sucursal bancària de plaça Maragall. El caixer Martínez Asensio morí com a conseqüència dels trets, realitzats amb una arma del calibre 9mm, mentre el director administratiu Lavilla Callao fou ferit de gravetat
En principi la noticia quedava com un solt sense resolució, un més d’aquells convulsos anys. Els assassins eren un home de mitjana edat amb una brusó blau i una noia de trenta i pocs disfressada d’enfermera.
Al matí següent, un grup de joves assassinaren als custodis de la caserna de la Guàrdia Civil a l’avinguda de Madrid. Antonio López Cazorla i Rafael Carrasco Lamas, ambdós pares amb fills, foren les víctimes d’aquest dispositiu bastant maldestre.Escaparen amb un Simca 1200 robat la nit anterior, toparen amb un vehicle aparcat i fugiren cames ajudeu-me.
En principi, aquests dos esdeveniments no tenien connexió. Poc abans de les nou, una veu femenina realitzà dues trucades telefòniques a Mundo Diario i a El Diario de Barcelona. En ambdós casos, comminava a dos redactores a recollir les notes deixades a les estores d’un domicili del carrer Roger de Llúria i a un altre de la Diagonal. La missiva era un comunicat on els GRAPO, Grups de Resistència Antifeixista Primer d’Octubre, s’atribuïen l’autoria de l’atemptat contra la Benemèrita com a venjança pel que succeí la tarda del 31 de maig a l’armeria Izquierdo del número 19 del carrer Parlament, escenari d’un intent de robatori per varis individus, els quals lligaren a vuit treballadors per a aconseguir tot aquell arsenal sense sospitar que un novè es trobava al pis superior, sense cap tipus d’oposició per a advertir a la policia; segons els seus informes no degué esforçar-se en excés per a aplacar als terroristes, tan nerviosos com per a disparar-se entre ells mateixos, fins a ferir-se de sumat gravetat i obrir la capsa dels trons.
Els GRAPO no s’havien prodigat gaire a Catalunya fins aquelles jornades. La seva acció anterior fou a les dues i quaranta-tres minuts de l’11 de febrer de 1977 a la vora del metro de Pubilla Casas a l’Hospitalet de Llobregat. L’inspector Antonio López Salcedo, de tan sols vint-i-u anys, tornava a la seva casa quan veié a un jove vent el diari del Partido Comunista Español (Reconstituido). Volgué arrestar-lo i com a contrapartida rebé dues bales a traïció a mans d’un company del repartidor, donant-se a la fuga amb altres persones, entre elles una dona, detingudes aquella mateixa nit.
Vint-i-quatre hores abans s’havia anunciat l’alliberament d’Antonio Maria de Oriol, aleshores President del Consejo de Estado, i Emilio Villaescusa, President del Consell Suprem de Justícia Militar, raptats pel Grapo, escapçats després de l’èxit de les indagacions de les forces de l’ordre; les quals sense esperar-ho es cobraren una medalla per l’assumpte de l’armeria del carrer de Parlament, doncs un dels implicats resultà ser Àngel Collazo, germà d’Abelardo, un dels capitosts suprems vinculat amb el segrest dels dirigents de la Transició.
Mataren els GRAPO als empleats de la Roselson? Un article de Diario 16 ho afirma per les telefonades a les seus periodístiques, oblidant-se de la decisiva coincidència del calibre nou al carrer de la Garrotxa i a avinguda de Madrid.
La pèrdua de tan quantiós escamot a l’assalt a la Izquierdo degué activar els mecanismes de supervivència sanguinària del comando barceloní, emmerdat amb el botí de la Roselson, una quantitat gens menyspreable durant el segon lustre dels anys setanta, a poquíssims dies de les eleccions del 15 de juny de 1977, guanyades com sap tothom per la UCD d’Adolfo Suárez al conjunt d’Espanya, mentre al Principat el triomf de les esquerres impulsà el retorn de Josep Tarradellas i el restabliment de la Generalitat.
Els comicis suposaren una bona empenta pel país. L’habitual historiografia els cita, amb molta raó, com la cruïlla fonamental del període, ometent-se com alguna concessió per a la identitat catalana era, a més de necessària, una urgència per a combatre un context endimoniat, amb la mort violenta destacadíssima a primera plana, si bé la transmissió del record ha preferit centrar-se en episodis encara més bèsties que el nostre, com l’assassinat al seu domicili de passeig de Gràcia de l’antic alcalde Viola o de l’empresari Bultó, mort quan cercava treure’s del damunt l’explosiu al bany del seu domicili.
Les morts de Viola i Bultó, el maig de 1977, foren obra d’EPOCA, l’Exèrcit Popular Català. Els seus objectius ren de volada, tot ells molt coneguts a l’entorn barceloní i nacional, ben diferents a Martínez Asensio o els guàrdies civils, al cap i a la fi mai ben vistos, encara menys en aquell decenni de passions enfrontades, més tard transformades en cabal sentit democràtic, quelcom demostrat amb l’atemptat d’ETA contra la caserna de Vic pel maig de 1991.
La Roselson tancà les seves portes per la crisi de finals dels setanta, constituint-se en l’empresa VECAL, traslladada a Badalona i des de 1984 capficada en prosseguir el camí d’aquella industria dels Indians, mimetitzant-se amb el barri des de la seva modèstia malgrat tenir a la seva essència moltes potencialitats per a explicar infinites Barcelones esborrades de la memòria.
Catalunya Plural, 2024 
