Hi ha tres persones de la cançó distingides amb el nomenament de Doctors Honoris Causa. O quatre, segons com us ho mireu. El primer, Raimon, per la Universitat d’Alacant; els segon i tercer, Joan Manuel Serrat i Maria del Mar Bonet, per la Universitat de Barcelona, i la quarta, Isabel Steva o Colita, segons el seu nom de càmera (equivalent al nom de ploma), la fotògrafa genial i singular que ha mostrat el rostre dels cantants al llarg de la història de la nova cançó, per la Universitat Autònoma de Barcelona. Conscient que el “métier” de la senyora Steva no és musical sinó visual, un servidor gosa afegir la seva estampa a la dels cantants justíssimament decorats amb aquesta distinció acadèmica i cívica si és que volem remarcar el fet històric del reconeixement al mèrit cultural de la cançó catalana i celebrar adequadament la distinció en termes de civisme general. Però també incloc aquí el nom de Colita perquè és obligat, per a no cometre amb ella la injustícia generalitzada que s’ha fet objecte els cantants en català i per apuntar a un detall: la nova cançó ha estat un moviment tan gran i important que ha anat més enllà dels que pugen als escenaris.
La importància de Colita no ha estat només la seva vàlua com a artista sinó per un fet que sovint oblidem: ens va ensenyar el rostre autèntic dels cantants en català. No és un gir retòric: estem parlant d’una època en la qual aquests artistes no sortien per televisió i rarament apareixien fotografiats als diaris, mai a la premsa popular dita “del cor”. Una prova, mireu de recordar els rostres dels noms següents: Xavier Elies, Magda, Mercè Madolell, Maria Amèlia Pedrerol, Maria del Carme Girau, Jacinta, Jordi Barre, Maria Pilar Tomàs. Us costa, oi? Tots ells estan inscrits amb lletres d’or a la història de la cançó però la seva imatge es fa cada cop més borrosa a les nostres ments. Hem admirat figures artístiques molt valuoses –pensem en Guillem d’Efak o Martí Llauradó—però, i és dur dir-ho, els hem abandonat en tant que públic. I això és així perquè la vida passa i cada dia porta el seu afany.
Hi ha una sensació generalitzada, més enllà de batalles polítiques concretes, que la nova cançó catalana ha estat víctima d’un tracte injust, per part de les institucions en general però també del públic. Fins l’any 2007 –32 anys després de la mort de Franco!– no es va fer un acte oficial com la concessió de la Medalla d’Or del Parlament de Catalunya a Els 16 Jutges, quan en Miquel Porter, un dels seus creadors principals, ja havia mort. En l’acte de lliurament de la distinció, Maria del Mar Bonet va fer un parlament, molt acurat, en el qual si no retreia la falta d’implicació de les autoritats democràtiques en el manteniment, dubtava de la potenciació de la cançó per la seva part. Guillermina Motta, al seu torn, ni tan sols s’hi va presentar.
Ben entrat el segle XXI, el paper, significació i consideració de la cançó catalana han canviat. Han canviat els gustos, les generacions de joves seguidors de la música, les maneres de relacionar-se amb els públics, la indústria de l’entreteniment i de la producció i distribució de música enregistrada, les cultures digitals que acompanyen la cultura pop en general i totes les dimensions de les quals forma part un art tan directament vinculat als canvis fruit de La Gran Digitalització que afecta no només la cultura i la comunicació sinó la civilització en general.
El canvi de mil·lenni va agafar a la nova cançó i la seva gent amb el pas canviat. Ells esperaven recollir els fruits d’una feina duta a terme amb dedicació i prudència durant una trentena d’anys i es van trobar al bell mig de la tempesta perfecta relacionada amb el seu ofici. Tampoc no van tenir gaire suport: si hi ha una mancança en aquest sentit és l’absència de diàleg i intercanvi d’idees entre els cantants i els seus col·laboradors i els intel·lectuals del país, que podia haver ajudat a com a mínim a plantejar els problemes de manera mínimament correcta. Però les personalitats implicades, d’una i altra banda, estaven poc avesades a aquests intercanvis i probablement massa acostumats a què se’ls donés la raó.
La concessió dels doctorats Honoris Causa a Maria del Mar Bonet i Joan Manuel Serrat té com a rerefons tots aquests antecedents. No es pot negar que en aquest fet hi ha un gest de justícia poètica que honora la UB i la situa en un paper digníssim en aquesta problemàtica que hem mirat de resumir. Però cal reconèixer que tots dos artistes s’han sentit no només honorats sinó celebrats d’una manera que només ens pot alegrar a tots, ells i nosaltres.
La fotografia de Colita a prop dels cantants de la nova cançó va fer el paper d’una mediació comunicacional importantíssima no només per a aquest moviment cultural sinó per al seu públic. Allò no eren fotos per a fans ni estampes de figures de l’escena, aquelles fotografies eren el rostre vivent d’uns joves que van saber erigir-se en líders de la nostra generació, com van saber i com van poder. Aquests Honoris Causa són els nostres Bob Dylans o Léos Ferré, i ens pertoca a nosaltres, el seu públic, apreciar-los com cal. Un dia els cantants van gaudir del nostre suport quan ens vam dedicar a organitzar-ne recitals en els llocs al nostre abast, o els vam donar a conèixer pel boca-orella tot sabent despertar interès i il·lusió per aquella nova cançó. No els donem la culpa ara perquè nosaltres hàgim canviat i ja no ens veiem tan joves com quan ens emmirallàvem en ells. Miro les fotos de Colita, Doctora Honoris Causa, i penso: “aquests som nosaltres, aquests som la nostra gent”.
Catalunya Plural, 2024 
