Aquest article estava pautat de feia dies, i havia de contenir els beneficis de l’aplicació de la Renda Bàsica Universal (RBU) a la Cultura des de la perspectiva de drets culturals, però, després de les darreres notícies que informen que la implementació del pla pilot a Catalunya s’ha convertit en moneda de canvi en la negociació de l’aprovació dels pressupostos, li dono voltes al perquè, als representants del PSC, Junts, Ciutadans, PP i VOX, no els agrada la Renda Bàsica Universal.
La dinàmica parlamentària els dona la capacitat i el poder de decisió, sobretot a PSC i Junts. L’excusa que llegim són els diners que costa, que no estem per pilots, que més endavant, que s’ha d’anar a poc a poc, que tindrem els recursos quan aconseguim la independència, etc. Missatge planer, directe, que entenem totes i que apel·la a la responsabilitat ciutadana confrontant el pla pilot a tota la resta de necessitats i punts calents que hi ha, com per exemple, amenacen que hi haurà menys diners per a Sanitat i Educació.
Què és el que la fa tan perillosa? En l’informe de l’observatori social de la Caixa redactat l’any 2019 (any prepandèmic), diu: La principal crítica que recibe la RBU suele ser, por un lado, el elevado coste potencial dada su triple característica de universal, incondicional y suficiente. Y, por otro lado, que para aminorar dicho coste será necesario eliminar o reducir algunos de los programas básicos del Estado del bienestar. Quizá por estos motivos, principalmente en el ámbito político, se está empezando a hablar de programas de rentas mínimas que, al perder también la característica de universal e incondicional, suponen un coste de financiación mucho menor.
I així ha estat, davant la desigualtat, el treball precari i la manca d’oportunitats, promouen les rendes mínimes garantides, que no són universals, incondicionals, ni suficients. Quins resultats ha donat l’aplicació de la Renda garantida de ciutadania (RGC)? Ha estat efectiva? A peu de carrer, NO. Les persones que treballen en primera línia, són coneixedores de la complexitat que suposa demanar i complir els requisits mínims per rebre aquest ajut. Provoca desencís i esgotament a col·lectius que ja estan molt desprotegits i el que és més important, no és una eina efectiva per fer desaparèixer la pobresa.
En canvi, la prova pilot de la RBU és un cost que no volen portar a terme, 40 milions. Tot i que en una enquesta publicada el passat 6 de març, diu que el 79% dels catalans donen suport a la RBU. I d’aquests, un 64% són votants de PSC i Junts. Com va deixar dit, Benito Pérez Galdós: “La moral política es como una capa con tantos remiendos que no se sabe ya cuál es el paño primitivo”.
La RBU, pot fer desaparèixer la pobresa més extrema, és compatible amb el treball, les persones poden tenir el temps i els recursos per millorar, en la manera que considerin convenient, la seva realitat. Tanmateix, les rendes mínimes garantides, són incompatibles amb el treball, per tant, no generen res més enllà que la “immediatesa” de rebre uns diners que la majoria de les vegades serveix per seguir dintre del llindar de la pobresa i sense cap expectativa de millora. El missatge que se’n deriva de l’aplicació de les rendes mínimes garantides és que responsabilitzen a les persones de la seva situació, que la pobresa ve provocada per una situació individual, t’assenyalen com a loser, sense tenir en compte les desigualtats i la manca d’oportunitats a què ens veiem abocades pels canvis econòmics i migratoris desencadenats per les guerres i els totalitarismes, el canvi climàtic, les crisis sanitàries pandèmiques i les estafes financeres provocades per un capitalisme voraç comandat per persones d’escassa empatia i mancats de valors humanitaris.
Els representants polítics, que estan en contra dels beneficis que suposaria l’aplicació de la RBU, haurien d’actuar fora del marc imposat de les polítiques partidistes i deixar de pensar el benestar i el creixement exponencial de les persones sota la pàtina de creences força arrelades en un cristianisme mal entès. La redistribució de recursos públics, no deixar a ningú enrere, no és una qüestió de caritat, és un dret de la ciutadania.
La revolució tecnològica i la intel·ligència artificial, ens aboca a una realitat en què no hi ha feina per a totes, la creença que el treball és el que dona valor al sentit de viure a les persones, ja no és la màxima que hauríem de seguir. Hem de canviar les estructures de poder instaurades en els privilegis de classe i en l’apropiació privada de la plusvàlua generada per la classe treballadora. La RBU permet millorar les condicions desiguals que promou el mercat de treball, evitant l’explotació i l’autoexplotació i no s’ha d’entendre com una política de sectors, el seu valor és universal, el punt central és la redistribució de recursos que permetria a persones, col·lectius i comunitats diverses sumar-se a la gestió col·lectiva del que és de totes.
Si tot el que és personal és polític, el NO d’aquests representants polítics a la prova pilot de la RBU, és personal. I entenc que aquest NO, és perquè tenen compromisos adquirits amb estructures i corporacions que creuen que perdrien privilegis. La pregunta és amb qui i per a qui governen?
Així que ara no hi ha diners, no tenim 40 milions de diners públics per la prova pilot. No és necessari, la RBU és una utopia i aquest és el missatge que hem d’entendre.
Això sí, vam pagar la part que ens corresponia dels 62.000 milions per rescatar als bancs de la seva desmesurada ambició. Vam saber fa relativament poc temps que hem estat pagant des del 2008 i fins al 2021, entre 56.000 i 150.000 euros a l’any, a funcionaris del parlament sense treballar durant un màxim de cinc anys per cadascun/a. El rescat de les autopistes de peatge de Catalunya va costar 4.200 milions. Els polítics no han de cotitzar trenta-cinc anys per accedir a una jubilació precària. I podria posar més exemples, però em cansa haver de dir sempre el mateix i que la resposta sigui aquest mantra generat que ens repeteixen constantment: que pots evitar la desgràcia amb la cultura de l’esforç i la meritocràcia. Mantra que hem vist repetidament que és mentida.
Una persona rica em va dir un dia: mai has de perseguir els diners, és millor perseguir el poder. I tenia raó.
Catalunya Plural, 2024 
