Alguns sectors d’esquerres consideren que el neoliberalisme és una ideologia política i una forma econòmica que ha privilegiat l’individualisme ferotge i l’atomització social. Des d’aquesta perspectiva, durant les darreres dècades de racionalitat neoliberal s’hauria liquidat qualsevol sentiment de pertinença a la comunitat. Per tant, un projecte d’esquerres que es proposi fer front al neoliberalisme l’hauria de combatre, ens diuen, des d’un replegament sobre els costums comunitaris abandonats, enfortint les fronteres nacionals en vies de desaparició o privilegiant la forma familiar com a estructurador social privilegiat. És a dir, un projecte polític que posi al centre la recuperació d’un ordre substancial de valors suposadament perduts.
Més enllà de les coartades reaccionàries que s’amaguen darrere d’aquests plantejaments (que vaig atendre al llibre Los olvidados. Ficció d’un proletariat reaccionari, Bellaterra, 2022), aquests plantejaments ometen que aquestes formes “comunitàries” a què es proposen “tornar ” formen part integrant dels mateixos dispositius de dominació neoliberals que tracten de combatre. El teòric Friedrich Hayek sostenia que la família, la religió o la pàtria, conceptualitzades per algunes esquerres com a formes comunitàries/patriòtiques, són els elements que formen part de l’ordre “natural” d’una societat; i que el liberalisme consisteix justament en l’exaltació d’aquests consensos espontanis. Hayek considerava que allò que podria erosionar aquests consensos espontanis no és la ideologia neoliberal i les seves narratives individualistes, sinó la democràcia, raó per la qual s’ha de reduir i limitar a la mínima expressió, perquè no interfereixi sobre aquestes formes “naturals”. És per això que l’apel·lació al “retorn” comunitarista de les esquerres és imponent: comporta l’afirmació del neoliberalisme i no pas la negació. Com analitza Wendy Brown, el neoliberalisme va pivotar sobre la idea d’individu, família i comunitat com a manera de destruir allò social en tant que horitzó polític. Aquesta concepció d’“individu” comporta, de manera implícita, tota una ideologia i una visió particular del món.
El neoliberalisme “triomfa” no tan sols perquè domina materialment, sinó perquè ofereix un marc de sentit, cultural i de subjectivació. Hem d’assumir que el neoliberalisme també ha construït aquest món, amb la racionalitat i les pràctiques. I que té tant una base material (precarització, desregulació, austeritat, etc.) com una forma cultural (experiència de llibertat, politització del desig, etc.). El neoliberalisme és una forma de govern i no només una racionalitat econòmica. Seria erroni identificar el neoliberalisme només amb un règim econòmic basat en mesures macroeconòmiques en forma de desregulació, competència, austeritat i retallades. Michel Foucault explicava que el neoliberalisme és la primera forma de dominació política que situa al centre l’experiència immediata de la llibertat.
El famós «no existeix una cosa com una societat» de M. Thatcher és, justament, un rebuig del mite de les abstraccions i la seva substitució per un altre: l’únic nivell d’autenticitat existent és el de l’individu. Però, alhora, com reconeixia Stuart Hall, Thatcher “ens convida a pensar la política a través d’imatges”, apel·lant a fantasies col·lectives, a l’imaginari social des d’on projectar una comunitat imaginada. És cert que en el nostre present diferents formes polítiques reaccionàries han aconseguit polititzar les ferides invisibles del reconeixement, sintonitzar i enfilar amb l’experiència social del risc, amb les pèrdues de certeses materials i les han polititzat com a amenaça de la identitat masculina, blanca i de classe mitjana. Però apel·len a les ferides emocionals del reconeixement, no fan referència directament, en brut, als problemes socials de la redistribució. No és el mateix dir que “les noves extremes dretes assenyalen els problemes reals de la gent” que apuntar com “les noves extremes dretes construeixen una escena reaccionària en què polititzar els problemes reals de la gent”.
És curiós que part de l’esquerra vegi en els discursos de les dretes reaccionàries una atenció pels problemes de redistribució, quan les principals narratives discursives giren al voltant d’eixos culturals, d’identitat, seguretat i immigració. Aquest és el punt on les noves extremes dretes i els discursos “rojipardos” se solapen, donant com a resultat una esquerra que es reflecteix al mirall conservador, engendrant allò que tem trobar-se o, el que és el mateix, esdevenint una esquerra reaccionària: responen al racisme, al masclisme i al nativisme de les extremes dretes en els seus propis marcs de sentit.
La família, la religió i la pàtria no són formes “naturals” a les quals “tornar” ni elements per destruir, sinó el punt de partida d’una batalla política per eixamplar els límits d’allò possible, ampliar aquesta norma no escrita anomenada ‘sentit comú’, els seus règims de sentit i percepció, apel·lant als significats comuns sobre els quals es constitueix allò polític; trobant altres fils des dels quals teixir altres raons que transformin els nostres punts de partida; restituint elements ja existents per disposar-los i desmuntar-los en una nova lògica. I, aleshores sí, penetrar en els dolors i els malestars socials que han sabut polititzar les extremes dretes, però sense acceptar els seus marcs conceptuals reaccionaris.
Catalunya Plural, 2024 
